CENTENARI D'UNA LLEGENDA
Eva Perón: ¿àngel o dimoni?
A l'Argentina, se la va estimar molt i se la va odiar igual o més. La seva mort, als 33 anys, la va situar a l'Olimp dels mites.
zentauroepp350808 exposicion reportage eva peron buenos aires 1950 del libro e190503112130 /
El Ministeri d’Obres Públiques argentí s’aixeca sobre la 9 de Juliol, l’avinguda més ampla i afrancesada de la ciutat de Buenos Aires. Es distingeix a la llunyania per la seva altura i, també, pels rostres que exhibeix en un i un altre front. Són els d’Eva Duarte de Perón. Efígies fetes d’acer pels artistes Alejandro Marmo i Daniel Santero. En una, ella «parla» enèrgicament davant el micròfon. L’altra és angelical. Les dues imatges semblen suggerir que no hi ha una sola possibilitat de mirar-la. A 100 anys del seu naixement, les interpretacions es multipliquen de manera exponencial.
Va néixer el 7 de maig de 1919 i es va acomiadar del món el 26 de juliol de 1952. En 33 anys va construir una història que sol explicar-se en claus mítiques: la filla bastarda, la gairebé adolescent que va deixar el seu poble de Buenos Aires per provar sort a la capital com a model, actriu de radioteatre i cine fins que, el 1944, la seva vida canviaria de manera radical. Aquell any va conèixer un coronel que manejava la secretaria de Treball i previsió. El destí els va unir durant un acte filantròpic amb les víctimes del terratrèmol de San Juan. A partir d’aquell moment, el seu cognom deixaria de ser Duarte. Primer va ser la segona dona de Juan Domingo Perón. Després, Evita, a seques, la «representant dels humils».
La seva biografia política ha estat exempta d’unanimitats. Se la va estimar, molt, i se la va odiar amb una intensitat simètrica o superior, capaç de festejar el seu càncer terminal, el segrest i la vexació del seu cadàver embalsamat, convertit més tard en moneda de canvi durant el cicle de violència política més gran en la dècada dels setanta del segle passat.
A l’Espanya franquista
L’antiperonisme ferotge va concentrar la seva ira en aquella dona que va tenir a càrrec una fundació benèfica que va construir hospitals, asils, escoles, va impulsar el turisme social, va difondre l’esport juvenil, i va atorgar ajuts per a la vivenda. La van menysprear perquè es vestia amb els millors vestits i joies. L’esquerra tradicional tampoc la va acceptar, molt menys quan el 1947 va encapçalar la missió argentina que va portar a l’Espanya franquista el seu ajut econòmic. Aquell mateix any posa en escena la impossibilitat de definir el seu paper d’un sol traç. ¿Qui va ser? ¿L’afalagada pel dictador o la que a Buenos Aires va liderar la lluita per consagrar el vot de la dona? «Sentint, joiosament, que em tremolen les mans al contacte del llorer que proclama la victòria. Aquí està, germanes meves, resumida en la lletra atapeïda de pocs articles una llarga història de lluita, ensopegades i esperances», va dir quan va tenir la llei a les seves mans.
Encara es recorda
la nit de la seva
mort. El país
es va aturar. Una
veu neutra
va informar que ella
havia entrat en
la immortalitat
El 1951, el moviment obrer la va proposar com a candidata a vicepresident. Les pressions militars la van obligar a fer un pas al costat durant un acte multitudinari davant el mateix edifici que ha imprès el seu rostre. «Renuncio als honors, però no a la lluita». Els fills dels antiperonistes van prendre les armes en nom seu. Van construir una figura a to amb els seus desitjos: «Si Evita visqués, seria montonera», van dir. «Perón, Evita, la pàtria socialista», es van atrevir a cantar. «Perón evita la pàtria socialista», se’n van burlar d’altres al fer del seu nom en diminutiu un verb.
Llibres, musicals...
Encara es recorda la nit de la seva mort a l’edat de Crist. Eren les 20.23 i el país es va aturar. Una veu neutra va informar que ella havia entrat en la immortalitat. Va escriure dos llibres, un en to de manual escolar, ‘La razón de mi vida’, i un altre de to iracund i antioligàrquic, ‘Mi mensaje’. La «immortalitat» presagiada per un locutor estatal es va verificar aviat en la literatura. Evita batega en contes i novel·les canòniques, des d’‘Esa mujer’, de Rodolfo Walsh a 'Santa Evita', de Tomás Eloy Martínez o la transgressora 'Eva Perón’ de Copi.
El 1978, durant la dictadura argentina, es va estrenar a Londres el musical d’Andrew Lloyd Webber i lletres de Tim Rice. L’obra va arribar subreptíciament a Buenos Aires en la seva versió espanyola. Els discos o cassets d’‘Evita’ amb les veus de Paloma San Basilio i Patxi Andión passaven de mà en mà enmig de la censura. Amb la recuperació de la democràcia, el 1986, hi va haver un altre musical anomenat ‘Evita’, escrit aquesta vegada en clau argentina per Alberto Favero. La internacionalització de la seva figura es va intensificar quan Madonna va encarnar "l’abanderada dels humils" en la versió fílmica de l’obra de Webber i Rice dirigida per Alan Parker.
Amb el kirchnerisme va ressorgir des de l’Estat la passió «evitista». Cristina Fernández va encunyar el seu perfil en bitllets que aviat es depreciarien. L’actual Govern de dretes la va reemplaçar per un cérvol. Va voler treure les seves efígies de l’edifici públic. No s’hi va animar. Ella a hores d’ara passa generacions, gèneres i fins i tot ideologies. Ha sigut beatificada, condemnada, partisana, icona pop i disseny institucional. Cent anys més tard, els argentins encara esperen moltes més Evites.
