Anar al contingut
Gabriella Bottani: «El model neoliberal afavoreix el tràfic de persones»

IRENELSAVIO

Gabriella Bottani: «El model neoliberal afavoreix el tràfic de persones»

Coordina una xarxa de 'monges 007' que rastregen el tràfic de persones a 74 països.

Irene Savio

Des de fa 10 anys, centenars de monges recorren carreteres, barriades perifèriques, llogarrets i llocs fronterers on es trafica amb éssers humans com si fossin esclaus. No és una feina fàcil, com tampoc ho és moure’s per les clavegueres dels depredadors que treballen en la indústria del tràfic de persones, assumpte que dona menys titulars del que hauria. Gabriella Bottani (Milà, 1963) és el cervell d’una xarxa silenciosa anomenada Talitha Kum (expressió aramea que significa ‘dona, aixeca’t’), el quarter general de la qual és a Roma, en un bulliciós edifici a prop del Tíber. Amb els anys, la xarxa ha crescut fins a sumar unes 2.000 monges de desenes de congregacions amb presència a 77 països, estructurada en 43 centres regionals i 150 nuclis operatius.

Bottani no s’aferra en noms ni en les estadístiques. La seva lluita, com la de les seves germanes, és la de ser monges “a peu de carrer”, que ella considera com una espècie de sentinelles que patrullen per observar la realitat i ajudar altres éssers humans que viuen drames originats en models de societats desarmats i asfixiats per la desigualtat social i la pobresa. “No em demani que l’hi expliqui tot. Això no serà possible, adverteix abans de començar l’entrevista.

–Hi ha qui diu que vostès són una espècie de ‘007 de l’Església’. 
–Alguns ho diuen, sí. Però aquesta paraula em genera inquietud. No som policies ni agents secrets. El que sí que és cert és que tenim una àmplia presència física allà on hi ha les màfies i les seves víctimes.

–¿Per què aconsegueixen arribar on d’altres no ho aconsegueixen? 
–Potser perquè nosaltres, les religioses, som moltíssimes i som a gairebé tot arreu, també on són les pitjors realitats. En aquests dies, per exemple, s’estan vivint hores dramàtiques a Moçambic, Zimbàbue i Malawi –colpejats per un cicló, a què l’ha seguit un brot de còlera–, i no tenim notícies de la comunitat de la meva congregació al país des de fa quatre dies.

“No som agents secrets, tenim presència física on són les màfies i les seves víctimes”

–¿Té això alguna cosa a veure amb el fet que són dones? 
–¡I tant! I no ho dic perquè crec que les dones són millors que els homes. Però durant segles, en part per força, en part perquè probablement és una cosa que és al nostre interior, les dones hem desenvolupat una sensibilitat més gran per l’acollida i la cura de l’altre.

–¿L’Església com a institució reconeix la tasca que fan? 
–Tenim certa independència perquè Talitha Kum és una estructura que respon directament a la Unió Internacional de Superiores Generals, per la qual cosa les nostres líders són dones. No responem directament als bisbes; ni hem d’informar-los ni demanar-los permís. Hi col·laborem en alguns projectes específics perquè considerem que és una manera de sensibilitzar.

–Fa poc ni tan sols sabien quantes monges formaven part de la xarxa.
–Cert. Això es deu al fet que som una realitat que neix del carrer i que es mou en contextos molt desiguals i extremament difícils.

“A la favela,
sentia trets totes les nits i vaig aprendre a gestionar la situació”

–¿Per què es va fer necessària la creació d’aquesta xarxa de monges? 
-Talitha Kum neix el 2009 per coordinar algunes xarxes que ja existien i que s’havien creat a Europa occidental com a conseqüència de la caiguda del mur de Berlín, quan van començar a arribar moltes joves d’Europa de l’Est. Des d’aleshores hem treballat en moltíssims projectes, també amb institucions com l’Organització Mundial de les Migracions. Va sorgir la necessitat de comptar amb una estructura que coordinés la tasca de les monges que treballen en aquest sector per fer front a un fenomen tan complex com el del tràfic.

–¿Corren molts riscos quan són al carrer? 
–El risc més gran és el de tenir massa visibilitat. Això pot trencar la confiança que dipositen en nosaltres. Quan vaig viure a la favela, al Brasil, sentia trets totes les nits, però vaig aprendre a gestionar aquella situació. La veritat és que els qui corren realment un risc són les persones que denuncien els traficants, que es posen en primera línia, amb els seus noms i cognoms. 

