PERFIL

Robbie Williams: el noble bèstia

Al cantant li ha agafat pel 'mobbing' immobiliari. Ha decidit fer fora el seu veí Jimmy Page, fundador de Led Zeppelin, posant al màxim volum discos de Black Sabbath i Deep Purple per fer-lo enfadar

zentauroepp46584283 mas  periodico  ilustracion  de tassies t ssies dibujo robbi190117170106

zentauroepp46584283 mas periodico ilustracion de tassies t ssies dibujo robbi190117170106

4
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

El fet que s’han de respectar les persones grans és un concepte que no regeix per a Robbie Williams, que fa un temps que fa la vida impossible al seu il·lustre veí de l’elegant barri londinenc de Holland Park, Jimmy Page, llegenda viva de la guitarra rock i membre fundador (i fonamental) dels llegendaris Led Zeppelin. ¿Motius? Doncs una piscina subterrània que Williams volia instal·lar a la seva mansió i que Page temia que pogués afectar els fonaments de la seva. 

Jimmy Page. / REUTERS (MARIO ANZUONI)

Després de fer-se la punyeta mútuament durant cert temps, Williams i Page van acabar als tribunals, que van donar la raó al primer. Qualsevol altre hauria donat per tancada la polèmica, però s’ha de tenir present que el senyor Robert Peter Williams (Stoke on Trent, 1974) és un paio del nord, de la zona de Newcastle, cèlebre a tot Gran Bretanya per l’elevada proporció de bèsties per metre quadrat (això ho explica molt bé el novel·lista David Peace en la seva formidable tetralogia policial 'The red riding quartet', on un poli, bèstia fora de mida, llança des d’una furgoneta un detingut mentre li crida: “¡Això és el nord i fem el que ens dona la gana!”. Per això s’ha dedicat a torturar el seu sofert veí posant al màxim volum discos de Black Sabbath i Deep Purple, i fent-se fotos disfressat del cantant de Led Zeppelin, Robert Plant, amb una perruca i un coixí sota el jersei per burlar-se de la seva panxa cervesera.

Simpàtic i imprevisible

Robbie Williams sempre ha sigut un bèstia i un rústic. Simpàtic, tot s’ha de dir, però imprevisible. Tot i que va començar la seva carrera el 1990 amb el grup Take That, una d’aquelles inaguantables 'boy bands' que tan de moda van estar –amb els seus equivalents femenins, com les Spice Girls, els anys de Tony Blair i el seu ridícul 'remake' del 'Swinging London' dels anys 60–, el cert és que allà ja va destacar per no ser el típic guaperes, un pèl efeminat, que solia integrar-se en aquest tipus d’associacions pseudomusicals.

Vaja, que es va fer notar des del principi per la seva tendència a la gresca, la bronca, l’intercanvi de calbots als pubs i el consum excessiu d’alcohol i drogues recreatives. Això sí, com que tenia una bona veu i era l’únic dotat de cert carisma, va aconseguir que el públic i la indústria se’l prenguessin seriosament quan va iniciar la seva carrera en solitari (que en el món de les 'boy bands' sol ser tan desastrosa com en el de les 'girl bands', tret que enganxis un futbolista podrit de diners, com va fer Victoria, la 'spice' ‘pija’).

Es va fer notar 
des de l’inici
per la seva tendència
a la gresca, la
bronca als
pubs i el 
consum
d’alcohol i drogues

Tot i que el seu repertori no és exactament memorable, el bon Robbie ha tingut els seus grans moments, ajudat pels excel·lents videoclips que decoren tota la seva carrera en solitari: recordem el de 'Rock DJ', en què, gràcies als efectes especials, el vèiem escorxant-se a si mateix després de despullar-se en presència d’unes senyoretes molt atractives en una espècie de discoteca infernal, o el de 'Feel', una preciosa i sensible balada amb la qual va triomfar el 2002, en què compartia cartell amb l’actriu Daryl Hannah

Vida entretinguda

Reconec que només tinc un parell de discos de Williams –tot i que segueixo la seva vida social perquè és molt entretinguda i abundant de sainets com el que ara protagonitza amb el pobre Jimmy Page–, i són els dedicats a clàssics de l’era de Frank Sinatra, 'Sing when you're winning' (2001), que incloïa un duet amb Nicole Kidman per interpretar l’èxit de Frank i la seva filla Nancy 'Something stupid', i 'Swings both ways' (2013), barreja d’estàndards i cançons pròpies, com la formidable 'Go gentle', en el videoclip de la qual Robbie travessava una ciutat nord-americana –jo diria que Los Angeles– en un enorme vaixell amb rodes i vestit com d’almirall pop, si és possible. Com diria Ringo Starr, amb una ajuda dels amics –Rufus Wainwright, Michael Bublé o Lily Allen–, l’home va fer un àlbum molt decent en el qual, com de costum, destaca la seva magnífica veu i aquest to lleument gamberro amb què aborda els seus temes, tant els propis com les versions.

Notícies relacionades

Quan va abandonar Take That, ningú en donava ni cinc per Robbie Williams i se li augurava el futur habitual: un primer disc que no compra ningú i adeu, a esperar l’onada de nostàlgia necessària per remuntar el grup original. Però Robbie s’ho ha muntat molt bé, sobretot si tenim en compte que el seu principal enemic era ell mateix: superades les addiccions a la beguda i a les drogues, casat i pare de família, el paio de la zona de Newcastle és ara una estrella del pop i una persona gairebé respectable; només li falta deixar d’empipar el pobre Jimmy Page, que ja té una edat.

 

Temes:

Música