REESCRIPTURA D'UN PARADIGMA

Sant Jordi lliga a Tinder: com entenem l'amor al segle XXI

Vuit autors aborden el tema dels afectes des d'angles que qüestionen el model romàntic

zentauroepp38163619 fotodeldia  gra270  barcelona  23 04 2017   una pareja con u190415195209

zentauroepp38163619 fotodeldia gra270 barcelona 23 04 2017 una pareja con u190415195209 / Quique Garcia

12
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

L’amor és una de les expressions de la condició humana que més ha alimentat la literatura des que es va inventar l’escriptura, si no la que més. Els afectes han ocupat i preocupat novel·listes, poetes i assagistes al llarg dels segles i van ser l’objecte de les seves paraules, rimes i pàgines. Total, per a res, ja que als laberints de l’amor no s’arriba mai a cap conclusió. Però aquestes obres van donar testimoni de la manera de sentir de cada època, fins al punt de poder afirmar que seria possible explicar la història de la humanitat llegint únicament els llibres que van explicar com ens vam estimar en cada moment del nostre passat. 

Aquesta roda no cessa, i l’interès per l’amor, tampoc. Al tecnològic segle XXI, la manera que tenim de relacionar-nos íntimament continua acaparant les taules de novetats de les llibreries i aquest pròxim dimarts, dia de Sant Jordi, seran molts els autors que estaran firmant llibres de recent factura a les pàgines dels quals continuen donant-li voltes a aquest impuls irrefrenable que tant ens imanta. Però si bé aquest sentiment és, en el fons, el mateix des dels temps de Safo, cada època té la seva manera de viure'l i explicar-lo, i en els últims anys han començat a prendre relleu veus que aborden l’univers dels afectes des d’òptiques noves que qüestionen el model amorós consagrat per la literatura romàntica.

Feminisme, xarxes socials, precarietat

Són autors que parlen de feminisme, xarxes socials, precarietat i maltractaments per explicar com ens estimem avui dia. Llibres protagonitzats per dones que han fet volar els cànons amorosos que les encotillaven en perfils passius i sofrents, i homes que caminen perduts a la cerca d’un nou model de masculinitat que els doni peu en aquesta època. Relats on les relacions surten del carril trillat i donen cabuda al poliamor, a Tinder i al sexe en totes les expressions possibles. 

Les vuit obres seleccionades en aquest article tenen en comú haver vist la llum l’últim any i mig i compartir aquesta mirada heterodoxa, complexa i crítica dels assumptes de l’amor. Aquest pròxim Sant Jordi, les seves pàgines viatjaran de mà en mà, entre roses i petons, en una jornada en què l’amor comparteix protagonisme amb la literatura. Juntes, aquestes novel·les componen un mapa dels afectes a data de 21 d’abril del 2019. Als seus autors els ha tocat ser els notaris de l’amor en els temps que corren.

Fes-me clic i estima’m


El dia que la va assenyalar com la novel·la guanyadora del certamen d’aquest any, el jurat del Premi Alfaguara va definir 'Mañana tendremos otros tiempos', com "l’autòpsia d’una ruptura amorosa que reflecteix l’època contemporània de manera excepcional".

De ser cert el que afirma el tribunal, vivim temps poc encoratjadors pel que fa a l’amor, ja que el panorama que pinta l’autòpsia que ha compost el novel·lista argentí Patricio Pron, i que es veuen exposats els protagonistes del llibre, és el d’un cru mercadeig sentimental en què els afectes són poc més que un producte d’un sol ús. Benvinguts a l’era de Tinder i a les relacions a cop de clic.

Patricio Pron. / JOSÉ LUIS ROCA

"Aquestes eines no s’utilitzen pel seu nivell d’encert, que segons tots els estudis és similar al de qualsevol trobada fortuïta, sinó per la por de l’altre que presideix la vida contemporània", entén Pron. I ja se sap que la por és mala companya de viatge en les excursions sentimentals. "La facilitat amb què podem mantenir contactes sexuals gràcies a aquestes aplicacions no està fent disminuir la solitud i el temor al futur que senten les persones", destaca l’escriptor.

A la seva novel·la, Pron es resisteix a jutjar, ja que no és aquesta la missió del novel·lista, sinó donar fe del que passa en l’època que li ha tocat viure. "En els últims anys, l’ideal amorós s’ha vist reemplaçat per una enorme quantitat de pràctiques l’ideal del qual és definit i redefinit una vegada i una altra pels qui les porten a terme", observa l’autor. En una era en què tot el que era sòlid es posa en qüestió, l’amor no havia de ser menys.

Ep, la protagonista és ella, no tu


Sense cap mena de dubte, el cop que les dones han donat sobre la taula reclamant igualtat real i respecte és el fenomen que més ha influït perquè el patró tradicional de les relacions afectives hagi saltat pels aires.

Voler i ésser estimat en els temps del #MeToo té poc a veure, o va camí d’això, amb el passat, i en aquest trànsit a molts homes els està passant el mateix que al protagonista d’‘El aliado’ (Seix Barral). Després d’enamorar-se d’una activista del moviment feminista, descobreix que ell, que va de modern i avançat, en el fons continua portant un masclisme de baixa intensitat del qual encara no s’ha curat.

