Anar al contingut

UNA ALTRA MANERA DE VEURE LES COSES

Fibrosi quística i ansietat, dos trastorns amb art i humor

L'artista gallega Elisa González i el còmic canari Aarón Gómez donen visibilitat a les seves malalties amb gràcia i enginy

Olga Pereda

Fibrosi quística i ansietat, dos trastorns amb art i humor

JOSE LUIS ROCA

L’humor no té límits. Ens podem riure de tot, fins i tot de la malaltia. Elisa González (Vigo, 1991) es defineix com a “esguerrada”. Té fibrosi quística, una malaltia rara i greu que pot arribar a ser letal i que limita molt el dia a dia dels malalts. La mucositat li envaeix el cos. Tant que Elisa –llicenciada en Belles Arts– ha decidit crear un personatge amb un d’ells. Un moc verd, gegant i simpàtic que l’acompanya sempre allà on va. Va néixer com una idea personal, i ara Crepitantes (so que produeix l’aire al trobar-se amb mucositat) és una obra artística.

L’ansietat no és una malaltia greu, però sí un trastorn que “et treu anys de vida”. Aarón Gómez, còmic canari, en té des dels 18 anys. Ara en té 38 i ha decidit visibilitzar-la amb un curt humorístic que ha sigut tot un èxit a les xarxes socials. ¿Per què amagar-se quan pots explicar al món el que et passa i, a sobre, riure-se’n? Parlem amb tots dos i ens ho expliquen.

Elisa González i el seu rialler i simpàtic moc

La fibrosi quística és un trastorn genètic que afecta els pulmons i el sistema digestiu (pàncrees inclòs). És una malaltia rara, però més freqüent del que pensem. S’acostuma a diagnosticar a una edat molt primerenca. En el cas d’Elisa González –coneguda com a Elienígena–, no va ser així perquè no tenia tots els símptomes i els metges van considerar lleu el seu cas. Fins que amb 18 anys va fer les maletes i va anar a Madrid per estudiar la carrera de Belles Arts. No havien passat ni cinc dies i ja va haver de ser ingressada. Una vegada diagnosticada, ho va afrontar com va poder.

Els problemes seriosos van aparèixer al capbussar-se al mercat laboral. Com tot acabat de llicenciar, va voler trepitjar fort i menjar-se el món. Però els projectes artístics i publicitaris en què es va embarcar (un d’ells, al Reina Sofia) suposaven un esforç físic i psicològic tan fort que el seu cos no el va aguantar. La fibrosi disminueix la qualitat pulmonar del malalt. Exigeix ser molt estricte amb una dieta hipercalòrica però sana i amb els temps per fer fisioteràpia i estar amb els inhaladors (totes dues coses, dues vegades al dia).

El 2016 va haver d’ingressar a l’hospital. Dues vegades en menys de sis mesos. Estava tan cansada que va rebentar. Es va quedar sense energia. Es marejava i no podia ni caminar bé. “Vaig començar a ser conscient que la fibrosi quística no em deixaria treballar amb normalitat la resta de la meva vida. Jo no ho acceptava. Però un dia, envoltada d’infermeres amables, vitalistes, generoses i professionals, vaig pensar que podia utilitzar la meva malaltia per fer una cosa optimista que a mi m’agrada molt: pintar. Pintaria els meus mocs, aquests que m’acompanyen sempre, aquests que no em deixen viure amb normalitat”. La fibrosi, com tota malaltia, està associada a termes mèdics que sonen molt durs. Però Elisa González va optar per dir al seu projecte Crepitantes i fer que el seu moc protagonista fos un ésser amable, feliç i rialler. ¿És una coliflor? No, és un moc, una explosió de color. Un moc que envaeix el cap d’una jove (no sempre són autoretrats) i que l’acompanya a tot arreu, també al cine. Un company inevitable que s’ha d’acceptar i estimar.

“Vaig pensar que aquest projecte personal em serviria com a teràpia per a mi mateixa. Així podria acceptar que soc una esguerrada”, explica. El 2017 va obrir un compte d’Instagram amb el nom del seu projecte: Crepitantes. “Ho vaig fer com una cosa personal. No tenia grans expectatives, però en poc temps vaig guanyar una allau de seguidors. Vaig veure que hi havia demanda”, somriu.

