UNA ACTRIU CLAU
Els 10 millors papers de Julianne Moore
La imminent estrena de 'Gloria Bell' ens dona peu a repassar les fites de la carrera de l'actriu guanyadora d'un Oscar per 'Sempre Alice'
zentauroepp47688396 gloria bell julianne moore190416165633
El nom de Julianne Moore convida a pensar que qualsevol pel·lícula, fins i tot la menys prometedora, tindrà alguna cosa. Bé, com a mínim, la tindrà a ella, una de les millors actrius del món, capaç de donar-ho tot en cada projecte.
Moore ha fet qualsevol mena de pel·lícules que un es pugui imaginar, i sempre des del compromís més total i absolut amb el que passava a la pantalla. Era igual que fos un 'blockbuster' amb dinosaures o un drama independent, la pel·lícula d’un mestre o la d’un artesà no especialment brillant: aquesta actriu viu els seus papers amb una naturalitat suprema i, segons sembla, sense gaire esforç. Només necessita que els directors la deixin tranquil·la.
Aprofitem la ja imminent estrena de 'Gloria Bell', un 'remake' de la xilenoespanyola 'Gloria' a càrrec del mateix director, Sebastián Lelio, per recordar els deu millors papers (n’hi podria entrar algun més) d’una actriu que, amb 58 anys, segueix afegint regularment fites al seu currículum.
'Vides encreuades’ (1993)
Quan Robert Altman la va fitxar per a aquest drama coral basat en històries de Raymond Carver, Moore era gairebé una principiant en el cine, però ja feia deu anys que brillava al teatre i a la tele; va guanyar un Emmy el 1988 pel seu paper de dues germanes bessones, una de bona i una de dolenta, per descomptat, al serial 'As the world turns' (el següent va ser per la seva brillant composició de Sarah Palin al telefilm d’HBO 'Game change'). A la pel·lícula d’Altman, Moore és una dona que discuteix brillantment amb el seu marit doctor (Matthew Modine) sobre haver besat un altre home. Part de la seva gran escena la fa sense res a sota. Hi arribava una actriu de cine valenta.
'Vania en la calle 42' (1994)
L’any següent, els crítics van tornar a aplaudir Moore pel seu paper de dona atrapada entre dos homes en aquesta adaptació 'sui generis’ de Txékhov, cant de cigne del gran Louis Malle, director d’'Atlantic City' i 'Adiós, muchachos’. Les fronteres entre simulacre i realitat es confonen constantment, i l’actriu domina amb mestria cada petita evolució en el seu personatge.
'Safe' (1995)
En la primera de les seves col·laboracions amb el director Todd Haynes (després van venir 'Lluny del cel’ i 'Wonderstruck'), Moore és una mestressa de casa que descobreix la seva al·lèrgia a les coses modernes. El desafiament consisteix no tant a omplir el personatge com buidar-lo, conduir-lo cada vegada més enllà en el seu procés d’introversió i aïllacionisme, empitjorat per una societat que desconfia de les víctimes de malalties misterioses. Tal com va dir en el seu dia la crítica Amy Taubin a 'Film Comment', 'Safe’ és "una resposta a la crisi de la sida en la qual el terme ‘sida’ no surt en cap moment".
'Boogie nights' (1997)
On Moore es posava a les ordres de Paul Thomas Anderson, clar hereu d’Altman, en el paper de la veterana actriu porno Amber Waves, una mena de mare protectora dels joves actors que fitxa el seu company, el director Jack Horner (Burt Reynolds). Però, ¿qui protegeix la protectora? Amber no té una vida senzilla: hi ha una gran distància entre qui creu que és (algú capaç de criar el seu fill, per exemple) i qui és realment (una drogoaddicta sense un clar futur per davant). Interpretació increïblement commovedora.
'El final de l’idil·li' (1999)
A finals del 1999, un parell de pel·lícules van acabar d’assentar Moore en la consciència col·lectiva. La primera, una mica infravalorada, va ser aquesta adaptació de la novel·la de Graham Greene a càrrec del sempre interessant Neil Jordan. La nostra estrella encarna amb total contenció la devota dona que cau, per a la seva sorpresa, en els braços de l’escriptor encarnat per Ralph Fiennes. La pel·lícula és pur, desencadenat, romanticisme, en part gràcies a l’apassionada mà de Jordan i en part gràcies als actors, sobretot ella.
