L'era quinqui: el nou filó de la música i la moda

En el seu llibre 'Ghettonation', l’escriptora nord-americana Cora Daniels apuntava el 2007 que la paraula ‘gueto’ s’havia convertit en sinònim de “dents d’or, biberons plens de Pepsi i mares solteres”. I el més xocant del cas (o no) és que, mentre departaments universitaris dedicats a la negritud demanaven que s’abandonés el terme per la seva ominosa col·lecció d’estereotips i estigmes, el gangsta rap omplia l’MTV amb tot aquest glamur marginal que gira al voltant de narcos afroamericans que passegen amb els seus companys en Cadillacs descapotables i que, plens d’ors i dones, semblen tenir el superpoder d’afusellar amb una sola mirada.

Aquesta èpica (i lírica) del mercadeig, la supervivència de carrer, els diners ràpids, l’astracanada i l’ostentació no havia arribat a Espanya fins a la irrupció infecciosa del trap,el fill bastard del hip-hop i el germanastre del reggaeton que es va iniciar als suburbis d’Atlanta (trap ve de traficar) als 90 i que, com apunta el filòsof Ernestro Castro, ha sigut “la veu de les víctimes de la crisi dels opiacis”. La resta ja és història (contemporània): l’espurna va saltar al circuit llatí i d’allà a aquest costat de l’Atlàntic fins a fer-se un fenomen global.

Fantasia de poder

Així, el trap i els seus veïns, per exemple, és la música generacional i de carrer que escolten els adolescents del parc amb el mòbil connectat als altaveus. Però també és l’últim i fabulós os que ensuma el mercat. Les discogràfiques rastregen internet i les barriades a la recerca del pròxim Bad Bunny; els festivals troben en les músiques de carrer un recanvi per a l’‘star-system’ pop (l’estrella del ram Yung Beef, per exemple, tutorialitza un escenari del Primavera Sound); els patrocinadors s’escarrassen per ser allà on faci olor a carrer, i la indústria de la moda col·loca el 'look' canalla –ungles de gel, ors, ronyoneres i lleopard– en el centre del seu pantocràtor. O sigui, que ja tenim aquí el gueto glamuritzat convertit en producte de consum, cosa que llança un grapat de preguntes. ¿A què respon aquesta nova glòria del quinqui? ¿Per què ha agafat per les solapes joves i adolescents? I, sobretot, ¿amb tot això s’està glamuritzant o, al contrari, problematitzant la marginalitat i la pobresa?

Escrivia Miguel Espigado que aquesta música –lletgista, hipnòtica, distorsionada per l’‘autotune’ i que va germinar als ordinadors i els mòbils dels xavals de barriada– permet consumir “una fantasia de poder, de popularitat, de diners i d’egolatria sense límits” en temps de precarietat i que si no havia arribat abans a Espanya segurament era perquè “no havíem sigut prou pobres”. Els nois sense diners, deia, no somien en la revolució, sinó amb la pasta: “Tot i que no ho siguis del tot –de fet, no tots els trapers ni el gruix del públic venen del marge–, convé sentir-se pobre per desitjar ser ric d’una manera ostentosa, d’una manera que els diners vells i les classes mitjanes veuen indecorosa”.

Estirant el mateix fil, els escriptorsBorja BagunyàiMax Besora–que han firmat una interessant i desprejuiciada immersió en el fenomen titulada ‘Trapologia0 (Ara Llibres)– coincideixen que possiblement sense precarietat no tindria sentit tot aquest llenguatge heretat del gangsta rap, segons el qual la misèria es converteix en “garantia d’autencitat” i es “posa en marxa aquesta competició en la qual sumen punts les cicatrius, les dents trencades, la factura d’una rehabilitació o la intempèrie del barri on t’has criat”. No obstant, també veuen cruciall’“efecte nihilitzador”que ha provocat la crisi, que ha convertit en runa el sistema de valors i ha posat en marxa un discurs directe, “sense eufemismes”, que acaba amb mistificacions en les quals ja no es creu.

Desbordament salvatge

“Ells no et vindran a convèncer que els mou una altra cosa que no siguin els diners, el sexe i la fama –asseguren Bagunyà i Besora–. I una de les peculiaritats és queno responen al sistema oposant-s’hi, sinó despullant-lo –¿potser hi ha vida fora del mercat?, semblen dir–, acceptant els mecanismes i fent-los servir a favor de si mateixos”. I, tot i que és cert que de trap n’hi ha més d’un –rere la seva primera façana fanfarrona i fal·locràtica hi ha veus feministes i polititzades–, també ho és que la tornada general que s’ha acabat convertint en la banda sonora de la crisi ni és reivindicativa ni parla de revolució, però tampoc compra velles motos com que, aixecant-te aviat i pedalant molt per a Glovo, podràs pagar-te les vacances i la vivenda.

El sampleig de factors que explica l’enganxament generacional, diuen els autors, també inclou una promesa de desbordament salvatge, una reapropiació de la joventut –els joves, és clar, són ells– i una certa consciència o ràbia de classe (“moltes dones voldrien ser mestresses de casa abans que estar buscant-se la vida com animals”, deia La Zowi, parlant a la seva manera de la precarietat femenina).

