Anar al contingut
Amb Simone de Beauvoir va començar (gairebé) tot

ROGER VIOLLET

70 ANYS D''EL SEGON SEXE'

Amb Simone de Beauvoir va començar (gairebé) tot

A la pensadora li van dir "nimfòmana, frígida, lesbiana i cent vegades avortada" al publicar aquest text fundacional del feminisme contemporani que l'acadèmia va desdenyar

Núria Marrón

Quan Simone de Beauvoir va publicar 'El segon sexe', ara fa 70 anys, una indignació furiosa va recórrer l’espinada del món intel·lectual francès. El Nobel François Mauriac va escriure una carta a Jean Paul Sartre fent-li saber que, després de llegir-lo, ja ho sabia “tot sobre la vagina de la seva senyora”Albert Camus va assegurar que havia “ridiculitzat el mascle francès”. I el flanc marxista la va acusar de prioritzar la lluita de les dones a la de classes. Anys més tard, la mateixa pensadora va inventariar els adjectius que, de la nit al dia, havien convertit el seu nom en un colossal abocador d’escombraries: “Em van dir insatisfeta, frígida, priàpica, nimfòmana, lesbiana, cent vegades avortada i fins i tot mare clandestina”.

El Vaticà, per descomptat, va prohibir el llibre –que en una sola setmana havia venut a França 22.000 exemplars– sota pena d’excomunió. El franquisme també el va censurar: es va editar en català el 1968 i durant anys en castellà només es podia llegir clandestinament gràcies a les edicions que arribaven de l’Amèrica Llatina. Tot i així, i malgrat el silenci petri que va seguir les flamarades, aquest assaig pioner en el desmuntatge del patriarcat ha arribat fins als nostres dies convertit en un text fundacional del feminisme contemporani que encara és capaç d’interpel·lar i obrir finestres noves a diferents generacions de pensadores i activistes.

¿Què significa ser dona?

Tornant a l’any dels fets, el cert és que, si Beauvoir (París, 1908-1986) es va quedar perplexa davant el rabiós menyspreu general, va ser perquè el seu objectiu no havia sigut encendre la metxa de cap revolució, sinó aportar una explicació intel·lectual amb l’ordit existencialista –pensar en la llibertat, la transcendència i les situacions que les impedeixen– a una pregunta que li havia plantejat el mateix Sartre: ¿què significa el fet de ser dona? La primera resposta de Beauvoir, automàtica, va ser “res”.

Al cap i a la fi, ella, d’origen burgès i propietària ufana de el seu destí, no s’havia sentit mai en una posició subalterna, a pesar, es pot dir, que a França les dones no podien ser titulars de comptes bancaris, que l’avortament i els anticonceptius estaven prohibits, que el marit es podia oposar que la dona treballés i que el divorci de mutu acord es va aprovar el 1975. No obstant, després d’una investigació que li va portar diversos anys, va acabar articulant aquest artefacte que, gruix com un maó (té mil pàgines), va impugnar un pensament canònic que havia passat per alt la desigualtat de la meitat de la població.

Beauvoir va ser qualificada d’"insatisfeta, frígida, priàpica, nimfòmana, lesbiana i cent vegades avortada". 

"N’hi ha prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones siguin qüestionats"’, va dir la pensadora

Escrit a contracorrent i a terra de ningú –es va publicar quatre anys després que França aprovés el sufragi femení i quan les dones, després de la guerra, eren cridades a quedar-se a casa–, l’assaig va desafiar l’ordre i es va convertir en “una pedra contra el llac tranquil que era la intel·lectualitat francesa”, recorda la sociòloga i filòsofa Marina Subirats (Barcelona, 1943), que sintetitza així la seva ruptura: “La idea fonamental és que les dones no som com som per naturalesa, sinó per educació, pels mandats socials i culturals amb els quals ens socialitzem. I al diferenciar entre sexe i cultura, va obrir la possibilitat de transformació”.

