Anar al contingut
Darío Sztajnszrajber, el guru (austral) de la filosofia

Robert Ramos

Darío Sztajnszrajber, el guru (austral) de la filosofia

Núria Navarro

El seu cognom és tan intricat que un dia va anar a una agència de viatges, l’hi va lletrejar a l’empleat i, quan anava per la meitat, l’home el va interrompre: “Li demanava el cognom, no el codi de reserva”. És l’únic aspecte en què Darío Sztajnszrajber –pronunciar ‘és-tàins-rài-ber’– posa les coses molt difícils. A l’Argentina rep tracte de ‘celebrity’ per divulgar els conceptes clàssics de la filosofia a televisió –ha sigut tres vegades nominat als Emmy pel programa ‘Mentira la verdad’–, en llibres com ‘Filosofia en once frases’ (Ariel) i fins i tot als vestidors de les categories inferiors de l’Estudiantes de La Plata, l’equip del seu cor, que va entrenar el 2006 el míster de l’Atlètic de Madrid (“¡el Cholo Simeone és el meu Papa!”, afirma).

Encreuament austral entre el desbordant Slavoj Žižek i el didàctic Eduard Punset –que ja és creuar–, l’escolten com a un oracle. Per a ell, simplement i planerament, "la divulgació és un esdeveniment polític". És la seva manera de donar una bona puntada de peu a l’elitisme i apoderar les classes populars menys il·lustrades. “Algú que no menja no pot fer filosofia –admet–, però sí que té capacitat per moure’s del lloc que li assigna el poder”. Així, mentre Sant Agustí va llegar a la posteritat el seu “estima i fes el que vulguis” i Descartes, el “penso, per tant existeixo”, Sztajnszrajber proposa una frase que vol per al seu epitafi: “Tot pot ser d’una altra manera”.

Per a aquest costat del tròpic, el filòsof de nom impossible té la frescor del que pensa des del marge. No només geogràfic, perquè és a més de 10.000 quilòmetres dels departaments de Filosofia d’Oxford o la Sorbona, o perquè parla des de l’experiència llatinoamericana, “que és la de l’oprimit i sempre busca fissures en el discurs europeu”. També perquè el de Río de la Plata inclou les seves ‘bonus track’: 1/ és “un jueu argentí” –procedeix d’una família pobra de Polònia, la meitat exterminats–, que per si mateix és una raresa semítica, i 2/ és d’esquerres, primer va ser “trotskista” i avui és “peronista”. Globalment, tot molt poc ‘mainstream’.

Estudiants del Talmud. / Arxiu

Digestions

Per arribar a la senzillesa que l’ha fet tan cèlebre, va haver de fer diverses digestions.

Als 6 anys els seus pares el van inscriure a l’escola talmúdica amb l’esperança de fer-ne un rabí. En comptes de jugar a les xapes, el nen interpretava els intèrprets de les interpretacions. Uff. “El Talmud em va provocar una implosió –assegura–. Els arguments derrotats hi són presents i això em va construir una subjectivitat a través de com em vaig acostar a la filosofia”. Per si fos poc, als 14 va caure a les seves mans ‘Humà, massa humà’ de Nietzsche. Vaja, que tenia tots els punts per anar dret al divan del psicoanalista, però va acabar dedicant-se a “la desconstrucció dels llocs tradicionals i a fer pastitxos entre diferents corrents de pensament”.  

Contra el sentit comú 

El desmuntatge del que està establert –mostrant les seves errades, debilitats i contradiccions– és un exercici molt dels temps. Sztajnszrajber remarca que la desconstrucció de la identitat de gènere “ha obert la comporta al desmantellament de les idees de pàtria, feina, joventut...”. Naturalment, assenyala, el patriarcat i el conservadorisme en general es regiren amb dents i ungles. “Al conservador l’aterreix que si es desnaturalitza la sexualitat, caigui tota la naturalesa. La clau del conservadorisme –puntualitza el filòsof– és creure i fer creure que hi ha un ordre natural de les coses”. 

