Anar al contingut
Flora Tristán: la pionera del feminisme del 99%

Costa Leemage

Flora Tristán: la pionera del feminisme del 99%

L'autoproclamada filòsofa «pària» ja va trenar fa dos segles el primer socialisme amb l'emancipació de les dones

Una nova biografia va després dels passos d'aquesta pensadora que es va escapar del seu matrimoni i va tenir una vida novel·lesca

Núria Marrón

Podria dir-se que Flora Tristán –la filòsofa autoproclamada “pària” que va teixir feminisme, socialisme, pacifisme i antiesclavisme– va morir fa 175 anys tal com va viure. La dona que, des dels marges i l’exclusió, havia aconseguit aixecar una vida i una obra de pensament i acció política va morir amb només 41 anys a Bordeus, on havia anat per expandir la seva unió internacionalista obrera en un intens tour per terres franceses. A la ciutat havia arribat arrossegant un quadre de tifus que l’estava debilitant més enllà de les seves forces, ja per si mateix erosionades des que el seu marit –una bèstia violenta, abusadora i alcoholitzada– li havia disparat al cor perquè preferia acabar sense cap sota la guillotina abans que la seva dona aconseguís “escapar-se del seu destí fangós», que diria Simone de Beauvoir un segle després.

¿Desconcertats? És cert que apropar-se al llegat d’aquesta pensadora que ja a començaments del segle XIX advocava per enllaçar les diferents opressions –en especial de gènere i classe– provoca un cert vertigen, tant per la seva biografia desbordant, com pel seu llegat, que va quedar sepultat i que els temps –sovint amb alentiment– s’estan encarregant d’excavar.

"Va ser pionera a unir les lluites obreres amb l’herència de Mary Wollstonecraft i les revolucionàries franceses", assegura Conxa Llinàs

“Va ser pionera a unir les lluites obreres amb l’herència de les revolucionàries franceses i la britànica Mary Wollstonecraft, i crec que estaria molt d’acord amb aquesta divisa actual que diu que ‘sense les dones no hi ha revolució’”, apunta la professora de Filosofia Conxa Llinàs Carmona, autora de ‘Flora Tristán, una filósofa social’ (Universitat de Barcelona), una nova i monumental biografia que va després dels passos d’aquesta pensadora que va trenar vida i obra de forma extrema i el model del qual, subratlla Llinàs, és sorprenentment vigent. “Ella va tenir claríssim que les dones havien d’apuntar-se a les lluites de les classes populars, i això és una bomba. De fet, avui dia el feminisme popular [també conegut com el del 99%] va de bracet de l’ecologisme, el descolonialisme, la comunitat LGTBI i tots els col·lectius que han quedat al marge”.

La manifestació a Barcelona del 8 de març passat.  / ricard cugat

“Vull ser filòsofa”

Precisament als ravals de la classe i el gènere va emergir aquesta pensadora (París, 1803 - Bordeus, 1844) que de molt jove i sent gairebé analfabeta ja va escriure al seu llavors nòvio “vull ser filòsofa”, segurament influïda, intueix Llinàs, per aquell primer socialisme que a començaments del segle XIX impugnava els primers efectes de la industrialització (en suma: misèria i riquesa extremes) i, tal com passa avui, s’atrevia a imaginar noves formes de vida. Filla natural d’una burgesa francesa i d’un coronel peruà de classe alta, tenia 4 anys quan va morir el seu pare i va deixar la família a la intempèrie econòmica: el matrimoni mai es va segellar davant de l’autoritat civil i la família peruana es va negar a reconèixer-lo, així que mare i filla es van veure obligades a deixar la còmoda campanya francesa i van acabar malvivint en un barri miserable de París on “no tots els dies sadollaven la gana ni tenien llenya per escalfar-se”.

El seu marit, del qual havia aconseguit separar-se, li va disparar en ple carrer

Després de frustrar-se un prometatge al descobrir-se que era bastarda, la seva mare la va encoratjar a casar-se amb l’amo d’un taller de pintura i linotípia anomenat André Chazal que havia de treure-la de la pobresa i que, en canvi, la va submergir en una “vida fètida”. El matrimoni li va oferir tres fills –l’única nena, Aline, és la mare de Paul Gauguin–; una domesticitat asfixiant; episodis violents, i un final –la separació– que la va condemnar a la clandestinitat que suposava ser dona separada –”em repudiava una societat que suporta el pes de les cadenes i que no perdona cap membre que tracta d’alliberar-se’n–” i a litigar amb l’exmarit per la custòdia dels seus fills, fins i tot quan va ser processat per abusar d’Aline. “Una dona que fuig del seu domicili només té un lloc en la societat: ¡és una pària!”, l’havia amenaçat el seu oncle. “I bé, seré una pària”, havia assumit ella.

A la conquista d’una vida

“Va ser una dona valenta i determinada que es va apropiar constantment de la seva vida –apunta Llinàs–. És impressionant com va prenent decisions i no fa cap moviment que no hagi pensat abans». Els seus primers passos a la intempèrie la van portar a treballar fins a la humiliació com a donzella d’una família anglesa –amb la qual es va iniciar en les observacions de classe– i a malviure després d’incògnit a París, on es feia passar per vídua per poder treballar i on s’amagava amb la seva filla dels intents de segrest de l’exmarit.