"No es neix dona, s’arriba a ser-ho"

En efecte, l’anomenada 'bíblia negra' del feminisme –les idees de la qual, recorda Subirats, Maria Aurèlia Campany va difondre a Catalunya– mantenia que els mites, la història i les representacions artístiques van creant un teixit espès sobre els cossos femenins. D’aquí prové la frase cèlebre, convertida gairebé en un eslògan pop, que no “es neix dona, s’arriba a ser-ho”. Així, apuntava Beauvoir, en aquest ordre de desigualtat a mida dels homes, les dones es convertien en l’altre, estaven desposseïdes de transcendència i llibertat, i quedaven relegades, per la mística de l’etern femení, a a) ser portadores somrients d’encants i b) veure’s atrapades en “el destí fangós” de la reproducció i la domesticitat (algunes, va dir, des de l’autoengany i la complicitat). “La dona autèntica és un producte artificial que la civilització fabrica com abans es fabricaven els castrats; els seus suposats instints de la coqueteria, la docilitat, s’insuflen com l’orgull fàl·lic a l’home”, va disparar la pensadora.

Les feministes dels anys 60 i 70 van descobrir en els seus textos i la seva vida un tutorial de llibertat

Així, mentre els seus coetanis s’escandalitzaven perquè madame Beauvoir feia aterrar totes aquestes idees i parlava sense embuts de la sexualitat femenina (anomenava el clítoris, la vagina i la menstruació), del desig, de l’avortament, de la maternitat i fins i tot de subjectes postrats al marge del marge –com les prostitutes i les lesbianes–, les feministes posteriors dels anys 60 i 70 van descobrir en els seus textos i la seva vida un tutorial de llibertat. “Vam tenir la sensació que era una mica com la nostra mare. Veníem del franquisme, d’una feminitat domèstica i submisa, i  ella oferia un altre model –diu Subirats–. Era una dona lliure, feia el que volia i se n'anava al llit, fos home o dona, amb qui desitjava. Ens va donar un mirall més atractiu i conforme amb el que buscàvem”.

Protesta contra els sostenidors a les portes d’uns grans magatzems, a San Francisco, als 70. / getty

Burgesa desclassada

En efecte, si hi ha una cosa que va caracteritzar aquesta burgesa desclassada que de petita, després de la fallida de l’avi banquer, es va haver de traslladar amb la seva família a un pis miserable, va ser una voluntat implacable de construir-se a si mateixa. No hi ha diners per a un dot, així que hauràs d’estudiar i ser autosuficient, li havia dit el seu pare. I tot i que la seva veneració per Sartre va ser l’única debilitat que es va permetre (“res, ni tu, ni la meva vida, ni la meva obra estan per sobre de la seva”, li va dir mentre estaven junts a un estupefacte Nelson Algren a l’informar-lo que tornava a París per corregir un manuscrit del filòsof)Beauvoir no es va cansar d’assajar amb la seva vida punts de fuga al que estava establert. Ni es va casar ni va tenir fills, va escriure amb tenacitat, va mantenir relacions obertes –amb un alt cost per a ella i sobretot per als que la van envoltar– i “va irritar profundament no només pel que escrivia, sinó també per com vivia”, apunta Subirats.

Després d’escriure l’assaig, Beauvoir va aparcar la teoria feminista i es va enrolar en el moviment dues dècades més tard

Després de l’escàndol d’'El segon sexe', i malgrat les cartes d’agraïment de les lectores, va aparcar la teoria feminista. Al cap i a la fi, sospesa Subirats, és molt difícil avançar, com va fer ella, en solitud intel·lectual. Es va sumir en una obra memorialista ingent, va simpatitzar amb les revolucions marxistes i les lluites anticolonials, va trepitjar llambordes durant el Maig francès i, quan la següent generació va desenterrar el seu assaig, es va comprometre amb el moviment de les dones, que veia paral·lel a la lluita anticapitalista. Així, per forçar la despenalització de l’avortament, va ser una de les signants del 'Manifest de les 343', en què un gruix de personalitats es va inculpar d’haver interromput l’embaràs.

