Lindy West, la grassor com a oportunitat

Lindy West (Seattle, 1982) sap que està grassa i es defineix a si mateixa amb aquest adjectiu, en lloc de buscar eufemismes d’aquests amb capes de commiseració i fals decòrum. Va voler perdre pes a través de les dietes, però el preu a pagar era massa alt. "El nivell de restricció que m’havia d’imposar, segons els professionals, per arreglar el meu cos descartava qualsevol indici de vida humana joiosa i gratificant", explicava a 'Shrill: Notes from a loud woman', el seu llibre de memòries/recopilatori d’articles del 2016.

Tal com hauríem de fer tots, West va convertir el seu problema (relatiu: les seves anàlisis de sang surten perfectes) en oportunitat. Des de fa una dècada ha escrit com pocs sobre l’acceptació de la grassor, sempre utilitzant l’humor com a recurs terapèutic i didàctic.

També experta en feminisme i cultura pop, West es va donar a conèixer a començaments de la dècada com a editora de cine del setmanari alternatiu 'The Stranger', amb seu a Seattle. La seva ressenya de la infame 'Sexe a Nova York 2', titulada 'Burques i biquinis’, la van catapultar a la fama de la nit al dia. La pel·lícula, va escriure West, "agafa tot el que estimo com a dona i ésser humà –treballar incansablement, contribuir a la societat, no ser una gilipolles egòlatra com si m’anés la vida en això– i ho viola fins a la mort amb una sabata de taló que costa més que el meu cotxe".

Així de cafre era West. Amb el temps es va penedir d’haver utilitzat el verb 'violar' en aquella crítica salvatge i va entonar un ‘mea culpa’ memorable a la web feminista Jezebel: la famosa entrada 'How to make a rape joke'. Segons ha dit, si ara escrivís aquesta ressenya utilitzaria el verb 'colpejar', paraula que, de fet, és més graciosa. 

La meva vida en sèrie

La manera de fer humor de West ha canviat amb els anys. Ha guanyat en empatia, reflexivitat i sofisticació. Per això la sèrie basada en 'Shrill', cocreada per ella mateixa amb la també protagonista Aidy Bryant ('Saturday night live') i Ali Rushfield, no és una successió de gags cafres sinó una comèdia malenconiosa que llisca cap al drama a la menor oportunitat. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Ella assegura que la sèrie és ficció, però les semblances són raonables. L’heroïna, l’Annie, treballa en un setmanari alternatiu (de Portland). I té una picabaralla amb el seu cap, Gabe (John Cameron Mitchell), semblant al que tenir West fa uns anys amb el director editorial de 'The Stranger', Dan Savage. West va escriure un assaig ('Hello, I’m fat') en el qual donava la cara com a grassa i criticava com havia escrit Savage sobre la gent com ella; l’atacat va contestar amb un altre assaig, 'Hello, I’m not the enemy'. De seguida es va arreglar tot, no com a la sèrie.

'Shrill' tampoc esquiva la pugna entre West i el 'trol’ que es feia passar pel seu difunt pare, el músic Paul West, en un compte paròdic a Twitter. En aquest cas, la fantasiosa ficció no supera la memorable realitat: l’escriptora va aconseguir convèncer el penedit malfactor per conversar sobre 'cyberbullying' en un episodi del programa de la NPR 'This american life'.