María Dueñas i l'oblidat paradís africà
L'escriptora torna a Tetuan 10 anys després d'haver publicat 'El temps entre costures'
zentauroepp48599998 mar a due as en tetu n donde se sit a el tiempo entre cost190613175224
La pensió sense nom que hi ha al número 32 del carrer de la Luneta de Tetuan ofereix la possibilitat de viatjar en el temps sense necessitat d’abandonar les parets pintades de verd i blau intens que enquadren el seu rebedor. En aquest espai recarregat i estret és fàcil imaginar els visitants que fins fa 60 anys hi acudien buscant llit després d’haver arribat a l’antiga capital del Protectorat espanyol per la pròxima estació ferroviària.
Tan fàcil, que l’escriptora María Dueñas va imaginar que aquí es va allotjar Sira Quiroga, la protagonista de la seva novel·la 'El temps entre costures’, quan va aparèixer a la ciutat, embarassada i perduda, i el comissari Claudio Vázquez la va guiar fins a la fonda de Candelaria la Matunera perquè li donés empara.
En realitat, la Sira mai va existir, però l’èxit de l’obra de Dueñas l’ha convertit en una testimoni més certa i reconeixible d’aquella època en què milers d’espanyols van habitar el nord del Marroc entre el 1912 i el 1956, temps en què va durar el Protectorat, però dels quals sembla que ningú es vol recordar.
Hi ha una part de justícia poètica, i també històrica, en la fortuna que ha acompanyat aquesta novel·la, de la qual ja s’han venut cinc milions d’exemplars després d’haver sigut traduïda a més de 40 idiomes i d’haver inspirat una exitosa sèrie de televisió. Al cap i a la fi, l’origen del relat no va ser cap altre que els records que la mare i les ties de l’autora li van explicar de petita sobre aquell estrany però feliç experiment de convivència de cultures que va ser el Protectorat.
"Quan vaig començar a escriure-la, desconeixia si en la història hi hauria embolics amorosos o trames d’espionatge. Només sabia que estaria ambientada en aquest lloc i en aquells anys. Em sentia dipositària d’un testimoni que s’acabaria perdent en l’oblit si ningú el rescatava", explicava aquesta setmana l’escriptora a Tetuan, on ha tornat per celebrar el desè aniversari de la publicació del llibre.
La plaça d’España de Tetuan, en una postal dels anys 30. /
Dos passejos en un
Caminar per la Medina i el barri espanyol de Tetuan juntament amb Dueñas i Ricardo Barceló, amic de la novel·lista i veí d’aquesta ciutat des que va néixer el 1939 fins que es va traslladar a viure Madrid el 1969, és com fer dos passejos en un. La ruta que proposa la novel·lista és de ficció, però està lligada a referències tan reals i visitables com la porta de la Luneta, un dels set accessos que tenia la ciutat antiga, on, segons la novel·la, hi havia el control militar que la Sira va haver de creuar una nit, apoderada pels nervis, per fer entrega d’un carregament de pistoles. O l’antiga delegació de Foment, avui seu de l’Institut Cervantes i localització exterior del domicili i el taller de costura de la protagonista en la sèrie que va rodar Antena 3.
"Mentre Espanya patia misèria, aquí hi havia luxe i glamur", recorda Ricardo Barceló, amic de l’autora
El Tetuan de Ricardo Barceló és històric i sentimental. Gairebé no queden a la ciutat espanyols que, com ell, hagin crescut en aquests carrers i puguin relatar com era la vida quan musulmans, cristians, hindús i jueus compartien espai i ambicions amb la complicitat d’un pati de veïns. "Aquí hi havia més pau que a les Nacions Unides", sospira aquest antic periodista al recordar els anys de la guerra i la postguerra, que a Tetuan van passar de llarg. "Mentre Espanya patia mil misèries, aquí teníem de tot. N’hi havia prou de veure els aparadors del carrer de les botigues hindús i jueves. Hi havia tant luxe i glamur que alguns l’anomenàvem la ‘Cinquena Avinguda de Tetuan’", rememora el Barceló.
