ENTREVISTA

Marianne Power: «Alguns llibres d'autoajuda es basen en promeses impossibles»

La periodista aboca a 'Help me!' la seva experiència com a lectora de llibres de desenvolupament personal

zentauroepp47034149 barcelona 20 02 19   escritora marianne power  autor silvia 190221134604

zentauroepp47034149 barcelona 20 02 19 escritora marianne power autor silvia 190221134604 / SILVIA CORTADA BALLUS

7
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Com tants altres de nosaltres, la periodista anglesa Marianne Power (Londres, 1977) se sentia incompleta, infeliç i dissortada, malgrat tenir una vida objectivament bastant decent. Com tants altres de nosaltres, Marianne va recórrer a la literatura d’autoajuda. Però, com molt pocs de nosaltres, realment va prendre nota d’aquests llibres.

Ho va fer durant un any, el 2014, d’aventures i alts i baixos i, finalment, autodescobriment, però no tant gràcies a les seves lectures com malgrat aquestes. Es va proposar seguir les instruccions d’un clàssic del gènere cada mes i va recollir les seves experiències en un blog que, després, va convertir en novel·la: ‘Help me!’ (Grijalbo), espècie d’involuntari llibre d’autoajuda sobre els llibres d’autoajuda.

Els seus pares són d’Irlanda i vostè va néixer a Anglaterra. És a dir, té arrels a dos dels països més pessimistes sobre la Terra. ¿D’on va treure l’optimisme per afrontar la seva aventura d’autoajuda?

En realitat em va ajudar aquesta sang irlandesa. Mentre divagava en la meva aventura existencial, encara hi havia una part de mi més realista i escèptica. ¡Sense aquesta part, podria haver perdut el cap completament! Aquesta part de mi em mantenia aferrada a la terra.

Per ser-li honest, no he llegit un llibre d’autoajuda en la meva vida. ¡No perquè no ho necessités! Tinc els meus prejudicis, suposo. Però vostè defensa sincerament alguns d’ells...

Molts recullen grans consells. També és cert que alguns es basen en promeses impossibles, difícils de convertir en una realitat. La majoria dels meus amics i familiars tampoc n’han llegit cap, i potser no ho faran mai. A Anglaterra, quan pronuncies la paraula autoajuda, la gent mira cap a dalt.

Vostè pot dir, sens dubte, que l’autoajuda va canviar la seva vida. No només perquè va donar peu al seu llibre d’èxit. També va aconseguir el seu primer treball fix gràcies a ella.

Així és. Vaig llegir el meu primer llibre del gènere, ‘Supera les teves pors’, de Susan Jeffers, quan tenia 24 anys. Me'l va deixar una amiga i el vaig mirar amb recel. Jo havia estudiat literatura anglesa, creia que tenia gustos elevats (rialles)... Però vaig arribar a casa, el vaig llegir i em va encantar. Segons aquest llibre, no pots esperar que arribi el dia de deixar de tenir por de certes coses; has de fer aquestes coses. Em va animar a deixar una feina temporal que odiava. I després, a base de fer trucades i trucar a portes, una cosa que em resultava difícil, vaig acabar trobant la meva primera feina com a periodista.

Després, va seguir llegint aquests llibres, però sense posar els seus consells en acció.

Eran més com una fantasia agradable. Me’ls llegia i imaginava com podria canviar la meva vida i com de genial seria no preocupar-se ja mai per res. Passada la trentena estava bastant atabalada. Em sentia poc realitzada, tot i que m’anava bé en el periodisme, vivia en un bonic apartament a Londres... Mirava al meu voltant i veia com tots els meus amics tenien les seves vides arreglades, compraven cases, tenien nadons, etcètera. Jo era soltera, devia diners i no sabia el que feia.

Però, ¿és obligatori tenir nòvio, un pis comprat, o un pla mestre per ser feliç? Són les coses que més preocupen Marianne al principi de la novel·la.

Ja no ho crec, però llavors ho veia així. La meva visió ha canviat molt. ¡I això que, malgrat l’èxit del llibre, continuo sent un desastre amb els diners! (rialles). Ara entenc que hi ha moltes maneres de portar una vida feliç.

Expliqui’ns com va seleccionar els títols que llegiria per al seu experiment. ¿Un per cada un dels seus suposats defectes personals?

Sí, més o menys. Volia començar amb ‘Supera les teves pors’ perquè va ser el primer que vaig llegir i perquè t’obligava a fer coses, no només a pensar en tu mateixa. Es basa a fer una cosa que et faci por cada dia. Després, vaig barrejar una mica de tot: un sobre diners, un altre de relacions, un altre de mindfulness... Pel camí molta gent em recomanava títols. El més popular semblava ser ‘El secret’.

Que va resultar ser una decepció.

