Mona Eltahawy: «Qui controla el dormitori, controla el món»

Cabells vermellosos, braços tatuats, festival de mans agitant-se en l’aire mentre parla obrint molt els ulls, Mona Eltahawy transmet en persona l’empremta de les revolucionàries llegendàries que van apostar per deixar empremta en l’època que els va tocar viure. Sobre la seva condició de dona musulmana nascuda i criada a Egipte s’hi amunteguen diverses cadenes –la política, la religiosa i la de gènere–, però ella s’ha proposat trencar-les totes de cop fent palanca sobre un punt fins ara poc explorat: l’alliberament sexual femení en el món àrab. 

Fa tres anys, a les pàgines d’‘El himen y el hiyab’, l’activista i columnista feminista va explicar als seus congèneres, i al món sencer, que la pròxima revolució serà als dormitoris, o no serà. Ara, el segell Capitán Swing ha traduït al castellà aquell manifest, en el qual carrega contra el masclisme que impera en la cultura musulmana tant com contra les mirades paternalistes que sovint llancem des d’Occident cap a les dones que es cobreixen el cap. No té pèls a la llengua ni por de semblar incorrecta: és un volcà en erupció. 

Té una visió crítica de la Primavera Àrab. ¿Què va passar i no va passar en aquell alçament popular? 

Va servir per obrir els ulls a molta gent, però els canvis importants no es veuen perquè la veritable revolució, la de les ments, encara no s’ha produït. La meva crítica té a veure amb una cosa que no va sortir a les cròniques. Tots vam veure els carrers plens d’homes i dones demanant la llibertat, però ningú va explicar que a l’acabar les manifestacions, quan aquelles dones tornaven a casa i demanaven als homes que continuessin sent revolucionaris a casa, ells contestaven que això llavors no tocava, que l’únic important era acabar amb Mubarak.

Vuit anys després, ¿quin balanç fa d’aquella mobilització?

Mubarak ja no hi és, però el règim és avui més fort que abans i a l’altre extrem hi ha els Germans Musulmans, amb el seu integrisme religiós, així que la revolució política està aturada. Només veig un grup d’homes vestits de militars que lluita pel poder amb un altre grup d’homes vestits de clergues, i al mig hi som les dones, sotmeses com sempre al triangle de la misogínia que s’exerceix sobre nosaltres des de l’estat, el carrer i les nostres cases. 

I vostè proposa trencar aquesta equació atacant la tercera punta del triangle, la domèstica. ¿Per què?

El dormitori és un espai de dominació. Els espanyols sabeu de què parlo, perquè l’església catòlica us ha sotmès durant segles exercint poder sobre els vostres dormitoris. La realitat és aquesta: qui controla el dormitori, controla el món. Per això nosaltres hem de lliurar aquesta batalla, perquè és sobre els nostres cossos on s’ha exercit i es continua exercint aquest poder.

Situa el sexe al cor de la pròxima revolució. ¿Tan important és?

El sexe és el punt en què es recolzen totes les estructures patriarcals de dominació, tant al món àrab com a Occident. Per això la revolució sexual és la resposta a aquesta submissió, i és la que ha de precedir la revolució social i política que vindrà després. Tots els dictadors acaben anant al dormitori. De fet, la pitjor dictadura és la que es pateix en aquesta habitació. Per això és aquí on les dones hem de començar a lliurar la batalla, al dormitori. 

¿Se sent una revolucionària?

El feminisme és revolucionari perquè quan plantes cara a les estructures que subjuguen les dones, canvies el món. Hi ha qui em pren per boja per parlar de sexe. Que diguin el que vulguin, m’és igual, però que sàpiguen que és aquí on hi ha la clau. Per això els clergues es posen tan nerviosos al veure les dones reclamant drets. Quan derrotes el dictador que tens dormint al teu llit i el masclista que t’assenyala amb menyspreu al carrer, la vida ja mai torna a ser igual. Això no es fa en un dia, ni en un mes, com la Primavera Àrab, sinó que tarda anys, però aquest canvi ja ha començat.

¿En què ho nota?