–¿Diria que ha canviat el fenomen del tràfic de persones?
–És una pregunta que jo també em faig. Per començar, cal tenir al cap que no només existeix l’explotació sexual, sinó també les pràctiques anàlogues a l’esclavitud i el treball forçat. Dit això, crec que una novetat és que l’explotació és vista com a una cosa normal. Existeix un anivellament a la baixa del respecte als drets humans. Aquest és un aspecte important, ja que el ‘Protocol de Palerm’ –per prevenir, reprimir i sancionar el tràfic– estableix unes pautes per identificar la víctima de tràfic. 

–¿Com han influït les rígides polítiques migratòries d’Europa?
–Estan augmentant les joves atrapades a l’Àfrica Occidental i el nord de l’Àfrica, al Marroc, Mali, Niger, Burkina Faso. Tot i que també veiem situacions extremes a Amèrica Central, on molts cauen perquè se’ls acaben els diners per seguir amb el seu viatge.

“Sudáfrica
és un dels principals
 països
de destí
de les víctimes”

–¿Què li preocupa especialment? 
–Estem invertint molts esforços a l’Àfrica subsahariana i als països limítrofs. Sud-àfrica és un dels principals països de destí de les víctimes del tràfic de persones. Mentre que a Amèrica Llatina hi ha el fenomen de les indígenes explotades. 

–¿Com són les dones traficants?
–Són molt actives en el reclutament i això es deu, probablement, al fet que criden menys l’atenció. Però quant a crueltat no es distingeixen dels homes, poden ser tan violentes com ells. Després també estan les que, per no ser víctimes, es converteixen en botxins. A elles és molt difícil jutjar-les. 

–¿Per què les víctimes continuen caient en aquestes xarxes si el fenomen es coneix? 
–Perquè no pensen que els tocarà. Per exemple, emprenen el viatge i això és com la ruleta russa. Moltes no tenen altres opcions. Un altre aspecte és que els traficants es mouen, van canviant de zones de reclutament, coneixen de prop les rutes migratòries i les cultures de les persones que intenten fer caure a les seves xarxes. Mentre que les persones que hi cauen potser s’imaginen que alguna cosa dolenta els passarà, però dubto que puguin imaginar-se la realitat, que és atroç.

“Algunes dones,
per no ser víctimes, es converteixen en reclutadores. A elles és difícil jutjar-les”

–¿Qui no està sent responsabilitzat pel tràfic de persones i hauria de ser-ho?
–El primer que em ve a la ment és... els Governs. No només perquè no fan lleis adequades.

–¿Per què més?
–També perquè falta la voluntat política d’erradicar aquests fenòmens. És fàcil fer una llei i invertir-hi alguna suma, però ¿quin control hi ha sobre aquestes xarxes d’explotació? ¿Quines responsabilitats tenen aquells governs que exploten mines i jaciments de petroli a molts països africans? ¿Per què moltes noies venen de Benín City i no de la zona de Boko Haram? ¿Per què ens oblidem dels danys que fan a les poblacions locals les mines d’or i coltan, el mineral que s’utilitza per fer els telèfons mòbils? Falta una consciència col·lectiva, que ens permeti veure on ens estan portant els nostres models de desenvolupament.

–¿Està criticant al capitalisme? 
–¡I tant! I ho faig obertament. Que no diguin que soc comunista. No tinc dubtes que l’actual model neoliberal de desenvolupament, tal com s’està portant a terme, és catastròfic. Els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres. Això està afavorint dinàmiques que porten directament al tràfic de persones. El tràfic de persones ha augmentat enormement des de la caiguda del mur de Berlín.

–¿Diria que encara es pot parlar de la bretxa nord-sud?
–No, ja no és exactament així. Actualment hi ha un nord que és al sud, i un sud que és al nord. També al sud hi ha ‘lobbies’ molt poderosos. La responsabilitat la tenim tots.

–¿En quin sentit?
–S’hauria de parlar més del consum i dels consumidors, preguntar-nos d’on venen els productes que consumim. Parlem de xifres al·lucinants. ¿De veritat se’n beneficien només les organitzacions criminals, de tot això?