Anar al contingut
Jacinda Ardern, una líder per al futur

Jacinda Ardern, una líder per al futur

La seva gestió del dol després de l'atemptat de Christchurch ha desencadenat la 'Jacindamania'

Albert Garrido

Els que creuen que la política és el terreny de joc reservat als gestos eixuts, les paraules altisonants i el combat sense treva haurien de fer atenció al comportament de la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern (Hamilton, 1980), en el dol posterior a l’atac contra dues mesquites de Christchurch perpetrat per l’australià Brenton Tarrant, que van deixar 50 morts.

Els que creguin, de vegades amb raó, que hi ha poca diferència entre el comportament d’un home i d’una dona quan es troben en el pont de comandament, s’haurien de llegir el discurs en forma de lament pronunciat per la cap del Govern neozelandès, una explicació desposseïda de grandiloqüència sobre quina va ser la raó que una societat pacífica en un país sense sobresalts es veiés agredida en el més profund de la seva convivència, com si allotgés odis atàvics: "Es van escollir pel fet que no som res d’això. Perquè representem la diversitat, la bondat, la compassió. Una llar per als qui comparteixen els nostres valors. Refugi per a qui ho necessiti. I aquests valors no poden ser ni seran sacsejats per aquest atac".

¿Aproximació serena d’una líder a la tragèdia? ¿Exercici de la política passat pel sedàs del feminisme? ¿Sensibilitat extrema davant una agressió contra gent vulnerable, ciutadans indefensos a l’hora de la pregària? ¿Una forma diferent d’exercir el poder?

"Ells són nosaltres"

Segurament tot alhora, ja que la carrera d’Ardern  està plena de dades definitòries i definitives: el seu precoç compromís polític amb el Partit Laborista, el seu aprenentatge a l’oficina de Tony Blair, la seva joventut sense complexos al sortir elegida diputada, el seu nomenament com a primera ministra, el seu permís de maternitat de sis setmanes durant l’exercici del càrrec i una capacitat molt personal per resumir en poques paraules sentiments a flor de pell: "Ells són nosaltres", va dir per referir-se als musulmans abatuts pel supremacista blanc.

El vel no és el problema, sinó
el valor que se
li dona segons el
moment polític,
va dir sense dir-ho
la 'premier' neozelandesa

La revista 'Time' col·loca Jacinda Ardern en la llista de les 100 persones més influents del món, i no per l’influx del seu petit país en la comunitat internacional, sinó per la seva manera d’entendre l’autoritat, d’acostar-se als qui van dipositar en el seu Govern la sort de la nació; per encarnar un lideratge diferent, es diria.

El simple fet de posar-se un mocador per acudir a les mesquites a donar el condol a les famílies és una mostra d’aquest 'new look' de la política: el vel que porten moltes dones musulmanes no és el problema, va dir sense dir-ho; el problema està en la interpretació, el valor canviant que es dona al vel en l’espai públic segons el moment polític, segons quina sigui la capacitat d’agredir del gihadisme mobilitzat.

Una cosa més que un gest

La BBC i altres mitjans parlen de 'Jacindamania'. Justifiquen el neologisme, a més d’en les actituds, en les decisions de la primera ministra, entre les quals hi ha la determinació de restringir la possessió d’armes a Nova Zelanda arran de la facilitat amb què les va adquirir a la xarxa l’ultra Tarrant.

Es tracta d’alguna cosa més que un gest en un país de 4,5 milions d’habitants que posseeixen 1,5 milions d’armes –una per cada tres ciutadans–, una tradició cultural que s’explica per l’afició a la caça i la necessitat de combatre algunes plagues com la dels conills. Es tracta d’una necessitat si es volen mantenir els índexs de seguretat de Nova Zelanda, altíssims, mentre algunes extremes dretes –és el cas de l’espanyola Vox– xipollegen en les clavegueres ideològiques de Donald Trump i l’Associació Nacional del Rifle dels EUA per incloure en els seus programes la liberalització de la venda d’armes i proclamar un estrany dret de la població a l’autodefensa.

En tot això hi ha proves i missatges d’autèntic lideratge emocional més enllà de les contradiccions remarcades pels seus adversaris polítics. Per exemple, en les restriccions en l’adquisició de propietats per part de residents estrangers i en la limitació de les taxes d’immigració malgrat que apunten en sentit contrari a la diversitat cultural de la societat neozelandesa –unes 200 comunitats diferents– i els vincles històrics amb el veïnat australià i asiàtic.

Explicacions de la barbàrie

Per a un analista del diari 'The New Zealand Herald', que es defineix com "un home blanc i privilegiat", és més important disposar d’explicacions clares sobre l’origen de la barbàrie. Ardern avança una opinió plena de realisme: "Un èmfasi exagerat en la possibilitat d’atacs gihadistes va fer perdre de vista l’amenaça de l’extrema dreta".

Es va donar per fet que el gran desafiament és el terrorisme global de l’islam radicalitzat o del radicalisme islamitzat –les dues teories tenen seguidors–, mentre la islamofòbia arrelava en noves formes de supremacisme blanc, auxiliades per l’auge de les sigles ultres a Occident. Variades formes de racisme que s’han de combatre, a criteri d’Ardern, perquè no prevalgui en la memòria col·lectiva el signe supremacista davant del jutge de Brenton Tarrant, el nom del qual ella no pensa pronunciar mai.