En la meva pròpia família. Tinc un munt de cosins, més de setanta, i uns van participar a la Primavera i d’altres no, però tots han canviat alguna cosa a les seves vides. Tinc cosines que van decidir treure’s el hijab i se’n van anar a viure a Berlín, soles, amb els llavis pintats i pírcings a la cara. D’altres eren infelices en els seus matrimonis i s’han divorciat. La revolució va permetre veure una cosa que no havíem vist mai, i va ser un enorme no a l’autoritat. Aquest ‘no’ ja hi és en la gent i cada vegada són més els que s’atreveixen a pronunciar-lo a casa seva, a les seves feines, amb les seves parelles... Tota tempesta comença amb una gota de pluja, i aquesta gota ja ha caigut. 

¿És possible ser feminista al món àrab?

I tant, ja vam tenir feministes llegendàries a l’Orient Mitjà en els anys 20 del segle passat i en aquella època moltes dones es van treure el vel. Ara, alguns intenten allunyar-nos d’aquesta revolució alliberadora dient que el feminisme és una moda occidental importada. Estan nerviosos perquè veuen que van perdent. Les feministes del Líban han impulsat lleis contra la violència domèstica, al Parlament de Tunísia ja hi ha més dones que al del Regne Unit i la seva constitució ja consagra la igualtat davant la llei d’homes i dones. Aquest és el camí. 

¿Com es conjuga el feminisme des de la fe religiosa musulmana?

Això és molt important i ha de quedar clar: no és contradictori ser feminista i creure en l’islam. De fet, les feministes religioses han dut a terme una gran tasca emancipadora, tot i que al final topen amb un mur que diu: això és així perquè ho mana déu. Jo no accepto aquest principi, per això soc un feminista secular, però respecto la feina de les companyes que fan una interpretació feminista de l’islam perquè serveixen de pont per atraure a aquesta lluita dones més conservadores. 

Al seu llibre es mostra molt crítica amb la mirada d’Occident cap a la situació de la dona musulmana. Expliqui’m el seu retret.

Davant la misogínia que hi ha a la nostra comunitat, els islamòfobs occidentals de dretes diuen que els homes islàmics són monstres opressors i que s’han alliberar les dones de les seves grapes. ¡Mentida! A ells les musulmanes no els importem, només ens utilitzen per fer una guerra d’homes contra homes. Davant d’aquestes veus que diuen que m’he de treure el vel, però que no els importa en quines condicions visc, la meva resposta és: ves-te’n a prendre pel cul.

També té paraules gruixudes per a l’esquerra.

Aquests, per no passar per racistes, sovint es posen del costat dels líders islàmics més conservadors de la meva comunitat. Als seus països mai s’aliaran amb els capellans ultracatòlics, però recolzen clergues musulmans misògins per no semblar islamòfobs. A aquests partits i intel·lectuals progressistes, els dic: deixeu de defensar-me de l’islam, l’islam és meu i ja sabré jo quan em vull posar o treure el vel. 

Enviï’ls un missatge en positiu.

Si sou d’esquerres i voleu donar suport a la democràcia a Egipte o l’Aràbia, digueu-los als vostres governs que deixin de vendre armes als nostres règims. Amb elles aixafen els moviments que reclamen igualtat i llibertat a la meva comunitat. Però com a dona àrab, no necessito que vinguis a rescatar-me, deixa’m que em rescati jo a mi mateixa. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Sovint, en presència d’una dona musulmana coberta de cap a peus, a Occident no sabem què pensar ni què sentir.

No heu de pensar ni fer res, aquesta roba no té res a veure amb vosaltres, deixeu-la en pau. ¿Qui sou vosaltres per dir-li que es tregui aquest vel sense saber el que significa per a ella? La meva mare porta el hijab perquè és religiosa i aquesta peça l’ajuda a sentir-se bé. Jo el portava fins que vaig deixar de creure en la religió i me’l vaig treure. La meva germana petita va començar a utilitzar-lo per fe i ara el porta per identitat, per plantar cara als racistes. Si vostè vol lluitar pels drets de la dona, preocupi’s que els seus amics no maltractin les seves companyes i que això de ‘La manada’ no es torni a repetir a Espanya. Però el vel de les dones musulmanes no és el seu problema.