Anar al contingut
Brúixola (del CCCB) per pensar el món

FERRAN NADEU

Brúixola (del CCCB) per pensar el món

Judit Carrera, directora del centre cultural que ara compleix 25 anys, dona pistes per llegir aquests temps incerts

Núria Navarro

Anant tots com boles en l’estrepitós ‘pinball’ del present, ¿un centre de cultura contemporània ofereix carrils cap a l’emancipació o són el recurs estupend del capitalisme avançat –amo del 'recreatiu'– perquè els conflictes urbans es desbravin en espais controlats? ("els que disserten en xerrades no poden fer mal", deixa anar amb sorna Martha Rosler a ‘Clase cultural’). Mentre en aquesta discussió queda entretinguda la crítica cultural, Judit Carrera, novísima directora del CCCB, diu amb sinceritat que al número 5 de Montalegre hi ha "vocació de motor de transformació social" i que, malgrat que "la cultura no ofereix el paradís", la seva absència és catastròfica.

Un 'skater' al Pati de les Dones del CCCB. / ferran nadeu

Abans de proposar la seva brúixola per guiar-se en el desconcert del present i encaminar-se al futur, no és sobrer un apunt sobre la prescriptora. Judit Carrera es va formar a l’Institut d’Études Politiques de París (la mítica 'Sciences Po'), com Emmanuel Macron, només que ell encara no pot entendre per què se li revolten les 'banlieues' i ella, amb els mateixos apunts d’humanisme il·lustrat, ha arribat a la conclusió que és hora de "rellegir el llegat".

Això vol dir, en ràpid, passar la trilladora sobre una tradició –l’europea– que des del segle XVIII fins a la globalització digital s’ha encoratjat amb la seva idea de dissipar les tenebres de la ignorància mitjançant la poderosa bombeta de la Raó. És a dir, apartar el gra –"la idea emancipadora de la raó" i, en sintonia amb Kant, "el cosmopolitisme entès com a terra compartida"– de la palla. ¿Que quina és la palla? Doncs que la Raó ha sigut majorment blanca, masculina i antropocèntrica. "El meu paraigua conceptual –enuncia Carrera– és l’humanisme actualitzat, i això inclou les perspectives decolonial i de gènere, la lectura de la revolució tecnològica i una mirada més humil en relació amb les altres espècies". Aquestes són les seves armes per sacsejar ‘el-donat-per-descomptat’.

Temps interessants

Recordava l’eslovè Slavoj Zizek que a la Xina, quan realment odies algú, el maleeixes dient: "¡Que visquis en temps interessants!" (‘interessants’ = empastifats d’inestabilitat, desigualtat i lluita pel poder). Doncs just ara, quan el Sud Global [terme respectuós per definir el tercer món] començava a aixecar cap, el feminisme guanyava musculatura i semblava que enteníem el preu de tirar tones d’immundícia al planeta, s’acobla –i s’alça– el 'transformer' d’una contrareforma amiga dels murs i de revocar drets conquerits i amant de les bromeres d’odi. "Els moments crítics aguditzen la necessitat d’entendre", diu arremangant-se la cap del CCCB.

Carrera, que té un superdo per llegir els temps –ha programat els debats del CCCB durant anys–, busca claus per les quatre cantonades del món. Tafaneja, és clar, en el pensament avançat que es cou a Londres, París i Nova York –és fan del World Voices, el festival d’autors del PEN Amèrica–, i es fixa en l’Institut de Ciències Humanes de Viena, que té l’antena orientada a Rússia i els països de l’Est ("es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, Moscou juga en la política global i el desconeixement és total", fa notar), i omple quaderns de notes a partir de lectures (una cop d’ull d’esquitllentes a les seves piles de llibres i apareixen la pensadora feminista i climàtica Rebecca Solnit, l’excorresponsal de guerra Carolin Emcke –autora de 'Contra l’odi'– i l’historiador Timothy Snyder, que acaba de publicar 'El camino a la no libertad’). Però, sobretot, és una meticulosa rastrejadora de les anàlisis que emergeixen en llocs en què no hi ha un canal establert i "ensenyen que el món és molt més que Europa".

