Anar al contingut
Maria del Mar Arnús: «La independència és una revolució de rics»

JORDI COTRINA

Maria del Mar Arnús: «La independència és una revolució de rics»

Núria Navarro

Pocs historiadors de l’art han viscut el que expliquen. Maria del Mar Arnús, sí. Ha escrit ‘Ser(t) arquitecto’ (Anagrama), la biografia de Josep Lluís Sert (1902-1983) –autor de la Fundació Miró, la Casa Bloc i el Pavelló de la República; i com que era oncle del seu marit –Francesc de Sert, el quart comte de Sert–, va transitar per la intimitat de l’arquitecte i tenia papers i fotos de la família a mà. ‘Va viure’ Sert, vaja.

Amb tot això, no s’imaginin algú estirat i desdenyós. És una dama molt Anna Magnani que fixa la cita al Raval –el Dispensari Antituberculós del tiet aguanta dret des de 1938 a la plaça de Castella; baixa de la seva casota al pendent del Tibidabo amb metro i confessa que les ulleres de sol rockabilly que porta són de mercat ambulant i li van costar 8 euros.

El Dispensari Antituberculós de Sert, a la plaça de Castella. /marta jordi

–¿Comtessa?
–Comtessa de Sert. La gent sol amagar els títols, però el meu marit, que és a l’Acadèmia Catalana de Gastronomia, va decidir reivindicar-lo. En tot cas, quan estudiava Història de l’Art a la universitat m’anomenaven ‘la comtessa descalça’.

–Els Arnús podrien haver tingut títol propi, però el seu rebesavi Evarist, el banquer, no ho va voler.
–Sagasta, que era amic seu, li va oferir el títol de marquès de Bétulo [la Badalona romana], però ell preferia els títols de Borsa.

–I a vostè van voler casar-la amb un gran d’Espanya.
–El meu pare em va regalar un cavall, amb el qual sortia a muntar per la platja i les rieres de Badalona. Això em va relacionar amb un grup en el qual hi havia Alfredo Goyeneche [marquès de Villafuerte i d’Artasona i comte de Guaqui, que va arribar a ser president del COE]. Era maco i a la meva àvia Pilar li agradava, però era molt fred. Va aparèixer el comte roig, que era molt divertit i tenia la mateixa ‘joie de vivre’ que jo i...

Francesc de Sert, el comte de Sert, el seu marit.  / albert bertran

–Un moment. ¿En què consisteix això de la ‘joie de vivre’?
–El món es divideix entre sofridors i disfrutaires, jo soc més aviat disfrutaire. ‘Joie de vivre’ és disfrutar del descobriment. Sabem que les clavegueres existeixen (i sempre existiran), però s’ha de veure el costat lluminós.

–La seva classe –pensarà la majoria– s’ho pot permetre.
–La meva classe, com vostè diu, sobreviu. A més, jo em considero una desclassada. Comparteixo amb Josep Lluís Sert els valors de l’austeritat, el compromís i la sostenibilitat, tots molt contemporanis.

–¿El seu parentiu li va obrir la gana d’art?
–A la meva àvia Pilar ja li interessava molt, i jo havia fet estudis a París i a Roma. Però gràcies al meu marit, net del pintor Josep Maria i nebot de l’arquitecte Josep Lluís Sert, es va ampliar el camp d’interès. A través de l’oncle vaig poder conèixer Octavio Paz i Juan Rulfo, que admirava.

–¿Recorda el dia que l’hi van presentar?
–Segurament va ser quan em vaig prometre, el 1965, però el meu record més nítid està associat a Eivissa, a les tertúlies de ‘s’horabaixa’ en el complex de cases que havia construït per a la família i els amics artistes situat davant la ciutat d’Eivissa i amb l’illa de Formentera al fons. Per allà en van passar tants... Entre ells, Miró, que era un home dolç.

–¿A Dalí el va conèixer?
–Sí. Dalí estava obnubilat amb el Sert pintor, que va afillar Josep Lluís quan el seu pare va morir. L’oncle el va introduir en els ambients artístics de París i el va orientar cap a l’arquitectura. Però el nebot es va desclassar, va deixar el Rolls Royce i va decidir compartir la seva vida amb una dona de poble, Moncha.

El Pavelló de la República, avui a Vall d’Hebron. / laura guerrero

–Dèiem que Dalí...
–El 1937, la República, juntament amb la Generalitat, va encarregar a Sert el Pabelló de la República Española a París, símbol de la lluita antifranquista. Es van apuntar al projecte Miró, Picasso, Calder... Bé, doncs en una caixa que conservava la secretària de Sert a Harvard, on es va exiliar, vaig trobar una postal en què Dalí es queixava a Jaume Miravitlles [comissari de propaganda de la Generalitat] de no haver sigut informat del projecte. L’havien exclòs perquè venia d’un festival feixista a Itàlia i s’havia negat a condemnar el nazisme.