'Magnolia' (1999)
L’altra gran pel·lícula (fins i tot superior a l’anterior) de Moore el 1999 és aquest èpic, excessiu i extraordinari tapís coral a càrrec de Paul Thomas Anderson. Dels molts personatges neuròtics del film, el seu és, potser, el més neuròtic de tots, amb permís de l’ex nen prodigi de William H. Macy: la dona (molt més jove) d’un moribund Jason Robards, cercadora de fortunes que va acabar estimant de veritat el seu marit i ara s’enfronta a la pèrdua amb una barreja letal de nerviosisme, pena i remordiment, tot alhora. Si hem de destacar només una escena del seu 'tour de force', ha de ser aquell intens rampell a la farmàcia: "Tinc malalties per tot arreu". Pel·lícula per revisitar/descobrir amb provisió de clínexs ben a mà.
'Lluny del cel’ (2002)
El 2003, Moore va ser nominada no a un Oscar, sinó a un parell: millor actriu per 'Lluny del cel’ i millor actriu de repartiment per 'Les hores’. No en va guanyar cap dels dos, cosa que resulta criminal, sobretot en el primer cas. La nostra homenatjada irradia emoció com la dona i mare dels anys 50 que, després de descobrir l’homosexualitat del seu marit (Dennis Quaid), inicia una breu i casta història d'amor amb el seu jardiner negre (Denis Haysbert). Va saber mostrar a la perfecció com el sentiment de l’amor agafa el personatge per sorpresa. També la dificultat per respirar en un paisatge de superfícies idíl·liques i interiors torturats. El director Todd Haynes va dir que volia fer "una pel·lícula que et fes plorar", i ho va aconseguir, vaja si ho va aconseguir, i molt ben recolzat per una actriu en (el seu habitual) estat de gràcia.
'Els nois estan bé' (2010)
Una família amb dues mares (Moore i Annette Bening) trontolla quan apareix en les seves vides el pare biològic (Mark Ruffalo) dels seus fills (Mia Wasikowska i Josh Hutcherson). Jules/Moore, la més extravertida de les dues matriarques, té tant amor per donar que decideix donar-n’hi una mica a l’encantador intrús. Els problemes creixen, però es resolen. El cine 'feelgood' pot ser artificiós i postís, però també orgànic i emotiu, tal com demostra aquest film a reivindicar de Lisa Cholodenko.
'¿Què fem amb la Maisie?' (2012).
¿Hi ha alguna cosa que Moore no sàpiga fer? La resposta, ara per ara, és no. En aquesta emotiva història familiar, adaptació/actualització d’una novel·la de Henry James, convenç novament de les seves habilitats dramàtiques, però també sorprèn cantant i tocant la guitarra i el piano (la seva banda de recolzament eren els autèntics The Kills). Moore és la Susanna, una 'rocker' una mica a la baixa, amb problemes de temperament i un narcisisme majúscul, en lluita amb el no menys egoista marxant d’art Beale (Steve Coogan) per la custòdia de la Maisie (Onata Aprile), la seva adorable filla de sis anys.
Notícies relacionades
'Sempre Alice' (2014)
I per fi, Moore va guanyar el seu primer Oscar. Potser no amb la seva millor pel·lícula, però sí amb una altra gran interpretació: la d’una professora de lingüística de 50 anys que, horror absolut, comença a perdre les paraules ("les veig penjant davant de mi i no puc agafar-les") com a resultat d’un alzheimer d’inici precoç. O més ben dit, un alzheimer familiar d’inici precoç, una rara varietat que significa que algun dels seus tres fills podria tenir el gen. 'Sempre Alice' té alguna cosa de pel·lícula de terror, perquè en el terror és tot qüestió de perspectiva, i aquí la malaltia no s’explica des de fora, des del punt de vista del marit, sinó des de la subjectivitat. Però intenta ser també una pel·lícula que ajudi, que recordi la possibilitat de manejar amb dignitat "l’art de perdre", expressió de la poeta Elizabeth Bishop que Alice cita a la pel·lícula, i que l’alleugi,