Paul B. Preciado, filòsof que desafia els marges. / CATHERINE OPIE

I aquí és on Sztajnszrajber afirma que “la llibertat passa per apartar-se del sentit comú, que és el que ens empeny a pensar com es pensa, a desitjar com es desitja i a sentir com se sent; en definitiva, a viure una existència que ens és impròpia. ‘Deslligar-se’ del lloc assignat és capital”. Per això, recomana la lectura de filòsofs com Jacques Derrida –jueu francès nascut a Algèria–, Michel Foucault –homosexual–, i Paul B. Preciado –transgènere feminista–, en qui hi ha una recerca de “distensió dels marges”. “Un no és llançat en el naixement amb dispositius previs, inclosa la individualitat –explica–. Per tant, la identitat no és trobar el que soc, sinó provar de deixar de ser el que els altres volen que siguis”.

Per posar un exemple, explica que al vestuari del juvenil de l’Estudiantes va preguntar a l’equip: “¿Qui diríeu que sou?”. I un dels xavals li va respondre: “¿Jo? ¡Un ignorant! Només sé fer córners”. “Jo només marco el fora de joc”, va dir un altre. Vessaven resignació. “¿Us adoneu que això fa felices centenars de persones?”, va afirmar el filòsof, en una maniobra no destinada que trobessin la seva identitat, sinó perquè es “desidentifiquessin”. “Tot essencialisme és violent –conclou–. És la forma que té el poder de treure’s el problema de sobre, fent l’altre algú impur, fins i tot exterminable”.

Estudiants de La Plata, el seu club i el seu auditori. /efe

El cul i el jardí

“Que cadascú faci del seu cul un jardí –aclareix–. Si algú decideix passar tota la seva vida prenent clonazepam –i no només em refereixo a la pastilla, sinó també a una idea exacerbada de nació o de gènere fort, que són maneres farmacològiques de relacionar-se amb el món–, ja s’ho farà. El límit és la violència amb l’altre”. I són tantes. Va passar, en posa un exemple, amb la llei de l’avortament a l’Argentina, on les forces conservadores van creure que la seva visió del món havia de ser política d’Estat.

“Jo trio lluitar contra aquells que ostenten la propietat de les veritats absolutes”, fa un pas endavant. “La història de la cultura demostra que tota certesa canvia. ¿Quina s’ha mantingut incòlume? ¡Cap! ¿És el mateix la bellesa ara que en temps de Plató, quan no hi havia xampú? –pregunta–. ¿És igual l’amor avui que quan les dones eren reduïdes a ventres per a la reproducció?”. Al seu parer, potser els grans conceptes segueixen, però sempre transformats. “El problema és que això ens incomoda i preferim respectar el principi de no contradicció”.

A descentrar

Llavors, ¿com s’orienta un en l’enrenou contemporani? “De cara a la pregunta de què és el contemporani, un s’ha d’apartar de la idea que el més contemporani és el que queda sota els focus”, dispara el de Río de la Plata, seguint la línia de Giorgio Agamben, un dels seus filòsofs de capçalera, que en un opuscle titulat ‘Què vol dir ser contemporani’ (2008) va alertar que ens hem de fixar “també” en les ombres. “La biopolítica i la filosofia de gènere són eines molt contemporànies –aconsella–, perquè visualitzen el que amaga la conjuntura; és a dir, el procés de naturalització d’una asimetria en què el poder normalitza els interessos d’una part”.

Giorgio Agamben, una influència determinant. / Aleonardo Cendamo (getty)

“No hi ha un món únic –acaba–, aquesta idea funesta s’ha trencat, el descentrament és el signe del nostre temps”. Potser, matisa, hi ha dos models d’existència: “el d’obertura a l’altre i el que fa de l’altre un mitjà per a la seva pròpia realització”. La prova del nou, assegura, és la pregunta: ¿què és prioritari, jo o l’altre? “Si te la fas, ja has marcat el teu rumb”.

Sempre surt el sol

¿I com continuarà el sainet? “Està tot molt tenyit pels mitjans de comunicació –adverteix–, que són constructors no només de pensament binari, sinó d’ànims exacerbats”. Dies abans de viatjar a Barcelona per presentar el llibre ‘Filosofia en once frases’ –a la Casa del Libro els expatriats argentins van desbordar la sala–, una amiga li va dir que anés molt amb compte perquè a Espanya havia tornat la ultradreta. Però Vox ha tret 24 escons i els ultres no van pel carrer trepitjant qui porti una samarreta d’Evita. “El sol sortia abans que hi hagués humanitat, i continuarà sortint quan desaparegui”, diu Sztajnszrajber.

El més assenyat és la reflexió amb temps i sense etiquetes. Només s’ha de recordar, recomana, que “res és definitiu, que tot està obert a ser d’una altra manera”.