Iván Repila. / VINCENT west

Sense ser una obra autobiogràfica, el seu autor, Iván Repila, reconeix paral·lelismes personals. "Jo també em creia el paladí de la igualtat, fins que les dones del meu voltant em van fer veure el masclista 'mainstream’ que portava dins", assumeix. ¿Què s’ha de fer a continuació?

En un exercici d’ironia que comença en to de sàtira i acaba en tragèdia, l’autor explica a la novel·la allò que, com a mínim, no s’ha de fer. "Ell entra en el feminisme com un elefant en una cristalleria i, pensant que està ajudant, porta l’exercici de 'mansplaining' més gran del món", explica Repila, qui té un missatge per als homes que han vist el que ell: "Si us plau, en aquesta batalla, no vulgueu ser també els protagonistes".

Desaparèixer com a masculins


A través d’una mirada menys irònica i narrativa, però més incisiva i per moments assagística, Víctor Parkas exposa a 'Game Boy' (Caballo de Troya) un discurs similar al de Repila a 'El aliado’, però la seva proposta va més enllà i es revela contra el feminisme de postal que alguns homes moderns han adoptat com qui es treu el carnet del gimnàs.

"Hi ha una nova masculinitat que recolza el 8-M com el blanc que viatja a l’Àfrica a fer-se fotos amb nens en braços. Cap home que hagi pujat al carro del nou feminisme està prestigiat per aquest gest. El veritablement innovador seria desaparèixer com masculins", sentència.

Víctor Parkas. / juliol carbó

Als capítols del seu llibre, que funcionen com trets de franctirador, Parkas col·loca miralls desconcertants a l’interior de relacions íntimes. Com a 'Línea chunga', on repara en l’asimetria que es produeix en les ruptures. "Ella posa fi a la relació i ell no se n’assabenta. Solem fixar-nos en ell, que sembla ser el que pateix, ¿veritat? ¿Però què passa amb ella? ¿Fins on dura el consentiment? Aquesta asincronia és una font de violència", observa l’autor. A 'Codeisan' es pregunta pel vici contemporani de burxar en els perfils digitals dels i les 'ex'. "¿Què en traiem d’això? ¿Confirmar-nos? ¿Compadir-nos? ¡Però ho fem tots!", reconeix. Són tics amorosos molt dels nostres dies, però Parkas adverteix: "Els meus avis no portaven pírcings, però no crec que les seves discussions domèstiques de parella distin molt de les que mantenim nosaltres ara".

Canviar lluitar per escoltar


Al còmic per a adults ‘Lola Vendetta y los hombres’ (Lumen) hi ha una vinyeta que mostra una parella nua mirant-se a la cara. Ell li proposa: "¿Què et ve de gust?", i ella, desconcertada, li respon: "Eeeeemmm... Crec que no entenc la pregunta". L’explicació que ofereix la il·lustradora Raquel Riba Rossy revela per on van els trets del seu llibre en particular i del canvi que està experimentant l’afectivitat en els nostres dies en general. "Les dones hem passat tant temps escoltant que havíem de ser passives en el sexe que se’ns va oblidar preguntar-nos el que ens ve de gust", assenyala.

Però aquesta submissió ha acabat, i prova d’això és Lola Vendetta, que va pel món seccionant penis làsers amenaçadors i segant caps d’homes de crani buit amb la seva katana. La majoria de les vinyetes de l’últim còmic de Riba Rossy, moltes de forta càrrega violenta, podrien figurar estampades a les samarretes de les activistes més aguerrides del 8-M, però l’autora, igual com la protagonista, es confessa cansada de donar la batalla.

Raquel Riba Rossy. / elisenda pons

"És hora de canviar lluitar per escoltar, hem de pensar a cuidar-nos. Tots, dones i homes", diu. La il·lustradora adverteix contra els errors sentimentals que veu en la seva generació: "Vam créixer confonent l’amor amb el sofriment, i d’allà hem passat a viure els afectes amb superficialitat, només pendents de quedar bé a Instagram. Busquem l’amor on no hi és". 

Descansi en pau l’amor romàntic


Si en alguna cosa coincideixen les veus que últimament s’han animat a analitzar els afectes a contraclaror de la literatura és que l’amor romàntic té els dies comptats. Pot ser que als quioscos dels aeroports continuïn venent-se com rosquilles els títols més tòrrids del gènere fulletonesc, normalment en gruixuts volums firmats per autores anglosaxones, però el vent sembla bufar a favor dels discursos que qüestionen el clixé de la donzella que espera pacient l’arribada del príncep blau que doti de sentit la seva existència. "El que ja no tinc tan clar és que aconseguim treure’ns aquest clixé del cap. L’amor romàntic ha sigut la millor campanya publicitària de la història. Hi ha mites que tenim molt incrustats, com el de la mitja taronja, el de l’amor per sempre, o el de l’exclusivitat monògama de les relacions sexuals. I ens han fet tant mal...", adverteix Júlia Bertran. 

