Gonzalo Suárez: «L''horterada' i la vulgaritat són valors universals»

Gonzalo Suárez no és especialment amic de les retrospeccions. Li agrada més fixar la mirada en el que té al davant que estar pendent del mirall retrovisor. De fet, als 84 anys desprèn en persona la curiositat juvenil que hi va veure Luis Buñuel quan el va conèixer i el va definir com “aquest noi a qui li brillen tant els ulls”. Però aquesta vegada, per insistència de l’editor Claudio López Lamadrid, mort recentment, l’escriptor i cineasta ha accedit a seure’s a rememorar “malgrat el pudor de parlar d’un mateix”. Ho fa a ‘La musa intrusa’ (Random House), el seu últim llibre, en què acompanya una recreació de la tragèdia de Hamlet que va escriure fa anys amb una selecció de passatges de la seva vida, alguns d’impregnats de realisme màgic, que es llegeixen com un relat d’aventures. Li continuen brillant els ulls al recordar-los.

¿Què ha sentit al mirar enrere?

És curiós, però no he tingut la sensació de mirar enrere, perquè els records t’acompanyen; no és necessari buscar-los. Sobretot a partir d’una certa edat. Coincideixo amb Bergamín quan deia que el nen que hem sigut ens persegueix tota la vida i a la vellesa ens atrapa. En el meu cas, crec que aquest nen no m’ha deixat anar mai de la mà. 

¿Com és aquest nen?

Ingenu, així és com em veig retrospectivament. M’identifico amb el protagonista de ‘L’idiota’ de Dostoiesvski. La meva altra alternativa ontològica ha sigut Hamlet. Sempre l’he vist com el meu àlter ego. 

¿A vostè també el persegueix el dubte?

Amb Hamlet es dona la paradoxa que sempre es parla del seu dubte, però en el tràngol de venjar l’assassinat del seu pare, que és el seu veritable drama, jo no crec que predomini el dubte. Dir-ne això és reduir-lo massa. D’altra banda, un home que no dubta a dubtar, ja no dubta tant, almenys sap alguna cosa: que dubta.

Va ser observador de futbolistes per a Helenio Herrera, aleshores parella de la seva mare, va tractar en la proximitat figures com Julio Cortázar, Max Aub, Sam Peckinpah i Claudio Rodríguez, va ser actor abans que director, cronista esportiu abans que novel·lista. Li han passat coses extraordinàries. ¿Té la sensació que la seva vida ha sigut una aventura?

La veritable aventura consisteix a veure el que és normal com una cosa extraordinària. Perquè si s’hi fixa bé, tot és extraordinari. Em causa vertigen comprovar la naturalitat amb què acceptem que som vius i algun dia morirem. Fixi’s quina meravella: descobrim forats negres a distàncies siderals però continuem prenent un vi a la barra d’un bar com si no passés res.

¿I què és el que pass a?

Passa que el que anomenem realitat no és com ens l’expliquen. Almenys, a mi em resulta sospitosa. Tinc la sensació d’estar descobrint contínuament el vertigen de l’instant. Fixi’s: som aquí i, així que parlem, ens convertim en els fantasmes que érem. Aquesta sensació s’accentua amb l’edat; ja ho anirà comprovant.

¿Què hi podem fer?

Res. La gran lliçó del Faust de Goethe la dona quan diu: “Temps, atura’t”. Aquesta aspiració és la que li fa perdre l’ànima. Quan provem d’aturar el temps, per exemple fent pel·lícules, ens juguem l’ànima amb el diable. Compte amb això. 

Rebobinem en el temps i viatgem a l’origen. ¿Vostè a què venia? ¿Quin era el pla de la seva vida?

Mai he tingut un pla de vida; m’he dedicat a navegar a la deriva. L’únic que he fet constantment ha sigut escriure. Des de nen, per la influència del meu pare. Aquells anys de postguerra, la ficció era l’única alternativa possible a la sordidesa que ho impregnava tot. Escriure ha sigut la meva única eina, més que ser director, que mai va entrar en els meus plans. Mai vaig tenir la noció de voler ser res de gran. Ara, sí: de gran vull fer cine. 

En el seu llibre explica que es va posar en mans d’una bruixa i va tenir experiències amb la ouija. ¿Li agrada la parapsicologia?

