El Prim i el Gras: quan l'humor portava barret
Una pel·lícula biogràfica reviu l'ocàs de la carrera de Stan Laurel i Oliver Hardy
El film excava l'ingent llegat d'un duo còmic basat en la simplicitat
zentauroepp47221813 mas periodioco el gordo y el flaco190306123211
A Polònia els anomenen Flip i Flap, els albanesos els coneixen com a Olio me Stelion, l’idioma àrab hi al·ludeix com El Tikhin Ouel Roufain i, per als catalanoparlants, són simplement el Prim i el Gras. Stan Laurel i Oliver Hardy van introduir al cine el format de la parella còmica, i a bord d’aquest format van estrenar 107 pel·lícules entre el 1921 i el 1951 que, es miri com es miri, van canviar la història de l’humor. Malgrat això, per algun motiu no se’ls sol incloure a la mateixa lliga que companys de generació com Charlie Chaplin, Buster Keaton o Harold Lloyd.
Des de divendres als cines, el biopic ‘El gordo y el flaco’ posa el focus en un episodi poc conegut de les vides del duo: el 1952, quan havien perdut el favor del públic i la seva salut ja estava seriosament deteriorada, van emprendre una gira per la Gran Bretanya que va ser l’última de la seva carrera. Magníficament interpretada per Steve Coogan, en la pell de Laurel, i John C. Reilly, en la de Hardy, la pel·lícula ens dona l’excusa perfecta per recordar per què són tan importants.
‘Influencers’: una abundant font d’inspiració
Peter Sellers assegurava portar a sobre una enorme foto autografiada per Laurel allà on anava. Ricky Gervais va dir una vegada, amb referència a les seves sèries 'The Office', ‘Extras’ i 'Derek': “Tot el que he fet els ho he robat a ells dos”. Còmics com Jerry Lewis, Steve Martin i Roberto Benigni es compten entre els seus seguidors més incondicionals. Però el seu club de fans transcendeix el món del cine i el de la televisió. El novel·lista Ray Bradbury va dir que veure’ls sobre un escenari va ser un dels moments més feliços de la seva vida, i el seu homòleg JD Salinger els va descriure com a “dos artistes caiguts del cel”.
Les escenes en què participen Didi i Gogo a ‘Esperando a Godot’, de Samuel Beckett, recorden poderosament les que Stan i Ollie van crear per a la pantalla, fet que no sorprèn considerant que Beckett va confessar no perdre’s cap de les seves pel·lícules. Per la seva part, René Magritte va retre homenatge a Laurel en la seva celebrada pintura ‘El fill de l’home’, i qui s’hi fixi prou el veurà junt amb el seu company a la portada d’un dels discos més famosos de la història: ‘Sgt. Pepper’s lonely hearts club band ', dels Beatles.
Arquetips: precursors de les comèdies de situació
El 1933, Laurel i Hardy van protagonitzar ‘Compañeros de juerga’, generalment considerat com un dels seus millors llargmetratges. En la trama, la parella decideix assistir a una convenció organitzada per una fraternitat i, com que la dona de l’Ollie es nega a quedar-se sola a casa, el Gras traça un pla per escapolir-se sense que ella se n’adoni. En els seus 68 minuts de metratge, la pel·lícula inclou diversos elements temàtics que amb el temps es convertirien en arquetips de la comèdia de situació o ‘sitcom’, com les disputes domèstiques entre parelles de veïns i l’hàbit d’aparellar l’obès protagonista amb una dona més prima i excessivament atractiva. Entre les ficcions televisives deutores de la pel·lícula hi ha ‘Los recién casados’ , ‘Els Picapiedra’, ‘Padre de familia’, ‘El rey de Queens’ i, per descomptat, ‘Els Simpson’, que ha comptat amb aparicions estel·lars de Stan i Oliver en cinc dels seus episodis.
Steve Coogan, en la pell de Laurel, i John C. Reilly, en la de Hardy, a la pel·lícula.
Histrions: la posada de llarg de l’‘slapstick’
Tot i que havia vist la llum en l’era del vodevil a finals del segle XIX, l’‘slapstick’ –subgènere basat en la comèdia física exagerada– va saltar a la pantalla en els anys del cinema mut gràcies a Chaplin, Keaton i Laurel i Hardy, entre d’altres. Són molts els que consideren que el Prim i el Gras van ser les úniques estrelles de la comèdia muda que van saber adaptar el seu humor amb èxit al cinema sonor; al cap i a la fi, fins i tot a les seves pel·lícules amb diàlegs les paraules sempre van tenir menys importància que la seva enorme capacitat gestual –serveixi com a exemple d’aquesta última la poc ortodoxa coreografia de dansa inclosa a ‘Laurel y Hardy en el Oeste’ (1937), un dels moments més memorables de la història del cine. Sigui com sigui, durant el funeral de Laurel el 1965, Keaton va afirmar: “Chaplin no era el més divertit. Jo no era el més divertit. Stan era el més divertit”.
Minimalistes: l’opció per la simplicitat
Mentre que les inquietuds socials i els pensaments polítics de Charles Chaplin eren presents a les seves pel·lícules, l’únic objectiu de Laurel i Hardy sempre va ser fer riure. I per a això sempre van preferir arguments i diàlegs minimalistes. En un moment en què les comèdies ‘screwball’ se sostenien sobre vertiginosos pilotejos verbals, Stan i Ollie van confiar en la simplicitat d’una bona frase o, sobretot, d’una mirada exasperada directa a la càmera. Contemplar les ruptures de la quarta paret a càrrec de Hardy és tan sorprenent i encantador avui com ho era fa gairebé un segle.
Ricky Gervais ha reconegut la influència que el duo còmic ha tingut en ell.
Eterns: humor sense data de caducitat
El Prim i el Gras van crear bona part de la seva producció durant un temps intoxicat pels efectes de la Gran Depressió i l’era de la prohibició, i van oferir a la ciutadania una via per evadir-se de les seves míseres vides. Representaven l’home comú, que manca de mitjans i de perspectives però que, d’alguna manera, aconsegueix sobreviure.
En qualsevol cas, el seu humor es basa en una observació del comportament humà que no entén d’èpoques, perquè parla dels absurds de la vida i de la inutilitat d’esforçar-se per dotar-la de sentit. I potser la pel·lícula que de forma més precisa encapsula aquesta futilitat sigui 'Haciendo de las suyas’, per la qual van obtenir l’Oscar al millor curtmetratge de comèdia el 1932. En el film intenten pujar un piano per un llarg i costerut tram d’escales, i mentre ho fan no només resulten hilarants; també ens recorden que la vida escapa el nostre control i, per tant, ¿per què agafar-se-la seriosament?
Notícies relacionades
