Harkaitz Cano: "Euskadi vol girar full a tota velocitat"

La seva novel·la 'La voz del Faquir' dibuixa quatre dècades d'història del País Basc a través de la figura del cantant Imanol

zentauroepp48586952 21 05 2019 entrevista escritor vasco harkaitz cano por la no190613165122

zentauroepp48586952 21 05 2019 entrevista escritor vasco harkaitz cano por la no190613165122 / JOAN MATEU PARRA

6
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

A la vida d’Imanol se li pot aplicar el títol del conte de Borges ‘La historia del traidor y del héroe’. O més ben dit, de l’heroi i del traïdor. Posar el nom del cantant basc a Google et porta directament a l’actor protagonista de 'Cuéntame', però no al cantant que va ser la veu ‘abertzale’ en els anys 60 i 70, quan l’antifranquisme es conjugava amb el recolzament a ETA, i va acabar sent l’empestat a l’afegir-se a un concert homenatge a Yoyes, la militant penedida assassinada per la banda. Simultaniejar el basc amb el castellà tampoc va ajudar. 

Harkaitz Cano (Lasarte, 1975), en la seva novel·la escrita originalment en eusquera, rescata aquesta vida que es va truncar fins a la seva mort per infart cerebral el 2004. 

–No se'l pot acusar de nostàlgia, perquè vostè va néixer el 1975, un moment en què la contrasenya era canviar el món. ¿Per què aquesta volença? 

–És injust que, almenys en la ficció, s’hagi relatat la dècada dels 70 d’una manera una mica cínica. Ara es parla molt de globalització, però llavors la gent estava també molt atenta al que passava fora de les seves fronteres, a Cuba o a Algèria. La lluita antifranquista intentava impulsar la transformació del món en un moment en què no se sabia de quina cara cauria la moneda. Avui, quan el capitalisme ha acabat triomfant, tot això està oblidat. 

–Aquesta història sobre Imanol, a qui anomenaven ‘el Faquir', també es pot llegir com una crònica del que va ser la lluita antifranquista.

–Sí, perquè m’he guiat per moltes entrevistes, la gent de la política que va néixer en els 40 i gent de la música una mica més jove. Hi ha una anècdota que el retrata de cos sencer i és que, quan se li va preguntar si volia involucrar-se més en la lluita i ficar-se a ETA, ell va acceptar dient: "Sí, però jo mai agafaré una arma". I això ho fa des del minut u.

–És difícil imaginar aquestes contradiccions des del 2019. 

–Com ens pot sorprendre que John Lennon, l’home que va escriure aquell himne radiofònic i pacifista anomenat 'Imagine', pogués firmar un manifest a favor de l’IRA. Aquestes contradiccions són, precisament, les que interessen el novel·lista.

"Quan a Imanol se li va preguntar si volia forma part d’ETA, ell va dir: ‘Sí, però jo mai agafaré una arma’".

–¿Qui recorda avui dia Imanol?

–Fora del País Basc, poca gent. Potser els sona 'Mayo', una cançó preciosa, o la banda sonora de la pel·lícula ‘27 horas’, de Montxo Armendáriz. Al País Basc se li va fer el buit després del 'cas Yoyes' i els concerts contra la por. Va haver de marxar per viure uns anys molt durs. Es va arribar a dir que vivia a Madrid, cosa que mai va passar. També que l’estaven utilitzant políticament perquè necessitaven un basc bo. I la veritat és que, 15 anys després de la seva mort, està clar que va ser així, perquè no queda record del seu art, de la seva mestria, de les seves grans cançons. L’únic lloc on el reivindiquen és el País Basc, amb certa sensació agredolça, perquè, si hagués viscut 10 anys més, la gent hauria tornat als seus concerts i reconeixeria la seva actitud ètica i moral.

–La vida d’Imanol també va paral·lela a la història de la societat basca de l’era ETA.