Cartell d’un espectacle sobre Flora Tristán.

No obstant, a aquesta vida sense horitzó –sis vegades va deixar la capital fugint de l’exmarit– li va fer un gir homèric quan va embarcar, sola, cap al Perú per reivindicar l’herència del pare, amic de Simón Bolívar, i poder així “ocupar un lloc en la societat”. La travessia en el 'Mexican’–133 dies, 19 homes i “onades com muntanyes”– i després els mesos que va passar a la província d’Arequipa –on els seus familiars eren una espècie de virreis– li van servir per fer una minuciosa dissecció de les relacions de poder, com va plasmar després a 'Peregrinaciones de una paria', però no per ser reconeguda per l’oncle.

Després de tornar del Perú sense aconseguir l’herència paterna, va començar a desenvolupar el seu pensament polític i activisme

I després de muntar una escena a l’altura de la seva llegenda –'madame la colère', l’anomenaven–, Tristán tot just va aconseguir arrencar una petita paga que, això sí, li va servir per fer els primers passos per dedicar-se a escriure. “D’ara endavant, ja no li preocuparà ser acceptada a París, sinó que es posa del costat de milions d’exclosos, s’autodenomina pària i desenvolupa una filosofia d’emancipació –explica Llinàs–. El seu fracàs personal la farà universal». 

Amistat amb George Sand

Determinada fins a la tenacitat, a la seva tornada a París va començar a devorar llibres i a fer-se en cercles socialistes i intel·lectuals, en els quals va conèixer George Sand (Aurore Dupin), amb qui va mantenir una amistat diguem que difícil. L’escriptora retreia a Tristán el desinterès pels seus fills, i aquesta, la seva falta de compromís polític i que evités espines firmant en masculí. De fet, ja en el seu primer escrit, ‘De la necessitat de donar bona acollida a les dones estrangeres’, Tristán va convertir en subjecte l’última baula social: les marginades. Hi va denunciar que les ciutats només oferien “enviliment” a les dones que, soles, fugen de destins i matrimonis desgraciats, va proposar associacions per socórrer-les i va apuntar ja a una tornada en la seva obra: les dones seran les encarregades de portar “la pau i l’amor” a la societat.

Segell commemoratiu de la pensadora i activista. 

Tristán –que mai va tornar a aparellar-se, va proclamar l’”amor a la humanitat” i va deixar rere seu una llegenda afectiva en la qual uns biògrafs veuen frigidesa i d’altres bisexualitat– es va endinsar en un frenesí d’activitat i escàndols que, mestra de la supervivència, ella va aprofitar per donar publicitat a la seva obra. Dues vegades va comparèixer davant de la justícia davant el seu marit. La primera pels abusos a la seva filla i la segona per l’intent d’assassinat, i en les dues el tribunal la va convertir de víctima a botxí. “He patit un assassinat moral”, va escriure, implacable defensora de la igualtat de drets i del divorci, reinstaurat per Napoleó. Finalment, Chazal va ser condemnat a 22 anys de presó –ocasió que va aprofitar per demanar l’abolició de la pena capital– i, al cap de poc, va emprendre un viatge al cor de la industrialització, Anglaterra, per prendre apunts al natural de les condicions de vida del proletariat.

Internacionalisme

Allà va visitar fàbriques immundes i barris insalubres, així com hospitals, psiquiàtrics, presons i asils on es confinava la població sobrant. Va sortir als 'finishes' –on dones i nens s’encomiaven per quatre xavos als deliris depredadors dels senyors– i es va disfressar de diplomàtic turc per colar-se al Parlament britànic, un fortí, va venir a dir, del privilegi. Tot això va acabar glossat a 'Paseos por Londres’, que, al seu torn, va donar peu a la seva principal obra política, 'Unión obrera', publicada gràcies a una campanya de subscripció popular i que, uns anys abans que el 'Manifest comunista', va defensar una organització proletària internacional.

Va advocar per una organització internacional obrera i va recórrer fàbriques i tallers de França

A l’obra, Tristán establia un minuciós tutorial d’emancipació –amb educació per a les dones, cases que sostenien les cures de forma col·lectiva i delegats que havien de defensar els interessos de classe–. “Només parlant de fraternitat no se surt de la misèria”, deia. I com que era conscient que la majoria dels obrers no sabien llegir, es va embarcar en un tour per recórrer les fàbriques i tallers del país, en el qual va conèixer alguna alegria i bastantes amargors, calúmnies i fins i tot registres i assetjament de les autoritats.

El final ja el coneixen. Rebentada, va morir a Bordeus, on centenars d’obrers i intel·lectuals es van rellevar portant a coll el fèretre d’aquesta dona que va pagar un alt preu per sortir de la gàbia i que va desplegar “una intel·ligència molt pràctica” que li va servir per imaginar i planificar nous mons guiant-se, remarca Llinàs, per un “sentit ètic de la justícia”.  La misogínia de les dècades següents, no obstant, va ofegar la seva figura, fins al punt que el seu net Paul Gauguin la va qualificar a les seves memòries de “saberuda socialista i anarquista” que “va invertir la seva fortuna en la causa obrera i no va parar de viatjar”.