José Luis Perales, un tipus normal

Després d’una de les seves primeres actuacions, un comentarista musical només va destacar d’ell que tenia “cara de pobre mestre d’escola”, i José María Íñigo es va resistir a incloure'l en el seu programa per considerar-lo “el cantant més trist del món”. Però a través d’un discret conducte José Luis Peralesva connectar amb el públic mitjà, fet que explica que aquesta setmana hagi rebut, de mans del rei Felip, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.

Perales és un autor de captivadores cançons normals, amb les quals ha arribat a la gent sense ser una figura glamurosa, ni fent-se el profund ni l’intens. Les seves composicions s’assemblen a ell i a (gairebé) tothom, i són portadores de bons sentiments i d’una emotivitat tranquil·la, sense sobreactuacions ni extravagàncies. Cursis o sensibles, segons el llindar de resistència de cada un, i amb dinàmiques melòdiques que han acabat sent valorades des de les tribunes crítiques una vegada superades les corresponents capes de prejudicis.

De delineant a compositor

La seva mateixa biografia té una arrencada convencional: habitant de Conca de la localitat de Castejón (allà va néixer el 18 de gener de 1945), va començar tocant el llaüt en la rondalla local i va formar part de l’estudiantina de la Universitat Laboral de Sevilla, on es va llicenciar com a oficial industrial radiotècnic i mestre industrial elèctric. Treballant de delineant, en una visita a Ràdio Madrid el van animar a enviar a una discogràfica les cançons que feia temps que componia en silenci amb la guitarra.

El camí el va conduir fins al seu primer àlbum, titulat amb simptomàtica senzillesa: ‘Mis canciones’ (1973), inici de la seva llarga complicitat amb Rafael Trabucchelli (grat productor situat darrere de grups pop com Módulos y Los Pekenikes, a més de l’‘Himno a la alegría’, de Miguel Ríos) i que va destapar el seu costumisme sentimental amb peces com ‘Celos de mi guitarra’.

En paral·lel, va començar a compondre per a altres veus: ‘Palabras, promeses,’ va anar a parar a Jeanette, com ‘Por qué te vas’, que va passar sense pena ni glòria fins que, dos anys després de ser llançada, ja el 1976, Carlos Saura la va incloure a la banda sonora de ‘Cría cuervos’. Després del triomf de la pel·lícula a Cannes, la cançó va tenir projecció en països com  França i Alemanya, encaixada com a brillant mostra d’europop malenconiós, entre comparacions amb tota una Françoise Hardy.

Perales es va mostrar disposat a rebre encàrrecs de tota mena: es va dignar a animar els nens espanyols a “pasar por el aro de color” amb ‘Baila con el hula-hop’, d’Enrique i Ana (èxit ‘camp’ que va compondre amb la seva germana, l’escriptora Marisol Perales, i el mateix Trabucchelli) i va firmar amb Miguel Bosé un altre èxit, ‘Creo en ti’. I no va deixar de publicar àlbums mentre componia per a Paloma San Basilio, Iván o Pecos.

Pensant en Julio Iglesias

Triomfant així tant amb la seva pròpia veu (‘‘Un velero llamado libertad’) com d’intèrprets afins (una peça àlgida, ‘‘La llamaban loca’, la va defensar Mocedades), va viure una edat d’or la cirereta de la qual la va posar ‘¿Y cómo es él?’ (1982), una cançó que va escriure pensant que la interpretés Julio Iglesias, acabat de separar-se d’Isabel Presyler. Va ser la dona de Perales, Manuela Vargas, la primera a qui sol mostrar les seves creacions, qui li va aconsellar que la cantés un altre, perquè amb aquesta lletra, tan comprensiva amb la infidelitat, hauria sigut etiquetat per sempre com un tou acabat. La companyia va pensar d’una altra manera, i Julio Iglesias no va arribar a saber res de les intencions de Perales.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La normalitat del personatge es percep també a través del seu reservat perfil públic, amb una llarga vida matrimonial (42 anys fins ara) i dos fills, a tot això sa i estalvi de fotògrafs indiscrets. A Manuela, en un brot d’enyorança estant a Puerto Rico, li va dedicar la sentidaA mil kilómetros de ti. Fora de l’abast públic va quedar la ràpida malaltia cerebral del seu fill Pablo, revelada per Manuel Román al llibre ‘Canciones de nuestra vida’ (Aliança Editorial, 1994) i que va ser feliçment superada. Pablo Perales és avui un productor discogràfic que ha treballat en els últims llançaments del seu pare i en discos d’artistes com la ‘triunfita’ Rosa.

Sí, Perales continua gravant discos: l’últim és ‘Calma’ (2016), un treball consistent que demostra que el destí del cantant més enllà dels 70 no ha de ser el ‘revival’ ni la simulació de l’eterna joventut. Cançons compostes, com sempre, en aquesta casa de camp, a Conca, que anomena ‘El refugio’, on pren una inspiradora distància amb el soroll del món.