Rupert Everett, contra l'homofòbia

Mentre jeia moribund a l’Hôtel d’Alsace de París, va escriure: “L’empaperat d’aquestes parets i jo mantenim un combat a mort. Un dels dos se n’ha d’anar”. El 30 de novembre del 1900 l’empaperat va guanyar el duel quan Oscar Wilde va morir, als 46 anys, a causa d’una meningitis cerebral provocada per complicacions en una otitis arrossegada durant molt de temps –els més morbosos afirmen que el veritable motiu va ser la sífilis–. Va deixar dos mesos de lloguer sense pagar: “M’estic morint per sobre de les seves possibilitats”, li havia confessat a l’encarregat de la casa.

 

Per a l’escriptor, la capital francesa van ser dues ciutats molt diferents. Entre el 1883 i el 1894, havia passat períodes prolongats de temps a París, disfrutant de l’èxit literari i gaudint de la companyia de col·legues com André Gide, Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine. A partir del 1898, en canvi, hi va experimentar el rebuig general i va viure pidolant unes monedes per emborratxar-se de conyac i d’autocompassió. D’aquesta última època parla ‘La importancia de llamarse Oscar Wilde’, ‘biopic’ escrit, dirigit i protagonitzat per Rupert Everett. S’hi mostra l’autor avançant patèticament entre humiliació i humiliació, rebent pallisses d’adolescents i la indiferència d’antics admiradors. 

Podria dir-se que era gairebé inevitable que Everett acabés fent aquesta pel·lícula: al llarg de la seva carrera, al cap i a la fi, ha interpretat nombrosos textos de l’irlandès –entre els quals, dues adaptacions cinematogràfiques, ‘Un marido ideal’ i ‘La importància de ser franc’–, i va passar bona part del 2012 donant-li vida al capdavant del muntatge teatral ‘El beso de Judas’. Ell, en qualsevol cas, ha explicat que l’impuls de fer-la no va provenir del seu propi currículum sinó, en bona mesura, de la voluntat d’il·lustrar les lluites de tants éssers humans que avui continuen sent perseguits per la seva sexualitat en països com Rússia, Uganda i l’Índia. 

El crim de ser gai

“El plaer és l’únic pel que un hauria de viure”, va escriure Wilde el 1894, i aquest va ser un principi fonamental de la seva filosofia estètica tot i que en aquell moment l’homosexualitat era un delicte a la Gran Bretanya –no es va despenalitzar fins al 1967. Durant anys ell havia viscut en secret la seva orientació sexual i el seu amor per Lord Alfred Douglas; i quan el pare d’aquest, el marquès de Queensberry –un homòfob recalcitrant–, va declarar públicament la seva condemna al comportament de l’escriptor, aquest es va sentir obligat a demandar-lo per difamació. No només no va guanyar el cas, sinó que va acabar complint dos anys a la presó de Reading pels càrrecs de sodomia i indecència. La seva caiguda va ser instantània. 

Després de la seva sortida de la presó el 1897 es va dirigir primer a Dieppe, al nord del país, on va escriure el seu cèlebre poema ‘La balada de la cárcel de Reading’ –”cada home mata el que estima”, diu un dels seus versos; i el 1898 va arribar a París, malalt i arruïnat. “Aquesta pobresa em trenca el cor: és tan bruta, tan totalment depriment, tan desesperada. Resa per mi com puguis”, va escriure al seu editor. Per afrontar la seva nova vida, Wilde es va rebatejar com a Sebastian Melmoth.

Conyac, tabac i amants

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En aquells últims dos anys, la seva vida va ser bastant simple. A les 11 del matí esmorzava pa amb mantega i cafè, i a les 2 del migdia es menjava una costella i dos ous durs, regat tot amb conyac; i el que li quedava de cada dia i part de la nit el passava fumant i bevent als seus locals predilectes, i transitant entre amants. El mantenien els seus amics –pocs– que no li havien donat l’esquena. Malgrat tot, a París va ser feliç, perquè va poder viure lliurement la seva sexualitat.

L’última destinació d’Oscar Wilde a la ciutat del Sena va ser el cementiri de Père-Lachaise. La seva tomba és la més visitada al cementiri, més fins i tot que les de Maria Callas i Jim Morrison. Durant els anys 90, els visitants van agafar el costum de fer un petó a la pedra deixant marca de pintallavis, i amb el pas del temps va arribar a estar tan feta malbé que el 2011 el govern irlandès va pagar una neteja de la tomba i la instal·lació d’una barrera de vidre a prova de petons al seu voltant. Actualment, el vidre s’omple de pintallavis diàriament.