La gran tragèdia de la Transició: una història d'amor, política i mort

La història amb majúscules està trufada de milers d’històries menors, de vegades creuades, que no van aconseguir transcendir els àmbits privats dels seus protagonistes tot i que van donar substància humana als esdeveniments. ¿Qui sap res dels que van caure de forma anònima per tombar règims dictatorials? ¿Què se n’ha fet dels qui van donar la seva vida, o part d’aquesta, per estendre la llibertat en la seva època sense ocupar mai cap nota a peu de pàgina als llibres d’història?

La dels militants antifranquistes Dolores González, Enrique Ruano i Francisco Javier Sahuquillo no pertany a aquesta categoria de memòries oblidades, doncs els seus noms sí van aparèixer als diaris entre finals dels anys 60 i la segona meitat de la dècada dels 70 i les seves figures van ser objecte de múltiples homenatges a compte dels tràgics desenllaços a què van desembocar les seves lluites contra la dictadura. Però ningú fins ara no s’havia parat a explicar el trenat afectiu, ideològic i emocional que va creuar els seus passos en uns anys que van resultar decisius per a la història del país. Ningú fins ara no havia viatjat fins a la intimitat d’aquells tres joves idealistes units per l’amistat, l’amor i la política però arrossegats pel tsunami de la història.

Ningú fins ara. A Javier Padilla (Màlaga, 1992), graduat en Dret i Administració d’Empreses i màster en Filosofia i Polítiques Públiques, un dia li van parlar de Lola, Enrique i Javier com si li mostressin tres peces d’un puzle sense muntar. Va sentir curiositat per saber-ne més i durant tres anys es va dedicar a rastrejar els seus passos en els terribles anys del tardofranquisme i començaments de la democràcia. Va consultar arxius oficials i personals que els citaven, es va entrevistar amb mig centenar de persones amb qui hi havien compartit aspiracions i trobades i, a poc a poc, va aconseguir omplir de vida i experiències els buits que hi havia sota el mite que envoltava les seves figures. 

Símbols pòstums

Per a la memòria de la lluita antifranquista, tots tres tenen la categoria de símbols pòstums: Enrique Ruano, per les fosques circumstàncies en què va morir mentre l’interrogava la policia del règim el 1969; Javier Sahuquillo, per ser un dels cinc assassinats en la matança d’Atocha de 1977; i Lola González per haver rebut, ella, també un tret en aquell atemptat ultra que la va deixar afectada per a la resta de la seva vida i, a més, per ser la nòvia d’Enrique quan aquest va desaparèixer i la dona de Javier el dia que el van matar en presència seva. 

Però faltava per explicar les entreteles afectives, ideològiques i humanes que van unir als tres, i això és el que Javier Padilla ha relatat en 'A finales de enero' (Tusquets), una monumental investigació guardonada amb el premi Comillas d’història, biografia i memòries, que reconstrueix de forma minuciosa i detallista, com van ser aquells anys per a González, Ruano i Sahuquillo. 

L’obra se subtitula 'La historia de amor más trágica de la transición', i no exagera, però les seves gairebé 400 pàgines no s’aturen en els avatars dels tres militants antifranquistes, sinó que ofereixen un viatge per una etapa transcendental de la història recent del país i permeten conèixer en la intimitat figures que anys més tard acabarien sent protagonistes de la vida política. “Em va sorprendre descobrir el molt connectats que estaven els tres joves amb personalitats que després van ser molt importants en la transició, com Gregorio Peces-Barba, Fernando Savater, Cristina Almeida o Manuela Carmena. Van ser alumnes, companys i amics seus, i qui sap què haurien fet els tres si no haguessin mort tan aviat», es pregunta Padilla.

Els ulls de Lola, Enrique i Javier serveixen a l’investigador de guia per mostrar com era per dins el moviment estudiantil que a finals dels anys 60 va començar a plantar cara al règim amb pasquins, vagues i manifestacions. Tots tres van redactar manifestos subversius, van córrer davant els grisos i van estar presents en cites assenyalades que formen part de la mitologia de la lluita antifranquista, com el cèlebre concert de Raimon del 18 de maig de 1968 a la facultat d’Econòmiques de la Complutense.