–Li va tocar estar en els moments clau. Va estar sis mesos a la presó després de l’estat d’excepció; es va exiliar després del procés de Burgos; va abandonar ETA el 76; va passar diversos anys a París i a Bordeus, on va conèixer Moustaki i Brassens; va ajudar el poeta Joseba Sarrionandia en la seva fuga de la presó, i un any més tard, quan van matar Yoyes, es va pronunciar en contra d’ETA. Jo he volgut explicar el que no es troba en la història oficial, de com va acabar els seus últims anys a Torrevieja i no a Madrid. 

–¿Com ha sigut la recepció del llibre al País Basc? 

–Hi ha hagut de tot. Gent tinguda per la seva visió de la història, massa rígida respecte a uns records que, diuen, he manipulat com he volgut. Però he de recordar que el llibre surt de les converses amb 30 persones tractades amb les eines de la ficció, perquè soc un novel·lista i no un periodista o un notari. 

–¿I els joves, aquells per a qui ETA queda molt lluny? 

–Ells recorden l’ETA dels 90, que no tenia res a veure amb el que era al principi. Són els que l’han llegit amb més avidesa. En el fons, avui el rap i el trap també estan mostrant una certa consciència del poder de la cançó per transmetre un missatge i també estan topant amb la censura.

–¿L’autor basc està condemnat a escriure sempre sobre ETA?

–Bé, estem condemnats a respondre preguntes sobre el tema. Quan escrivim sobre això se’ns truca, se’ns ven i se’ns tradueix més. 

–¿Entre els escriptors bascos s’ha creat un cert 'efecte Pàtria'?

–És un referent, és indubtable, però no sé valorar si bo o dolent. Dona esperances, això sí, perquè mai havia passat una cosa així amb una novel·la sobre el conflicte. No imaginàvem que hi hagués tals ganes. El cert és que s’han barrejat diverses coses en un afany per cristal·litzar una versió determinada, però ‘Pàtria’ és només una veu entre moltes altres que existien abans o que encara han d’arribar.

"Els bascos
contemplem el procés català amb interès, desconcert i la sensació que produeixen les pel·lícules de David Lynch"

–A Euskadi sol dir-se en relació amb ‘Pàtria’ que sembla que ningú hagués escrit sobre el tema abans. 

–El mateix Aramburu havia escrit sobre el tema a ‘Los peces de la amargura’, per al meu gust, més encertat. En basc hi ha ‘Ehun metro’ (‘100 metros’), de Saizarbitoria, i jo mateix vaig escriure una novel·la ‘pulp’ sobre aquest tema. S’acostuma a dir que no ho hem fet, però potser seria més apropiat dir que no ho hem fet com a ells els agradaria. Per a mi el gran equívoc és que els escriptors ens hem responsabilitzat, conscientment o inconscientment, de la necessitat d’oficialitzar una història. 

–Els ho han demanat i ho han interioritzat. 

–Massa. La nostra funció no hauria de ser aquesta. A Irlanda la manera en què els escriptors han abordat el seu conflicte ha sigut totalment irreverent, provocadora i absurda. A nosaltres ens falta encara molt camí. 

–Després d’ETA, en el període en el qual vivim, ¿el País Basc té problemes d’identitat? 

–Aquest és un moment de voler girar full a tota velocitat. Després d’anys de gran tensió, es busca una relaxació que per a la meva sorpresa està arribant molt ràpid, potser massa, perquè pot provocar una amnèsia col·lectiva interessada o irresponsable. 

Notícies relacionades

–¿I en relació amb el procés català? ¿Com ens miren? ¿Es pot dir que ho fan de reüll?

–Amb interès, desconcert i la sensació que produeixen les pel·lícules de David Lynch. Trobo a faltar més interrelació entre Euskadi i Catalunya, perquè en aquests moments estem anestesiats. Abans érem coneguts pels cuiners i per ETA, ara arribes a l’aeroport de Bilbao i et trobes el cartell 'The culinary nation'. Ens hem apuntat a la bulímia per oblidar. Es ven fins i tot la gastronomia com el nou internacionalisme pacifista.