Júlia Bertran. / Arxiu

Parla per experiència. Després de tancar una relació fallida, la periodista va començar a fer dibuixos per confrontar el sentiment de culpa que allotjava per aspirar a mantenir relacions que surten del cànon establert. Aquells traços van inspirar una galeria d’entrevistes amb personalitats que han reflexionat sobre els afectes i el resultat de l’excursió va ser 'Amar y timar' (Editorial Bridge), un llibre que ha sigut "terapèutic" per a l’autora i per als lectors que se li han acostat per dir-li que comparteixen el seu malestar. "Tant de bo l’amor romàntic doni pas aviat a una altra manera de relacionar-nos que posi al centre les cures, l’empatia i el respecte", declara.

Com estimar en temps precaris


La literatura compleix molt bé el paper del canari a la mina: si hi ha molts llibres parlant d’alguna cosa, és perquè aquesta cosa cou. Que les relacions amoroses despertin l’interès de tants autors delata que el tema dels afectes causa dolor. Isaac Rosa troba raons estructurals a aquesta pupa sentimental. "El malestar amorós és un reflex del malestar social que patim. Vivim vides accelerades enfocades a la producció i al curt termini, pendents del nou i sota la pressió de l’obsolescència programada. En aquestes condicions, ¿com hem d’estimar?", es pregunta el novel·lista, que compara: "Demanar-nos que siguem flexibles en el terreny laboral només condueix al desinterès emocional i que ens resistim a vincular-nos a una persona".

Isaac Rosa. / david castro

Sota aquest prisma, Rosa traça a la seva última novel·la, 'Feliz final’ (Seix Barral), el relat de l’ensorrament d’una relació de parella que bé podria ser la de totes les parelles que han vist en els últims temps com la precarietat –l’econòmica, però també l’afectiva– es convertia en la nova normalitat.

Hi ha qui ha dit que Rosa ha escrit la novel·la sentimental de la crisi, però l’autor posa la mirada més enllà. "Això ve de més enrere, ve d’haver portat la lògica econòmica al terreny afectiu, i té un nom: capitalisme. Ja no estimem, ara consumim amors", sentencia l’escriptor sevillà.

Quan l’amor es confon amb el maltractament


La història més trista de l’amor contemporani és la que parla de blaus, pallisses i dones assassinades. La protagonista de 'Formas de estar lejos' (Galaxia Gutenberg), la nova novel·la d’Edurne Portela, no arriba a patir aquests extrems de crueltat masclista, però sí l’assetjament psicològic i el maltractament invisible en mans de la seva parella.

Narra l’autora que no es va plantejar mai escriure una novel·la sobre la violència de gènere, tan lamentablement d’actualitat, sinó indagar en els mecanismes mentals que porten a una parella a acceptar que la desigualtat –l’econòmica, la sentimental i la de poder– entre l’home i la dona en una relació desemboqui en el maltractament. El nou és que la novel·lista es cola en la mirada dels dos per explicar com viu cadascú aquest procés i desentranyar la complexitat que hi ha darrere de la víctima i del botxí.

Edurne Portela / Arxiu

La seva conclusió és que sovint ens fem trampes al solitari. "Amb massa freqüència anomenem amor a situacions que no ho són. No pots estimar algú i veure-la patir sense entendre què li passa. Tampoc pots confondre l’amor amb la dependència", assenyala. De nou, l’amor romàntic és assenyalat com a responsable d’aquest patró de comportament. "Els vam donar el poder perquè ens van dir que ells ens havien de venir a salvar", denuncia l’escriptora.

L’empremta inesborrable de l’abús infantil


La protagonista de 'Por qué el amor nos duele tanto', l’última novel·la de Lucía Etxebarria, és una inadaptada per a les relacions amoroses que no és capaç de desitjar ni de posar límits i que consumeix afectes i trobades sexuals com qui menja pipes a un banc. Sota aquest caos sentimental supura una ferida molt antiga que no ha tret mai a la llum.

Quan l’autora va escriure aquesta novel·la no havia tingut lloc encara el #MeToo ni el #cuentalo i les editorials, escandalitzades, li van rebutjar el manuscrit, de tal manera que se’l va acabar autoeditant. Poc després es van posar les cartes sobre la taula i ens vam assabentar que un de cada quatre adults ha patit abusos en la infància, com lipassa a la protagonista.

Lucía Etxebarria. / juan manuel prats

Notícies relacionades

"Quan vaig treure la novel·la, em va sorprendre la quantitat de gent que em va escriure per dir-me que li havia passat el mateix. Els abusos sexuals en la infància són darrere de molts dels problemes afectius que veiem diàriament. És una cosa que et destrossa per sempre", explica Etxebarria.

Al final, l’autora es va alegrar que cap segell li publiqués el llibre. Això la va deslliurar de fer les entrevistes on hauria acabat reconeixent el que llavors no era capaç de confessar: que la protagonista del llibre és ella en realitat.