Soc el primer sorprès d’aquestes realitats. Assumeixo que això de la ouija respon a una dinàmica de grup, però la història de la bruixa és esgarrifosa. Es deia Pepita i vivia al Paral·lel. Tenia dots, no hi havia trampa possible, perquè em va endevinar coses de la meva vida que era impossible que sabés. Li vaig agafar molt respecte. Tant que no vaig voler tornar-la a veure.

¿Creu en altres vides, en altres mons?

El que crec és que el que anomenem temps no és com pensem i que, igual que recordem i viatgem cap enrere, hi ha gent que pot viatjar cap endavant sense saber molt bé com ho percep ni com ho encarna. Els científics afirmen que bona part de la realitat no la veiem, i que això no és una taula sinó una expressió de la matèria. Jo prefereixo continuar pensant que és una taula per poder recolzar-hi un vas de vi. Amb això en tinc prou.

El 1958, vostè i la seva dona van fugir de París i es van instal·lar a Barcelona. ¿Què van trobar aquí?

Una ciutat acollidora i europea 'avant la lettre'. No vam trobar a faltar París. A Barcelona he viscut els anys més importants de la meva vida. Aquí em vaig fer periodista esportiu, vaig escriure els meus primers llibres i les meves primeres pel·lícules, van néixer els meus quatre fills... Mai m’he sentit rebutjat a Barcelona, sinó tot el contrari. Ho dic per tal com sembla que ara hi ha altres problemes. 

¿Què n’opina?

Mai m’han agradat els grups; prefereixo els individus. De la mateixa manera, mai m’han agradat els nacionalismes, siguin del tipus que siguin. Quan no tenia una pàtria concreta, el pensament jueu va sobrevolar el món sencer i va conquerir el segle XX. Quan l’home es dedica a la defensa del territori i hi posa fronteres, acaba perdent. No conec cap nacionalisme que es consideri inferior als altres, sinó al contrari. I aquesta superioritat, de vegades, porta al menyspreu de l’altre i a la violència.

Al llarg de la seva vida s’ha manifestat públicament d’esquerres. ¿És el que anomenen un 'progre'?

No, en la mesura que mai m’he sentit còmode formant part de grups o seguint les modes. Sempre he votat socialista i no m’ha importat dir-ho, però no excloc els que pensen diferent.

Escolti aquesta declaració d’Iván Espinosa de los Monteros, diputat de Vox: “Em costa creure que el cine sigui cultura. La cultura és el ballet, la sarsuela, l’òpera. El cine ha sigut el gran aviciat dels ‘progres’, i això s’acabarà”. ¿Què n’opina?

Que m’apressaré a fer una altra pel·lícula abans que sigui massa tard i aquests no em deixin. L’extrema dreta ha existit a Espanya des dels temps de Franco, però estava dins el PP. Que no tingués un perfil propi era una raresa nostra, però s’ha acabat. És un senyal més dels temps que vivim. 

¿Li preocupa?

Sí, crec que s’ha de prendre seriosament. El que més em preocupa és comprovar que la gent sigui tan manipulable. Per això em fan tanta por els grups. Fins i tot al futbol. A la boxa hi ha la tècnica de l’esquiva, consistent a controlar la distància i moure’s cap al costat oposat al puny del contrari. I després hi ha l’art, que no és democràtic, però davant de certes situacions funciona com un Alka Seltzer després d’una borratxera. 

¿L’art no és democràtic?

No, rares vegades els èxits de públic coincideixen amb les grans obres. Especialment ara, que vivim sota l’imperi del que és comercial. Avui, l’‘horterada’ i la vulgaritat s’han convertit en valors universals, tot passa ràpid i alhora, en una explosió inabastable. Abans existia l’esperança de sobreviure a través de la teva obra. Ara, ni això. Ja no existeix la posteritat.

Explica al llibre que un dia li va dir al seu net que qui és valent és el que té por. ¿Com va de valor?

El que diu que és valent perquè no sent por és un inconscient. El veritable valor consisteix a tenir por i vèncer-la. Jo tinc pors i em considero valent, però només a estones. És una por difusa, indefinida. Que li passi una cosa dolenta als meus éssers estimats, o a les notícies que sents de gent que ho està passant realment malament i que et genera un sentiment de culpabilitat perillós perquè creus que no tens dret a queixar-te. No és un sentiment saludable. Per sobreviure s’ha de ser egoista.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿I la mort?

No em preocupa especialment. Em fa més por perdre la salut que la vida.