A escassos metres d’aquest antic nus comercial parteix l’avinguda que creua l’Ensanche, amb una nomenclatura que resumeix els últims 100 anys d’història de la ciutat. Traçada pels enginyers i topògrafs espanyols que van arribar al nord del Marroc en els primers anys del Protectorat, va començar dient-se avinguda Alfonso XIII, després es va denominar 14 de abril i, més tard, Generalísimo.
Avinguda de Mohamed V, abans de Generalísimo i abans, fins i tot, d’Alfonso XIII. /
Avui, l’avinguda Mohamed V és una bullícia per als vianants franquejada per fileres d’homes–sempre homes, mai dones– asseguts en cadires i banquets sobre les voreres de cara a la calçada central. En una punta, l’antiga plaça d’España, avui plaça Mechouar. En l’altra, la plaça Moulay El Mehdi. "Però, si preguntes als més grans, et diran que ets a la plaça de Primo, de Primo de Rivera, que és com s’anomenava abans. A Tetuan es recorden amb afecte els espanyols i l’època del Protectorat", assegura Barceló, que avui continua saludant els seus antics veïns com si mai hagués marxat del seu costat.
"La meva mare, que va tornar amb 17 anys, mai va entendre per què la van treure de la seva ciutat", diu Dueñas
Igual de grata, tot i que envoltada per sentiments de desarrelament, és la memòria que conserven els espanyols que, gairebé de la nit al dia, es van veure obligats a fer les maletes i tornar a la Península. El 7 d’abril del 1956, el Govern de Franco reconeixia oficialment la independència del Marroc i a continuació començava l’operació tornada per als 40.000 espanyols que en aquell moment residien a Tetuan –gairebé la meitat dels 90.000 habitants que formaven la població urbana total–, molts d’ells, nascuts i criats en territori marroquí.
"La meva mare va tornar el 1957, amb 17 anys acabats de complir, i mai va entendre per què la van treure de la seva ciutat, que sempre va recordar com un paradís perdut", explica María Dueñas. "Aquí es va donar una situació curiosa: tots sabíem que el Protectorat era una cosa temporal, però vam ser tan feliços en aquest lloc que ens va costar dir adeu", recorda Barceló, que va emigrar quan va tancar el diari marroquí per al qual treballava com a corresponsal.
Quatre anys més tard, el 1973, el rei Hasan II va ordenar "marroquinitzar" les empreses estrangeres assentades al seu territori, l’accionariat de les quals havia de passar, almenys en un 51%, a mans locals, cosa que va obligar a sortir del país els espanyols que hi quedaven.
Franco va passar el forrellat
La ferida per la qual respiren aquells emigrants no és tant la de la nostàlgia com la de la falta de reconeixement. "Franco va tancar el bagul de l’assumpte marroquí i li va passar el forrellat. Ningú va voler saber res de nosaltres", es queixa Barceló, membre de l’associació La Medina, formada per antics habitants de la colònia espanyola del Marroc que busquen recuperar la seva memòria. Per al règim, cedir a Hasan II l’administració d’aquell territori equivalia a "treure’s un mort de sobre", en paraules del periodista. Per a l’oposició democràtica, el Protectorat estava massa contaminat pel franquisme i els militars per reivindicar-lo.
Per a l’oposició democràtica, el Protectorat estava massa contaminat pel franquisme per reivindicar-lo
Sense ningú que posés de relleu aquella experiència de convivència, ha hagut de ser la ficció, en forma de bomba editorial i èxit televisiu, la que ha fet girar les mirades cap a les històries humanes que es van teixir en els 44 anys de presència hispana al Marroc.
El cert és que el llegat espanyol continua sent reconeixible en un passeig pels carrers de Tetuan. Gairebé totes les edificacions construïdes durant el Protectorat continuen dempeus, tot i que amb nous usos i denominacions, i a la seva laberíntica Medina, traçada en el segle XVI pel granadí Sidi Al Mandri després d’haver fugit d’al-Àndalus al final de la Reconquesta i un cop declarada Patrimoni de la Humanitat, és fàcil trobar anuncis i cartells escrits en castellà i comerciants que ofereixen les seves mercaderies en espanyol. Pels carrerons on es va perdre una nit la Sira en la novel·la, María Dueñas continua buscant els passos de la seva mare.