No sé què pensar sobre aquest llibre. L’ha llegit fins i tot gent poc aficionada a aquesta classe de coses. La gent al·lucina amb ‘El secret’ [que defensa els poders sobrenaturals de la llei de l’atracció: a base de pensar molt en alguna cosa, pots fer-la real]. Però després mires les seves vides i... no viuen en mansions, ni estan casades amb Brad Pitt.

Sense ‘spoilejar’ gaire el desenvolupament de la novel·la, podem dir que el seu viatge existencial va tenir alts i baixos. Fins i tot que va anar bastant malament. ¿Li va sorprendre?

Doncs realment sí. Quan vaig començar estava en un forat i vaig creure que després, mes a mes, pujaria progressivament fins a situar-me en la millor versió possible de mi mateixa. Però vaig anar cap a dalt, cap a baix, cap a més a baix... Fins a arribar, no obstant, a un punt intermedi bastant interessant. Sens dubte, vaig acabar coneixent-me a mi mateixa. Al començar no era conscient de fins a quin punt m’examinaria a mi mateixa.

Quan un s’examina massa a si mateix, pot acabar perdent el contacte amb la realitat.

Penses que és una cosa útil, però en realitat com més et centres en els teus suposats defectes, més defectes apareixen. Observes la teva vida gairebé des de fora, com un espectador, i no t’importa el que diuen els teus familiars o els teus amics. És nociu.

Al seu recent llibre ‘What if this were enough?’, l’escriptora Heather Havrilesky (consultora de la columna ‘Ask Polly’ de la revista ‘New York’) critica la nostra obsessió pel desenvolupament personal i aposta per abraçar les nostres personalitats imperfectes, les nostres potser escasses però estimades possessions... ¿Per què no ho fem?

Evidentment, ho hauríem de fer. Jo m’he passat la vida creient-me les fotos de les revistes i somiant ser aquesta persona perfecta que s’aixeca a les sis del matí per meditar i després pren un smoothie verd amb el seu marit perfecte. Creia en tot això. És possible que aquesta persona existeixi, no dic que no, però és només una manera de viure la vida. I han d’estar molt estressats provant de mantenir la perfecció.

Aquesta imatge que ha descrit és molt habitual a les xarxes socials, una font relativament nova d’ansietat i inseguretat. ¿Els llibres d’autoajuda estan en voga per culpa d’Instagram?

Probablement. La gent es compara sense parar, i es compara amb vides que no són reals. Jo pujo fotos a Instagram de la meva gira promocional, somrient, visitant llocs... Però mai en penjaré dels moments que estic amargada i consumint Netflix compulsivament. No és sa comparar la teva vida amb aquestes imatges. I fins i tot si ets una persona intel·ligent, capaç de racionalitzar, aquestes fotos irreals es filtren en tu d’alguna manera. 

Un cop d’ull a les novetats d’autoajuda, o, com diuen ara, desenvolupament personal, pot servir per compondre una imatge de la societat actual: les seves preocupacions, les seves paranoies... Pel que sembla, hem après a deixar de fumar, però no a deixar les xarxes. Hi ha bastants llibres sobre com gestionar i suportar la nostra vida digital.

Es cert, s’insisteix molt en com manejar les distraccions digitals. Una altra constant, almenys a Anglaterra i els Estats Units, són els llibres d’enviar-ho tot a la merda, com ‘El sutil arte de que (casi todo) te importe una mierda’, de Mark Manson. Molts llibres et conviden a deixar de preocupar-te.

Són la rèplica a ‘La màgia de l’ordre’ de Marie Kondo, del qual he de confessar que soc fan. ¡Corregeixo, he llegit almenys un llibre d’autoajuda!

¿Y va tirar moltes coses?

Bosses i bosses de coses que no donaven ‘joy’.

¡Que bo! Vaig pensar a llegir-lo per al llibre, però al final no. He de llegir-lo d’una vegada.

Notícies relacionades

L’autoajuda actual també insisteix molt en la productivitat. ¿Pot ser per l’auge de la ‘gig economy’, o ‘economia dels petits encàrrecs’, que obliga a estar sempre al màxim i ser el teu propi cap?

Quan vaig anar al cap de setmana amb [l’orador motivacional] Tony Robbins, em va sorprendre la quantitat de gent jove que hi havia. Jo creia que Robbins era per a gent gran, perquè és un producte de l’Amèrica dels 80. Imaginava molts caps sèniors o semisèniors enviats des de la feina per aprendre a rendir-ne més. Però hi havia molta gent de vint-i-pocs que havia acabat d’estudiar i estava intentant crear el seu propi negoci o que treballava en diverses coses alhora. Ara mateix es pressiona moltíssim la gent jove perquè sigui productiva.

Dades biogràfiques

· Periodista ‘freelance’, Marianne Power escriu per al ‘Daily Mail’, ‘The Telegraph’, l’‘Irish Independent’ (la columna de salut mental ‘Mindful moment’) o ‘Grazia’.

Temes:

Llibres emocions