–Sert va votar Esquerra Republicana.
–Sí. Estava molt compromès. El 1933 el Comissariat de la Casa Obrera li va encarregar la Casa Bloc, per exemple. Tot i que quan el Guernica va tornar a Espanya [1981], va manifestar la seva simpatia per Joan Carles I, en qui veia valors republicans.

–Si avui aixequés el cap, ¿donaria l’aprovat?
–N’estic segura que no. Sert era molt realista, molt de seny i tenia una perspectiva global. ¿Catalunya independent? ¡Si el que importa és cedir sobirania a Europa! A més, aquesta és una revolució dels rics.

–¿Què vol dir?
–Catalunya és la rica d’Espanya. Avui la guerra és comercial. A tots ens interessa Europa.

–¿I vostès, els comtes de Sert, on són?
–El meu marit és socialista i monàrquic, més joancarlista que d’aquest [Felip VI], que és molt germànic. Jo, mmm, soc democràtica.

–És una mica rebel.
–Soc una dona que es preocupa pel món. El més proper, i el més llunyà també. Podria aprofitar i viure el que em toca, però no.

–Bé, estiueja a Comillas, el ‘melting pot’ de l’aristocràcia.
–Comillas està molt ‘pres’ per Madrid. Hem quedat un petit reducte, amb amics fantàstics i molt divertits com Nicolás Sartorius o Miguel Ángel Aguilar. Fora d’això, tot se n’ha anat en orris, ¿no? És l’era d’Aquari.

–Una observació molt hippy.
– (Riu) Jo vaig viure Bocaccio, i la moguda madrilenya. Al meu armari trobarà o roba de Sybilla –em va escollir com a model de dona madura– o de mercat ambulant, que m’encanta. Així que no cregui que freqüento massa els cercles de l’alta burgesia.

–¿Sempre ha sigut així de singular?
–M’assemblo a la meva mare, que es va quedar sorda a causa del meu part i amb qui sempre vaig parlar a batzegades. Ella va triar per a mi una dida gitana que vivia en unes coves situades en un terreny mig abandonat de la família. ¡Així que tinc una germana de llet gitana! Després vaig fer el ‘finnishing school’ al Sagrat Cor –la meva mare havia nascut a Sarrià, a la finca la Boscosa– i vaig acabar tirant els llibres per la finestra. Sempre estava qüestionant les coses. Agatha [Ruiz de la Prada], la meva neboda, també porta la rebel·lia Urruela a l’ADN. 

Arnús, davant la Sagrada Família, per la integritat de la qual lluita. / joan cortadellas

–¿I el costat Arnús? ¿No li interessen les finances?
–¡Gens ni mica! Només la cultura.

–Que, d’altra banda, li dona alguns maldecaps.
–¿Parlem de política? L’alcaldessa Colau, que diu que és republicana i d’esquerres, respecte a la Sagrada Família, ni és republicana ni d’esquerres. Vol donar permís d’obres a la Junta Constructora, que vulnera els drets d’autor, dels veïns i del paisatge. Cap ajuntament de la democràcia n’havia donat. No ens mereixem aquest nyap. Anirem als tribunals. 

–¿Què faria vostè?
–Jo faria una expropiació i utilitzaria dinamita fina per volar tot el que han fet després de Gaudí.

–Li arruïnaria la diversió a més de quatre milions de turistes.
–La ruïna és molt romàntica.

–¿Alguna altra indignació?
–La cultura a Barcelona està molt malament. ¿És normal que a la biblioteca de la Fundació Miró, un important centre d’estudis d’art contemporani, només hi hagi una bibliotecària? ¿És normal que no hi hagi col·leccionistes d’art?

–¿A vostè mai li va interessar ser-ho?
–Jo segueixo amb interès l’obra d’alguns amics, com Antoni Llena. Però no tinc temps per col·leccionar. Vaig passar el meu 70 aniversari a l’UCI a conseqüència d’una angina de pit i he baixat molt el ritme.

–Ha dit que no té “temps”, no que tingui “diners”.
–[Somriu] Jo sobrevisc.

–Segur que a seva casa té alguna cosa de museu.
–Hi ha algunes peces interessants.

–¿Què té del Sert pintor i del Sert aquitecto?
–Antonio de Senillosa ens va trucar als 80 per dir-nos que hi havia una subhasta de pintures de Sert a Florència, per si ens interessava. Vam anar-hi i en vam comprar dues, regalades, que vam preferir no restaurar-les per respectar l’evolució del color. També tenim cadires del Sert arquitecte i un joc de tocador de Cartier amb les seves inicials, JMS, que Moncha, la seva vídua, ens va regalar. Són records de família.