El 'grand jeté' de Nuréiev

El 1961, en plena escalada de la guerra freda, els russos semblaven prendre la davantera. Acabaven de ser els primers a enviar un ésser humà a l’espai exterior i aspiraven a confirmar la seva superioritat cultural enviant de gira per Europa el ballet Kírov, considerat el millor del món juntament amb el Bolxoi. No esperaven que la maniobra se’ls tornés en contra quan Rudolf Nuréiev, un jove de 23 anys cridat a convertir-se en el ballarí més famós del segle XX, va utilitzar l’ocasió per desertar de la Unió Soviètica. Aquest esdeveniment i els seus prolegòmens formen la columna vertebral d’'El bailarín', el 'biopic' dirigit per l’actor Ralph Fiennes que està previst que arribi a la cartellera el dimecres 1 de maig.

 

A París, primera destinació d’aquesta gira, Nuréiev havia mostrat seriosos problemes d’indisciplina, a l’eludir la vigilància dels serveis secrets soviètics per confraternitzar amb els estrangers i visitar clubs gais –l’homosexualitat era il·legal al seu país–. Aquest va ser el motiu pel qual el 17 de juny, mentre la companyia esperava a l’aeroport de Le Bourget per traslladar-se a Londres, se li va comunicar que havia de tornar immediatament a Moscou. Se’l requeria, li van dir, per actuar en una gala al Kremlin. Així mateix se’l va informar que la seva mare estava malalta. 

Una trampa

Nuréiev va ensumar la trampa, i va entendre que si tornava a la Unió Soviètica seria arrestat i empresonat. Sobre el que va fer llavors n’hi ha diverses versions. El mateix ballarí –una font no especialment fiable– sempre va afirmar que tot havia passat “sense salts, sense carreres, sense crits i sense histèria”; la imatge que va quedar impresa en l’imaginari col·lectiu, això sí, és una altra: una seqüència a càmera lenta en la qual el desertor feia una 'pirouette' per escapolir-se dels seus guardians i es llançava amb un 'grand jeté' als braços de la policia francesa.

“No trobo a faltar casa meva, i poques vegades penso en la meva família o en el passat”, va dir dos anys després de la deserció. “Estimo la meva mare, i de vegades hi parlo per telèfon... Però mai em penedeixo d’haver fugit de Rússia. Per a mi, un país és només un lloc on ballar”. Aleshores, el règim soviètic ja l’havia declarat culpable d’alta traïció i condemnat 'in absentia' a set anys de presó –pel que sembla, els agents del KGB a l’estranger tenien ordres d’anar contra seu per matar-lo o trencar-li les cames–. No seria capaç de tornar a la Unió Soviètica fins al 1987, quan l’aperturisme facilitat per la ‘perestroika’ li va permetre passar dos dies a Rússia visitant la seva mare moribunda, que continuava vivint en la pobresa.

Èxit immediat

A Occident, Nuréiev es va convertir en una estrella immediatament, en bona mesura per la seva aliança amb la ballarina anglesa Margot Fonteyn. Es van conèixer el 1962 i, durant la dècada posterior, van formar la que potser sigui la parella més famosa en tota la història de la dansa. Gràcies a ells, el ballet es va convertir en un espectacle de masses. Al final de cada xou, el públic udolava de plaer, i trencava el programa a trossos per fer-ne confeti i tirar-lo als seus ídols. És en aquells anys que el rus va vehicular un canvi radical en els cànons de la dansa. Tradicionalment, la reputació de les companyies depenia gairebé exclusivament de la qualitat de les seves ballarines. Avui, en canvi, les piruetes masculines compten, i això és així gràcies a Nuréiev.

En qualsevol cas, ell mateix admetia ser un ballarí poc depurat, i els experts coincideixen que tant el seu antecessor Vàtslav Nijinski com el seu coetani Mikhail Baryshnikov eren superiors des del punt de vista tècnic. No obstant, suplia aquesta carència amb escreix gràcies a la intensitat felina amb què afrontava a cada coreografia. Tampoc el seu narcisisme tenia parangó, i això feia que sovint es comportés com un monstre i fins i tot imposés canvis substancials en les coreografies per incrementar el seu temps sobre l’escenari i així lluir-se més. Luigi Pignotti, que va ser el seu massatgista durant anys, va arribar a dir que el que Nuréiev realment volia era fer-se l’amor a si mateix.

Portades i xafarderies

Aquest ego, segur, era agreujat per la celebritat. El ballarí protagonitzava constantment portades, titulars i columnes de xafarderies; posava amb François Mitterrand i Mick Jagger; es feia amb Jackie Kennedy, Lady Di i Greta Garbo. Va mirar d’obrir-se camí al món del cine a bord del 'biopic' 'Valentino' (1979), amb resultats desastrosos. Fins i tot va aparèixer en 'El xou dels Muppets' ballant amb la porqueta Peggy. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

 

Va aconseguir els últims èxits artístics al Ballet de l’Òpera de París, on va exercir de director artístic entre 1983 i 1990. Va ballar pràcticament fins al dia de la seva mort el 1993, als 54 anys, víctima de la sida. Va passar els seus últims anys arrossegant-se pels escenaris: en una ocasió va ballar amb un catèter; en una altra, de gira per Anglaterra, el públic va exigir que els hi tornessin els diners al final d’una actuació. I quan ballar va deixar de ser físicament possible, va provar sort com a director d’orquestra. Va morir com havia viscut: àvid de l’aplaudiment del públic. “Quan pujo a l’escenari, tot dins meu es magnifica”, havia confessat en una ocasió. “És com tenir un reactor atòmic dins. S’hi produeix una reacció en cadena i, de sobte, el meu cos crema en flames”.