A l’agitada barreja, l’antropòleg Iñaki Domínguez, autor de 'Sociología del moderneo', afegeix una implacable mercadotècnia. “Crec que, de nou, estem davant d’una manera de consumir carrer per part de les classes mitjanes en un terreny simbòlic i, per tant, inofensiu”, com ja va passar, recorda, amb els bohemis francesos, que se sentien fascinats pels gitanos, o la generació beat, que voltava per barriades afroamericanes per amarar-se de jazz i negritud. Recalca Domínguez que les forces de producció cultural que converteixen un producte en massiu “estan fora del gueto”. I en aquest cas, afegeix, s’ha donat una síntesi entre el trap i els interessos de la indústria de la moda, que “feia anys que intentava implantar el ‘look trash’ i utilitza aquestes estètiques, moltes d’origen carcerari nord-americà, per vendre a les masses una identitat ‘cani’ de barri”, un clàssic en la cultura popular.

Èpica i fascinació

Al compàs de la música, aquest corrent esportiva-quinqui també avança a grans gambades en la indústria de la indumentària. I ho fa, segons Charo Mora, especialista en cultura de la moda, perquè “els més joves se senten fascinats per aquests herois contemporanis que no han anat becats a Harvard, sinó que la seva èpica consisteix a haver de sobreviure als carrers i ser més xulo que ningú”. “I d’alguna manera els fascina aquest relat –diul’experta– perquè està reflectint problemes i pors, com la falta de feina, que ells íntimament poden tenir”. 

La moda, doncs, dona compte d’“aquest malestar”. I els codis que posa en marxa, afegeix, reactualitzen els de l’imaginari hip-hoper. El territori. El fet de mostrar. Les marques esportives. Els logos catedralicis. El xandall, “l’‘american tuxedo’ del hip-hop”. En tot aquest desplegament, explica l’especialista, també s’obre pas un superb zas sobre els codis del ‘bon gust’. Un exemple paradigmàtic, per exemple, són les ungles de gel quilomètriques. ¿Volen un apunt històric? Mora diu que les ungles impossibles són un tret antiquíssim de classe i ostentació que es remunta a la Xina ancestral i que permetia als homes comunicar que les seves dones no necessitaven treballar. Així, el que fan totes aquestes dives amb xandall, segons l’especialista, és apropiar-se dels elements del luxe tradicional amb codis, diguem, que no són els tradicionals de la riquesa.

I l’interessant del cas és que aquest presumpte ‘mal gust’ que tants ulls en blanc, rialletes classistes i termes despectius ha provocat tradicionalment ara s’ha convertit, segons remarca Mora, en l’estètica que ocupa “el centre de l’escena”. Aquest fet –a més d’obrir un interessant debat a propòsit que el gust no és una cosa buida i neutra, sinó que ve modulada pels grups privilegiats– també explica que marques com Calvin Klein i Burberry facin campanyes amb M. I. A. o Yung Beef; que dissenyadors procedents del sector esportiu fitxin per firmes del luxe i que gegants de la distribució com Zara fitxin Rosalía per a una línia poligonera de Pull & Bear.

¿Visibilitzar o glamuritzar el que es considera marginal?

I aquí arriba l’assumpte crucial. ¿Tota aquesta emergència de la crònica i l’estètica del marge com afecta les zones desfavorides? ¿Contribueix a posar sobre la taula les desigualtats o simplement les mercantilitza, com si fossin experiències de turisme de classe? És cert, s’està fetitxitzant l’estigma, però també ho és que el trap ha portat la pobresa al ‘mainstream’, que el hip-hop contestatari dona veu i cohesiona els barris i que, per exemple, el raper britànic Darren McGarvey escriu a 'Safari en la pobreza' (Capitán Swing) com la ira pren els blocs de pisos, on el precariat se sent invisible i ignorat.

Notícies relacionades

De la bohèmia al punk: la contracultura i el consum 'de carrer'

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Davant aquesta tensió, l’antropòleg José Mansilla, de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, apunta que, si les comunitats no fan un pas endavant no només en el discurs, sinó també en la gestió directa de la seva realitat material, es corre el perill d’acabar, de nou, “en una banalització de les formes de vida de les classes empobrides, en un autèntic zoo humà, com ja es defineix des d’alguns àmbits”. La contracultura, recorda, té un llarg historial de tensions i aventures amb el mercat.“Del flamenc al rap, són fenòmens que han sorgit del que és popular, el que és marginal, per acabar formant part dels processos d’acumulació del capital”. Ja deia Marx, apunta Mansilla, que el caràcter revolucionari de la burgesia era envair el món sencer sota la necessitat de trobar mercats verges; “de manera que tant el trap com, per exemple, Che Guevara són nous recursos que serveixen per generar valor”. Veurem, doncs, com acaba la batalla. O el ‘beef’, en l’argot del ram.