Anar al contingut
SZA les canta clares

EL PERSONATGE DE LA SETMANA

SZA les canta clares

Sephora ha 'alliçonat' la seva plantilla per evitar racisme com el denunciat per l'artista

Juan Manuel Freire

L’abril passat, Solána Imani Rowe, més coneguda com a SZA (sigles de Salvadora Zig-Zag Alá segons l’Alfabet Suprem), va sortir d’una botiga Sephora de Calabassas (Califòrnia) amb lògica indignació i va fer el que en aquesta època resulta més temptador i, de vegades, efectiu: desfogar-se a través de la xarxa. Va entrar a Twitter per explicar que una dependenta havia “trucat a seguretat per assegurar-se que no robés”. I va afegir: “Vam tenir una llarga xerrada. Que tinguis un gran dia, Sandy”.

De la trista anècdota es desprèn que als EUA, ni tan sols algú com SZA (St. Louis, Missouri, EUA, 1990), nova estrella de l’r&b, nominada a ni més ni menys que cinc Grammys el 2017 pel seu treball en el clàssic instantani ‘Ctrl’, està fora de perill de la persecució racial.

Sephora va posar de seguida en marxa un pla de control de danys. A més de disculpar-se públicament a l’artista, dimecres passat va tancar totes les seves botigues (i centres de distribució i oficines corporatives) als EUA perquè els seus empleats passessin per un “taller d’inclusió”, de només una hora, tot sigui dit, però ja és alguna cosa. Probablement en aquesta botiga de Calabassas rebin SZA amb alfombra vermella en futures visites. L’artista s’hi hauria de personar i gastar amb orgull la targeta regal de Fenty Beauty que ha rebut per part de la fundadora de la marca, la seva amiga Rihanna, que li ha escrit en una nota a part: “¡Corre i compra el teu Fenty Beauty en pau, germana!”.

Antiga empleada

El millor (o pitjor) de tot és que, segons va explicar fa un temps a ‘Refinery29’, SZA és antiga empleada de Sephora. Treballava en l’apartat de consells per a la pell. Esperen que la indignada Solána no acabi component una cançó sobre l’assumpte, malgrat el publicitat ‘taller d’inclusió’.

Ella treu 
música de les 
recaigudes de la 
vida. Les seves 
cançons 
sonen com 
les pàgines
d’un diari 

Perquè així és ella: algú que treu música inspiradora de les recaigudes de la vida, amb cançons que sonen, sobretot, com a pàgines de diari a les quals es posen melodia i ‘beats’. Amb el seu celebrat ‘Ctrl’, tractava de posar ordre a la seva vida, prendre el control, a través de la confessió, la declaració d’intencions i fins i tot la venjança. En la inaugural ‘Supermodel’ cantava sobre un nòvio que la va deixar ¡el dia de San Valentín!, i a l’amic del qual es va tirar per despit, informació que l’ex va conèixer a través de la cançó, segons sembla.

A la torrencial ‘Love galore’ es despatxava a gust contra els tios. Sobre el que canta a ‘Drew Barrymore’ no sent prou passió com per depilar-se les cames, tot i que ell vol que ho faci. Pel de ‘Pretty little birds’, en canvi, fa el sacrifici. A ‘The weekend’ reconeix que no pot viure sense els homes; no li importa si ha de compartir-los.

 

Caldria saber com percep el pare de SZA, musulmà conservador, les transparents lletres de la seva filla, a qui durant molt temps va obligar a anar vestida a classe amb la roba menys transparent i afavoridora del món. El control no va acabar aquí. Malgrat ser productor executiu de la CNN, no deixava que la seva filla veiés la televisió ni escoltés la ràdio. L’única música que podia sentir era jazz clàssic de l’estil de John Coltrane i Miles Davis, una cosa que, a finalment, aniria molt bé a Solána. ‘Ctrl’ era un disc de so deliciosament orgànic i intemporal.

Va portar hijab

En la seva adolescència, SZA va portar hijab durant un temps i va combinar una escola privada musulmana amb una escola secundària normal on, en els dies de l’11-S, va patir ‘bullying’. La seva via d’escapament i alleujament llavors no era la música, sinó la gimnàstica d’alt nivell. El seu segon any d’institut (2005) era, segons ha dit, la cinquena millor gimnasta de la nació.

Després va passar a interessar-se per la biologia marina, que va estudiar a la Delaware State University, però no va arribar a acabar la carrera; ho va deixar a l’últim semestre. Van seguir treballs poc excitants i, mig en secret, amb amics i veïns, els intents de fer música. Que van acabar agafant forma de celebrats ‘epés’, primer autoeditats, després sota el paraigua del segell Top Dawg, casa també de Kendrick Lamar. El futur, ara, és seu, així que facin que se senti a gust a les seves botigues, amics.

Temes: Racisme Música