¿Qui s'atreveix a tornar a la dimensió desconeguda?

Estàs viatjant a través d’una altra dimensió, una dimensió no només de la vista i el so, sinó de la ment; un viatge a una terra meravellosa els límits de la qual són els de la imaginació», avisavaRod Serlingen la primera introducció de ‘The twilight zone’, la sèrie estrenada per RTVE el 1961 com a ‘Dimensión desconocida’ i per TV-3, ja el 1985, d’apropiada matinada, com a ‘La dimensió desconeguda’. 

La imaginació de Serling i els seus principals ajudants en els guions, Richard Matheson i Charles Beaumont, no tenia límits. Entre 1959 i 1964 van entregar a través de CBS una col·lecció d’històries de ciència-ficció, terror i fantasia que van catapultar la televisió a una altra dimensió. Relats inquietants amb girs inesperats;contes macabres amb moral sobre mals de la societat de l’època i defectes perennes de l’espècie humana. 

Quan Serling va anunciar el 1957, en el seu millor moment com a dramaturg televisiu, la seva intenció de concentrar-se en una sèrie setmanal fantàstica, alguns van creure que havia perdut el cap i la serietat. Deu dies abans de l’estrena, el periodista Mike Wallace li preguntava en la mateixa CBS: “Ara que estàs fent ‘The twilight zone’, ¿significa que no escriuràs res important per a televisió?”.

Encara avui perviu aquest recel cap al gènere, com si fos una cosa que s’hagués de transcendir per aconseguir algun assoliment artístic, com si no fos des de temps immemorials un marc on desenvolupar les més diverses i profundes intuïcions. Potser el suposat pecat del gènere és, simplement, que aspiri tan sovint a ser divertit, excitant, emocionant...La cultura important no pot ser divertida.

Preocupacions humanes

Però, ¿què és la dimensió desconeguda? Mirem de reduir-la a una cosa tangible, a risc de simplificar l’extensió dels seus dominis. És un lloc que és a tot arreu i enlloc, enmig de tot, però resulta invisible per a l’ull. És un territori on mana el que el filòsof Schelling va anomenar ‘unheimlich’, o “el que havia d’haver quedat ocult, secret, però que s’ha manifestat”. Encara avui cantem la sintonia de la sèrie (la segona, obra de Marius Constant) quan una cosa així es creua davant nostre.

El que interessava a Serling no eren tant les manifestacions de l’‘unheimlich’ com la nostra resposta. Els seus protagonistes solien ser persones corrents, reconeixibles, trastornades davant de l’aparició d’una cosa anormal en la normalitat. Aquest error tècnic en la realitat podia significar una segona oportunitat per corregir errors del passat. Paracaigudista de l’exèrcit nord-americà a la segona guerra mundial,Serling havia vist, viscut massa, i no volia castigar els seus personatges, sinó, en bastants casos, mirar de salvar-los. L’atreia la ironia, però encara més l’empatia.

El preocupaven els individus i la societat en el seu conjunt. Sota la capa de la fantasia, Serling podia explorar totes les seves inquietuds polítiques amb llibertat, sense que li arribessin notes de la cadena ni cap patrocinador expressés reserves. El que semblaven (i eren) històries del sobrenatural eren tambéreflexions sobre assumptes candents, ahir i avui, com el racisme, els prejudicis o la possibilitat d’una guerra nuclear.

Una forma sublim

‘The twilight zone’ va trencar motllos en el què, però també en el com. Quan parlem èpicament de l’actual porositat de fronteres entre sèries i cine, se’ns sol oblidar esmentar que, fa un grapat de dècades, gent com Serling ja va buscar la manera de portar la tele més enllà de l’entreteniment funcional. 

El productor Buck Houghton (col·laborador de Val Lewton) i el director de fotografia George T. Clemens van col·laborar fermament amb Serling per fer de la sèrie una experiència estètica fora del comú en televisió. Allò no era teatre filmat, sinó narrativa audiovisual dotada de la sofisticació del cine; la seva nòmina de directors va incloure el granMitchell Leisen(‘La muerte de vacaciones’) iRobert Parrish(Oscar al millor muntatge per ‘Cuerpo y alma’).

En l’apartat actoral, van comptar amb gent capaç de fer-nos creure l’impossible. L’esmentat Leisen va dirigir aIda Lupinoa ‘The sixteen-millimeter shrine’, versió (encara més) sobrenatural d’‘El crepuscle dels déus’. I el passeig de les estrelles de la dimensió desconeguda inclou tambéRod Taylor, Vera Milers, Agnes Moorehead (sense diàleg a 'The invaders'), Robert Redford (com la Mort), Dennis Hopper, Robert Duvall, Burt Reynolds i James Coburn.

Sota la influència

L’empremta de ‘La dimensió desconeguda’ sobre la cultura pop i els directors, guionistes i escriptors fantàstics de l’últim mig segle és tan immensa que necessitaríem tot aquest suplement només per començar a comentar-la. Apuntem només uns temes importants.

Si elGene Roddenberryd’‘Star Trek’ es feia preguntes ètiques i filosòfiques des de l’espai, va ser en part perquè Serling va aplanar el camí per a aquestes ambicions. Sense la sèrie (i les històries de Matheson en concret),Stephen King mai s’hauria convertit en mestre del terror amb paisatge quotidià. Sense els seus girs finals, probablementShyamalan mai hauria tingut una carrera, o no la que coneixem.

Moltes idees explorades per pel·lícules mítiques ja havien sigut objecte d’anàlisi a ‘The twilight zone’.¿La intel·ligència i l’angoixa de la computadora Hal 9000 de ‘2001: Una odissea de l’espai’? Ja les tenia la robot Alicia de ‘The lonely’. L’episodi ‘Walking distance’, un ‘Retorn al futur’ de tardor, va posar el llistó alt per a lesficcions sobre tornar enrere en el tempsi les paradoxes que provoca. Truman Burbank no s’hauria sorprès tant perl’espectacle filmat que va resultar ser la seva vidasi hagués vist abans ‘A world of difference’.

Retorn al crepuscle

De ‘The twilight zone’, només n’hi pot haver una, però s’ha intentatreverdir la marca diverses ocasions: en una pel·lícula de 1983 (‘En los límites de la realidad’) i diverses noves sèries, una de 1985, una altra del 2002 i una tercera que arriba l’1 d’abril a la CBS, All Access, sis mesos abans del 60è aniversari de l’estrena de la sèrie original.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquesta classe de ‘revival’ se sol observar amb desconfiança, però com a coproductor i narrador trobemJordan Peele, director de les glorioses ‘Déjame salir’ i ‘Nosotros’ i, ja des dels seus dies com a còmic, un expert a utilitzar el gènere com a vehicle de denúncia política. 

Algú es preguntarà: ¿feia falta quan ja tenim ‘Black mirror’, que va néixer com una ‘Twilight zone’ en què es canviava macartisme per Apple? Segons Peele, el que fa ell serà diferent: "Ens prenem seriosament a nosaltres mateixos, però mai massa seriosament", ha dit a ‘The New York Times’. Hi haurà “el toc de Serling”.