Acreditat el tipus de pals que toca la politòloga, allà van –ara sí– els promesos instruments per navegar en aquests temps rars:

1/ (Desplegament de) la paraula

No en el sentit surrealista que hi ha donat aquests dies Carles Mulet, senador de Castelló, viral per repetir la paraula "Catalunya" durant un minut a micro obert. Aquí Carrera pensa en 'paraula' com "l’instrument de defensa de la llibertat d’expressió", però també com "l’eina de creació de mons imaginaris". Segons el seu parer, tot aquest capital està en risc a molts llocs del món, "inclòs el nostre". Davant de la proliferació de 'fake news' i de la mentida com a generadora de por, urgeix "el debat raonat, informat i respectuós amb l’altre".

I la paraula, diu, és doblement important en una ciutat com Barcelona, capital editorial i literària de primer ordre, amb una colla de formidables traductors i lingüistes, amb habitants que canvien de llengua per comunicar-se, en català i castellà i en unes altres 200 llengües, incloent-hi l’abron i el zapoteca. "El multilingüisme és un valor precursor del món que ve", subratlla.

Pista a la paraula. / JULIO CARBÓ

Al CCCB, aquesta "manera de ser al món" es materialitzarà multiplicant trobades entre autors i analistes "on la llengua no sigui un problema". Un exemple: Bernardo Atxaga va fer fa poc una conferència a la casa ['Arrautza, ou, huevo, oeuf, egg', es titulava] que el públic va poder seguir en eusquera. Aquest facilitar l’ús de les llengües és, segons la seva opinió, "una manera d’estimular la curiositat per la diferència" i, de passada, deixar palès que "el món mai més serà homogeni" i que "estem condemnats a viure junts" entre gent amb equipaments culturals diferents. Un antídot davant la verinosa idea de l’extrema dreta que "la identitat d’Europa és cristiana" i que –només faltaria– "els nostres valors són superiors".

2/ Polis: ciutat i democràcia

Pensar la ciutat va ser la pedra fundacional del CCCB, sí. Però Barcelona, com altres urbs europees, era llavors un model de ciutat petita, compacta, sostenible, amb una història mil·lenària al darrere. Això ja no és així. Avui les ciutats estan clavetejades de conflictes. Tenen dificultats per acollir els que arriben, expulsen els nadius i contribueixen a accelerar el canvi climàtic. Són espais d’esperança, però també de desnonament. Per Carrera, posar la ciutat al centre és entendre-la com a "metàfora de la democràcia", del viure junts, de qüestionar un món que permet l’existència de paradisos fiscals i l’ampliació de l’abisme que separa els molt rics dels desposseïts.

"Cal analitzar la ciutat des del Sud Global –proposa–. Les megalòpolis brasileres, africanes i asiàtiques, que s’estan transformant en una escala gegantina, ofereixen solucions molt radicals a problemes que són universals". ¿Europeus prenent notes del que diuen 'els de baix'? Estaria bé veure’ls les cares.

El barri de Rocinha, a Rio de Janeiro. / julio guimaraes (reuters)

I té al cap les solucions imaginatives i útils d’Achille Mbembe (Camerun) i Francis Kéré (Burkina Faso). I les observacions de la brasilera Teresa Caldeira, catedràtica d’Antropologia Urbana a Berkeley que, per exemple, alerta que "el 60% de les dones de la perifèria de São Paulo –20 milions d’habitants– són mares soles que no volen tenir parella perquè no els compensa". I d’urbanistes indis com el ja mort Charles Correa –"Gandhi va intentar abolir el sistema de castes i el bus urbà, sense objectiu polític, ho ha aconseguit", deia– o Rahul Mehrotra, director de l’Escola de Disseny de Harvard i planificador de Bombai, que parteix de la idea que per a 700 milions de persones "l’estabilitat és un luxe i la permanència no és una condició que determini la seva existència quotidiana".