Front d’Alliberament Popular

En aquest caldo prerevolucionari, González, Ruano i Sahuquillo van brillar amb llum pròpia per la forta càrrega ideològica que portaven i el marcat compromís que van mantenir. Provinents els tres de famílies benestants ben avingudes amb el règim, al poc d’arribar a la universitat es van afiliar al Front d’Alliberament Popular (FLP), un grup antifranquista menys dogmàtic que el Partit Comunista, però més radical en les seves reivindicacions llibertàries. 

Padilla se’ls imagina com “revolucionaris professionals”, similars als agitadors russos de principis del segle XX. “Almenys, així és com es veien a si mateixos, com protagonistes d’una revolta internacionalista que, a banda d’enderrocar la dictadura, aspirava a tombar el capitalisme a escala planetària”, explica l’investigador, que afegeix: “En aquelles assemblees on els tres van estar tan actius, reclamaven llibertat lingüística per a Catalunya i demanaven llibertat sexual per als joves, però sobretot lluitaven per fer realitat un règim polític que després no es va produir”.

Però no van ser els seus discursos polítics els que els van fer especials, sinó l’atractiu de les seves personalitats. Javier Padilla retrata Enrique Ruano com un jove amb àngel que destacava pel seu do de gents. “Era molt simpàtic i obert, tothom n’explicava meravelles d’ell, però també era insegur i fràgil. Dubtava molt, va estar a punt d’ordenar-se religiós i el 1968 va patir una depressió”, descriu. 

Història triangular

Tot i ser grans amics, el caràcter de Javier Sahuquillo suposava el contrapunt del de Ruano. “Era reservat i menys maco que Enrique, però es mostrava més ferm en les seves conviccions. Va arribar a la universitat molt ideologitzat, per influència dels seus germans José Luis i Paquita, i era molt respectat en les reunions perquè sabia més marxisme que ningú. Però la seva forta personalitat no el va deslliurar de sentir gelosia quan Lola i Ruano van iniciar el seu festeig», assenyala l’investigador.

L’angle agut d’aquell triangle isòsceles l’ocupava Dolores González, que no només va enamorar els seus dos amics, sinó també molts altres militants universitaris que van somiar amb una Espanya revolucionària en assemblees plenes de fum i llibres clandestins. A l’advocada laboralista la pinta Padilla com a algú “eternament somrient, fumadora empedreïda i disposada a tota hora per realitzar qualsevol activitat que es presentés”. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En realitat, Lola és la principal protagonista d’aquesta història d’amor, política i mort, i també la gran víctima del drama que els va perseguir. Va començar a ser-ho el 20 de gener de 1969, quan li van anunciar la mort del seu nòvio Enrique. La versió oficial va parlar de suïcidi, però ni ella, ni Javier, ni ningú que va conèixer a Ruano no es va creure mai la falòrnia que Manuel Fraga, per llavors ministre d’Informació, es va entossudir a difondre amb ajuda del diari 'ABC' en una basta manipulació que Padilla revela al seu llibre. “No crec tampoc que la policia volgués matar-lo. Segurament, se’ls hi va anar la mà en l’interrogatori i després van intentar tapar-ho amb aquella mentida», explica l’autor.

Morta el gener del 2015

La mort d’Enrique Ruano va afectar profundament Lola, que va tardar a recuperar-se i va trobar consol a l’espatlla de Javier, amb qui es va casar el 1973. Del que ja no aconseguiria recuperar-se mai és de veure morir als seus braços l’altre amor de la seva vida, el seu company i marit, qui en ple tiroteig es va llançar sobre les bales que disparaven els assassins d’Atocha per salvar-la. “Les ferides que va patir i el trauma que li va causar l’atemptat van fer d’ella una morta en vida la resta dels seus dies”, narra Padilla. Va morir el 27 de gener del 2015. Talment com si es tractés d’una maledicció, els tres van morir a finals de gener.