Bob Fosse & Gwen Verdon, un equip fins al final

La nova minisèrie biogràfica de FX (aquí en HBO des de dimecres, dia 10) es basa en el llibre 'Fosse', de Sam Wasson, però el seu títol és 'Fosse/Verdon', fet que marca la diferència. No s’anomena així perquè s’hagin quedat amb les pàgines que toquen la relació de Fosse amb Verdon, que són la majoria. La idea és, també, desdibuixar el mite del geni masculí solitari; recordar que sense Verdon, potser no hi hauria hagut mai Fosse.

Hauria pogut ser una altra sèrie sobre un home difícil. Fosse ho era com el qui més: addicte al treball i a la seducció, eternament insegur i insatisfet (res era mai suficient, ni el seu ni molt menys el que feien els altres), obsessionat amb la mort... Però ha acabat sent una sèrie sobre una connexió intensa, complexa i fructífera, capaç de resistir-ho gairebé tot. Tot i que separats el 1971, van seguir casats fins a la mort de Fosse d’un infart el 1987, a braços de... Verdon.

La sèrie imita la cronologia no lineal proposada per Wasson, remarcant en cada salt temporal el temps que queda per a la mort del coreògraf. Quan els veiem junts per primera vegada, queden 19 anys. Estan rodant 'Dolça Charity’, adaptació al cine d’un musical basat, al seu torn, en 'Les nits de la Cabiria' de Fellini. Fosse n’és el coreògraf i director, però veiem Verdon dirigir unes ballarines.

Aquesta participació va ser una constant. Ella era no només el recolzament emocional, sinó la persona que feia realitat els capricis i les fantasies, de forma abnegada i entregada, com quan va fer un viatge d’anada i tornada Munic-Nova York només per llogar la millor màscara de goril·la per al número 'If you could see her' de 'Cabaret', primer dels dos musicals revolucionaris firmats per Fosse; l’altre seria 'Empieza el espectáculo'.

A la sèrie, Fosse és el camaleònic Sam Rockwell, mentre que Verdon té el rostre expressiu de Michelle Williams, una actriu familiaritzada amb els papers de dona patidora i també amb Broadway: va ser Sally Bowles en el ‘revival’ de, precisament, ‘Cabaret’ del 2014.

Uns assajos definitius

Fosse i Verdon es van conèixer en el musical 'Maleïts ianquis’ de Broadway, del que ell va ser coreògraf i ella protagonista. Tots dos venien d’entorns o condicions poc adequats per assolir la fama. La família de Fosse, de Chicago, va haver de fer veritables esforços per costejar l’educació artística del seu fill, i no va dubtar a enviar-lo a ballar a antres ‘burlesque’ per portar diners a casa. Verdon va patir de raquitisme de nena, però el ballet la va ajudar a enfortir les cames i als 11 anys ja ballava en solitari a 'La princesa encantadora', de Josef von Sternberg.

Fosse tenia les seves reserves amb Verdon, però al final va accedir a treballar amb ella durant unes jornades i veure com anava. Aquells assajos van ser definitius. El coreògraf no només va acceptar Verdon com l’heroïna Lola, sinó també com a tercera dona, després d’altres ballarines, Mary Ann Miles i Joan McCracken; aquesta última va ser el seu recolzament durant la seva fase d’assentament a Hollywood, en què va estar al servei de grans com George Sidney ('Bésame, Kate') o Stanley Donen ('Tres chicas con suerte’).

Marit i dona, i col·laboradors

El 1960, l’any del seu casament, Fosse i Verdon van col·laborar en el musical 'Redhead', seguit per clàssics de l’altura de 'Sweet Charity' i 'Chicago', en el qual Verdon va donar forma al personatge de l’assassina Roxie Hart.

Fosse es va mudar a Nova York per ser el pròxim Fred Astaire, però al llarg del camí va decidir, també, ser un nou Kubrick, o un nou Fellini. El seu primer intent va ser l’esmentada 'Dolça Charity’, fracàs de taquilla i crítica. La crítica del 'New York Times', com recorda la sèrie, la va definir com "una pel·lícula embruixada per la presència d’una estrella invisible, Gwen Verdon, que va originar el paper titular en l’espectacle de Broadway que va ser específicament dissenyat per a ella". Però ‘Cabaret’, la filmació del qual s’aborda des del primer capítol de la sèrie, va ser un altre cantar i ballar i va valer a Fosse un Oscar al millor director.

Verdon va merèixer el seu propi Oscar, a la millor aliada en tots els sentits. Durant molt temps va aguantar amb estoïcisme els excessos del seu marit: l’alcohol, les drogues, les infidelitats... Això últim, Fosse ho atribuïa al seu pas pel món del ‘burlesque’, on segons va explicar havia sigut assetjat i abusat sexualment per ‘strippers’.

D’altra banda, al llibre 'Fosse', la seva companya de ball i institut Beth Kellough insinua que potser es va fer ‘womanizer’ per combatre els rumors sobre la seva sexualitat: "No era efeminat, però la gent creia que qualsevol noi que ballés era una mica estrany. Pot ser que es convertís en un ‘womanizer’ per provar la gent que no ho era".

'Empieza el espectáculo'

Separats, Fosse i Verdon van seguir a prop l’un de l’altra. La segona vegada que Fosse va revolucionar el cine musical, amb la molt autobiogràfica (tot i que ell ho negués) 'Empieza el espectáculo', Verdon també va fer acte d’aparició, en la forma d’Audrey Paris (Leland Palmer), exdona del coreògraf encarnat per un superb Roy Scheider, l’addicte a les dones, l’alcohol i les drogues Joe Gideon. No hi faltava la filla que van tenir el 1963, Nicole, aquí Michelle (encantadora Erzsébet Földi, sense carrera posterior en el cine). Ann Reinking, principal companya de Fosse durant els 70, feia una mica d’ella mateixa.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

'Empieza el espectáculo' va ser la seva millor pel·lícula, fins i tot per damunt de ‘Cabaret’ i aquell apassionant ‘biopic’ de Lenny Bruce ('Lenny') que va avançar l’estructura de sèries com 'Seinfeld' i 'Louie'. En el seu particular 'Ocho y medio' (fins i tot va manllevar un director de fotografia habitual a Fellini, Giuseppe Rotunno), Fosse navegava amb fluïdesa entre la vida i la mort, la realitat i l’artifici; era una pel·lícula carregada de vibrant ansietat, com el seu director.

Si una cosa dolenta es pot dir d’aquest pretestament fílmic, és, potser que tampoc concedeix un paper tan important a Verdon, una cosa que corregeix 'Fosse/Verdon', complement tardà a aquell (exuberant i fabulós) exercici d’egolatria. Hi ha intriga per saber com aborda 'Empieza el espectáculo' la nova sèrie, la tipografia de la qual imita la del clàssic de 1979.