Arran del seu perfil a les xarxes socials els mitjans de comunicació van començar a trucar-li per entrevistar-la. La Federació de Fibrosi també s’hi va posar en contacte per fer col·laboracions. Així que el que va començar com un passatemps d’hospital ha acabat sent la seva professió. A punt d’iniciar un contracte com a investigadora a la Universitat Complutense de Madrid, està immersa en una tesi doctoral amb el títol ‘Crepitantes: comunitats artístiques d’aprenentatge entorn de la fibrosi quística’.

Una de les obres d’Elisa González, que dibuixa els mocs que envaeixen el seu cos

Els mocs d’Elisa González han estat en fires i galeries com La Llama, de Barcelona. Per a l’Institut de la Joventut va fer una instal·lació en la qual va crear una habitació i hi va amagar mocs perquè els trobés el públic. És més, Crepitantes és finalista d’un premi internacional d’arts plàstiques. El 4 de juny sabrà si guanya.

González –la seva parella és humorista– defensa per tots els mitjans l’humor per enfrontar-se a la vida i a la malaltia. “No soc res ni ningú sense l’humor. Procuro fugir del que és transcendental”, explica, mentre detalla que el seu moc artístic sol anar acompanyat d’un altre element fonamental en la seva vida: els rotllos de paper higiènic. “No vegis el pressupost en paper que tenim els malalts de fibrosi quística. La gent sembla que compra d’amagat el paper de vàter. Nosaltres, a l’engròs”.

L’artista gallega està pletòrica d’haver trobat un gran camí laboral, que a més està servint a molta gent, altres malalts que troben en els seus dibuixos una manera de sentir que no estan sols i que hi ha esperança. “M’il·lusiona poder ajudar la gent. M’escriuen coses molt boniques a les xarxes socials”.

Crepitantes es basa en l’acceptació de la malaltia, convertir-la en una cosa positiva que motivi els malalts a continuar amb el tractament. Per als que no la coneguin, és una manera lúdica i colorista de presentar-los-la. Amb vosaltres, la fibrosi quística.

Aarón Gómez. El còmic ansiós

Aarón Gómez, còmic canari que es burla de l’ansietat que pateix en un curt humorístic

Aarón Gómez té 38 anys. Té ansietat des dels 18. No sap ben bé per què. No hi va haver un detonador concret. Va pensar que seria un problema d’anada i tornada. I no va demanar ajuda. Error. Va patir l’angoixa en solitud.

Als 18, tenint ja clar que la seva professió seria artística, va desembarcar a Madrid (que més que una altra ciutat és “un altre planeta” per als canaris) per estudiar una carrera “seriosa”, com li havien dit a casa. Va apostar per Disseny Industrial. No va aguantar gaire. Va tornar a la seva illa natal, Tenerife, i es va matricular en Administració d’Empreses Turístiques. Tampoc la va acabar. La tercera opció, en què sí que es va graduar, va ser Publicitat. I tots aquests anys, amb l’ansietat penjada a l’esquena.

“Vaig tardar molt temps a prendre mesures. Vaig pensar que era una cosa física i no psicològica. No hi vaig donar la importància que té. Fins que un dia un amic em va ensenyar un llibre que parlava de tots els meus símptomes. Vaig acudir a la consulta d’un psiquiatre i un psicòleg. Em van medicar, me’n van tractar els símptomes, però no l’arrel del problema. L’ansietat em va fer perdre anys de joventut”. Quatre anys enrere, Aarón Gómez va recórrer a un altre psicòleg, un formidable professional que li va canviar –cap a bé– la vida. Per fi.

 

Fa uns dies era amb una amic pensant a fer un tomb per la platja i, sobre la marxa, va decidir fer un vídeo humorístic, casolà i totalment improvisat, sobre l’ansietat. Van redactar una espècie de guió en escassos minuts i s’hi van posar. El curt –un veritable èxit a les xarxes socials que acaba amb una invitació a demanar ajuda a tot el qui sent ansietat– explica com Gómez té la visita inoportuna de l’ansietat: una cosa que et fa tartamudejar i no veure-hi del tot bé. Una cosa que et dona cops al pit, una cosa que fa que et despertis de cop i volta i amb angoixa. Una cosa que no se separa de tu. El vídeo traspua humor. “Riure’t d’un problema significa que l’has superat. O, almenys, que ho intentes. Amb l’humor es pot digerir el món”.

Aarón Gómez ja havia inclòs alguna píndola humorística sobre l’ansietat en algun dels seus monòlegs. A partir d’ara, utilitzarà l’ansietat com a material d’humor, però tampoc gaire, no sigui que el trastorn li creixi de nou al cos i al cap. Compte.