3/ La tecnoesfera

La revolució tecnològica ha canviat l’accés a la informació, expandint els límits del coneixement, però també mostra la poteta com a instrument de control i difuminador de la veritat. "El seu potencial democràtic ha quedat en dubte", lamenta Carrera. Es parla ja d’"algoritmocràcia", de les grans quantitats de dades que acumulen Google, Facebook, Amazon, Apple i la xinesa Alibaba, sense dics de contenció, que amenacen de decidir què pensem, què consumim i com ens relacionem. "Les conseqüències no arribaran com l’apocalipsi –recordant que el mòbil ja és una pròtesi assumida i que la memòria es va descentralitzant–, ens hi aproximarem progressivament i cal oposar-hi una resistència activa".

Així com en temps fordistes es buscaven pistes a Durkheim, Gramsci o Marcuse, avui Carrera para atenció a les perspectives d’analistes com Evgeni Morozov, flagell intel·lectual de Silicon Valley –diu que "més protecció de dades ja no és suficient per frenar el poder de Facebook o Google"–, Daniel Dennett, Marcus du Sautoy, Carlo Rovelli Lynn Margulis.

Per la timoner del CCCB, la tecnoesfera, a més, està emparentada amb "la manera com ens relacionem en el món de la cultura" (poc) i "amb els progressos científics en biomedicina". Perquè la temptativa d’allargar la vida fins a vorejar la immortalitat o la robotització del treball sobrepassen "els límits de la mateixa condició humana" i creen incertesa sobre el futur laboral. "És un sotrac molt bèstia a seguretats que existien –confirma–, i que impedeix preveure a què es dedicaran els nostres fills". Un moment, en fi, per replantejar-se el sentit de la vida i la manera com ens organitzem col·lectivament.

I 4/ Cos i gènere

El filòsof feminista Paul B. Preciado deia fa poc que "el cos serà, sense cap dubte, l’espai de batalles polítiques del segle XXI," com ho va ser la fàbrica en el XIX. Està d’acord Carrera, i fins i tot ho enllaça amb el punt anterior, amb què vol dir ser humans i com serà la convivència amb els robots. "També té a veure amb les categories en qüestió d’home i dona, amb la creació d’espais de convivència perquè tots puguem viure una vida vivible i decent i ningú se senti exclòs o maltractat".

En un nou gir a la seva Rubik cultural –i apassionada com és de les arts escèniques–, Carrera diu que, a més, "posar el cos en la dansa, el teatre, el cine i la poesia és compromís", i "és intuïció i no només la racionalitat del pensament". Per això predica la presencialitat davant la virtualitat. "Importen els espais físics on trobar-se, cos a cos, barrejant llenguatges i disciplines i provocant, a través del contacte, la creació de comunitat".

Dansa en el número 5 de Montalegre. / joan cortadellas

Fins aquí no ha dit ni una paraula de feminisme. ¿Cal continuar donant la matraca? Doncs sí, no n’hi ha prou amb anomenar-lo. "El feminisme és aquí per quedar-se –diu–, però cada vegada serà una lluita més política i difícil, perquè ja estem sentint Vox parlar de la dictadura de la ideologia del gènere". Com a contrapès, està preparant per a l’estiu una exposició sobre la història del moviment pensada per a les dones molt, però que molt, joves que s’estan mobilitzant ara i potser no coneixen la tradició dels anys 70.

En bona mesura, a la fila zero dels esforços de Carrera, admet, hi ha els joves, travessats per les tecnologies i qüestionadors dels murs dels museus. Com Francis Morris, la directora de la Tate Modern de Londres, i Lucía Casani, de La Casa Encendida de Madrid, s’obstina en la importància de l’educació. "La finalitat és plantar una llavor de cultura democràtica, ja sigui a través d’una conferència, una pel·lícula o un concert de hip-hop –explica–, promoure l’escolta i contribuir a la convivència amb la diferència".

La seva finalitat, conclou, "és política".

Malgrat que aixafi la guitarra a Martha Rosler, que afirma que "les xerrades no poden fer mal", entén la cultura com una formidable arma de resistència i de construcció d’un món que no sigui grapa. Propòsit que no és accessori, sinó de primera necessitat.