Imatges i cites

Resulta difícil calibrar avui com arriba l’ombra de Beauvoir fins a les més joves. L’escriptora Carmen G. de la Cueva (Alcalá del Río, Sevilla, 1986), autora d’Un paseo por la vida de Simone de Beauvoir, afirma que, malgrat que els temps han convertit la pensadora en una màquina expenedora d’imatges i cites –”una espècie d’icona pop a l’estil de Frida Kahlo i el Che”–, en realitat se la coneix poc i se la llegeix encara menys. La majoria de les seves obres –excepte 'El segon sexe' i 'La dona trencada'– estan descatalogades i, més enllà de la complexitat dels seus textos, “no s’estudia ni com a filòsofa ni com a escriptora”.

"A Beauvoir no se l’estudia ni com a escriptora ni com a filòsofa", qüestiona l’autora Carmen G. de la Cueva

De la Cueva, no obstant, manté que “ens assemblem a Simone de Beauvoir més del que pensem”. Ella, per exemple, va trobar en l’obra memorialista de l’autora ressons dels seus inicis en l’escriptura, “quan sents l’ambició de voler explicar alguna cosa, d’atrapar la vida en una pàgina, i també la inseguretat per viure en una societat en què, com a dona, no arribes a encaixar del tot”. Aquesta voluntat de Beauvoir per consolidar la seva veu, la seva autoria, “és una lluita que avui tenen moltes dones en tots els àmbits, fins i tot en la teva quotidianitat com a mare se t’està qüestionant a cada moment”, diu. 

L’escriptora assegura que, com deia Adrienne Rich, el cànon silencia i fragmenta l’obra de les autores, per la qual cosa és difícil accedir a la pensadora. Així, lamentablement, afirma De la Cueva, la seva vigència més gran rau en què el que li passava a ella els anys 40 i 50 continua passant avui. “La reacció que va patir al denunciar els privilegis masculins és molt semblant a la que vivim ara”, assegura.

Nova presa de consciència

És obvi que, set dècades més tard, molts dels assumptes d’'El segon sexe' estan superats. D’altres, com l’accés de les dones a les esferes de poder, continuen pendents. A més, les noves generacions de pensadores i activistes que assagen maneres de resistir al neoliberalisme reivindiquen la universalitat de valors tradicionalment femenins –com les cures i la importància de la interdependència– dels quals al seu dia Beauvoir se’n va escapar quan sostenir la vida era el destí obligatori de les dones. No obstant, per a la investigadora i filòsofa Silvia L. Gil (Madrid, 1978) acostar-se a la tomba de la francesa continua sent més que pertinent. “Crec que ens deixa com a tasca pensar la llibertat. Es tracta d’entendre que, fins i tot en determinades circumstàncies opressives, és possible l’agència: pensem la potència que té això a l’hora de parlar de violència i no entendre’ns només com a víctimes, sinó també des de la nostra capacitat de decidir, resistir i lluitar”.

"Ens deixa com a tasca pensar la llibertat: es tracta d’entendre que, fins i tot en circumstàncies opressives, és possible l’agència", assegura la filòsofa Silvia L. Gil

La pensadora, que entén que s’ha de tornar a parlar de la sexualitat i de la vida que volem, considera que les eines de Beauvoir continuen sent “fonamentals per prendre consciència sobre la nostra situació específica i descobrir que el que experimenten les dones no és una cosa individual, sinó compartida, i que no té res a veure amb una condició natural, sinó que és social i que, per tant, pot ser transformada”. ¿No és en bona mesura, planteja Gil, aquesta presa de consciència col·lectiva el que està passant a escala global i amb noves inquietuds en joc? “Avui hem de pensar el feminisme des de la marca de raça, des de la condició precària del nostre temps, des dels cossos en les seves dissidències sexuals, des de les subjectivitats trans. I la pregunta crucial és: ¿Com es pot compondre un feminisme amb aquestes diferències que lluiti per la llibertat de totes i defensi alhora la seva igualtat radical?”. 
 

Temes: Feminisme