Anar al contingut
El revelador comiat de Robert Redford

Eric Zachanowich

UN CINEASTA CLAU

El revelador comiat de Robert Redford

Diu adeu a la seva llarga carrera com a actor amb 'The old man and the gun', una pel·lícula plena de referències a la seva vida (gairebé) exemplar, que aquí repassem

Quim Casas

La carrera de Robert Redford, actor, galant, director, productor i creador de l’ecosistema de cine independent conegut com Sundance Film Institute, es pot dividir en diverses etapes crucials, tant per l’evolució del seu estil com per la seva permanència durant dècades a dalt de tot de l’‘star-system’ nord-americà. En el seu cas, podríem parlar de cinc moments essencials.

El primer arriba el 1960, als 24 anys (va néixer a Santa Monica, Califòrnia, el 1936), quan debuta com a actor en un episodi de la telesèrie ‘Maverick’. El segon –després de foguejar-se en el mitjà catòdic amb aparicions a ‘Perry Mason’, ‘Encrucijada’, ‘Alfred Hitchcock presenta’, ‘La dimensió desconeguda’, ‘El Virginiano’, ‘Els intocables’ i altres sèries estel·lars dels 60– s’inicia amb la seva aparició a ‘La caça de l’home’ (1966), contundent diatriba sobre la intolerància i la violència realitzada per Arthur Penn en què Redford encara estava per sota dels seus companys de repartiment Marlon Brando, Jane Fonda i Angie Dickinson. Redford llavors ja s’havia fet un lloc a Broadway amb un muntatge de ‘Descalços pel parc’, que el 1967 protagonitzaria a la gran pantalla formant parella també amb Jane Fonda. Allà acaben, segons expliquen les cròniques, els seus idil·lis amb una existència més bohèmia.

Nova masculinitat

Redford interpreta a ‘La caça de l’home’ un individu que s’escapa de la presó i torna al seu poble, però els seus antics conciutadans decideixen caçar-lo sense treva. Un retrat acre de la societat nord-americana més reaccionària, de la desconfiança, el racisme i el linxament. L’actor estava a punt de fer el seu salt més significatiu, la tercera etapa decisiva en la seva carrera. Som a les portes del que es coneix com a Nou Cine Americà, inaugurat un any després pel mateix Arthur Penn amb ‘Bonnie i Clyde’. Els patrons masculins han canviat radicalment. Mig oblidats actors de vella estirp com ara James Cagney, George Raft, Edward G. Robinson, John Wayne i Humphrey Bogart, els que els substitueixen són molt més ‘cool’ i representen un nou tipus de masculinitat: Warren Beatty, Paul Newman, Steve McQueen i, fins i tot, Frank Sinatra.

La seva primera i
única nominació
a l’Oscar com a
actor va ser el
1973 per
‘El cop’. Aquell
any se’l va emportar
Art Carney

Redford, més jove que tots ells a excepció de Beatty, s’apunta al grup quan el 1969 protagonitza amb Newman ‘Dos hombres y un destino’, ‘western’ crepuscular amb música de Burt Bacharah i passejos en bicicleta entre els dos personatges principals, els malfactors Butch Cassady i Sundance Kid, i la dona que estimen, encarnada per Katharine Ross. És un èxit rutilant. Dos actors de generacions diferents però forjats segons un mateix patró interpretatiu (l’Actor’s Studio, tot i que Redford no va cursar estudis a l’escola de Lee Strasberg) i amb un atractiu masculí a prova de bombes. La parella va repetir amb el mateix director, George Roy Hill, a ‘El cop’ (1973), film modèlic quant al relat d’estafes. Redford obté la seva primera i única nominació a l’Oscar com a actor, tot i que se l’emporta Art Carney per la comèdia ‘Harry y Tonto’. Newman no va ser ni nominat. S’imposava un canvi generacional.

Relació amb Sydney Pollack 

Ens acostem a poc a poc al quart moment decisiu en la vida i obra de Redford, que enfila els anys 70 com la gran icona progressista de Hollywood. Són diversos els elements que converteixen Redford en l’home a seguir. Primer, una formidable relació artística amb Sydney Pollack, que el dirigeix en almenys quatre fites de la seva trajectòria interpretativa: el ‘western’ ecologista ‘Jeremiah Johnson’ (1972), el drama romàntic amb rerefons de la caça de bruixes ‘Tal com érem’ (1973), el relat d’espionatge ‘Els tres dies del Cóndor’ (1975) i el melodrama ambientat en paratges africans ‘Memorias de África’ (1985). Després, el fet de protagonitzar projectes tan interessants com fallits –cas de l’adaptació d’‘El gran Gatsby’ (1974)–, mostrar la seva voluntat liberal en un sistema conservador com el hollywoodià –‘El candidat’ (1972), sobre un advocat idealista que es presenta a les eleccions presidencials– i, en la mateixa línia ideològica, interpretar el film que reconstrueix el cas Watergate –‘Tots els homes del president’ (1976)–. 

Temptat per la direcció

Tot això és el pas previ al seu pas a la realització, aquest quart moment determinant en la seva carrera. Agafant el relleu d’altres actors temptats per la direcció (James Cagney, Charles Laughton, Paul Newman, John Cassavetes, Clint Eastwood, Jack Lemmon), Redford dirigeix ‘Gent corrent’ (1980), melodrama familiar extremadament contingut que, ara sí, li reporta l’Oscar, aquesta vegada com a director: el que no va aconseguir davant la càmera ho va obtenir estant-ne al darrere. A partir d’aquest moment, escassejaran els seus treballs actorals –‘Brubaker’ (1980), ‘Habana’ (1990), ‘Una proposició indecent’ (1993), ‘Spy game’ (Juego de espías) (2001), ‘Cuando todo está perdido’ (2013) i el film de comiat, ‘The old man and the gun’ (2018), són els més destacats– i Redford es concentrarà en la direcció i producció, tot i que tampoc sense gaires angoixes.

A ‘El riu de la 
vida’ va dirigir
Brad Pitt, quan
aquest semblava,
inclús pel físic,
ser el relleu del
Redford dels 70

Des de 1980 ha realitzat tan sols nou llargmetratges, entre els quals ‘El riu de la vida’ (1992) –en què treballava Brad Pitt en un moment en què semblava, fins i tot pel físic, que seria el relleu del Redford dels 70, idea que ha reprès Quentin Tarantino en la seva pel·lícula sobre aquella època protagonitzada per Pitt i Leonardo DiCaprio–, ‘Quiz show’ (‘El dilema’) (1994), ‘L’home que xiuxiuejava als cavalls’ (1998) i ‘La conspiració’ (2010), títols progressivament més ombrívols.

Trajectòria coherent

I arribem al cinquè i potser més decisiu moment en la trajectòria tan coherent de Redford. El 1981, constatant els problemes que tenen els directors més joves i independents per tirar endavant els seus projectes, crea el Sundance Film Institute, amb seu a Park City, Utah (on Redford té una parcel·la agrària des dels primers anys 60), i Nova York: la independència de costa a costa. Comença sent una cosa semblant a un laboratori d’idees on diversos escriptors i cineastes presenten els seus projectes i troben ajuts per desenvolupar-los. El nom més prestigiós que inicia la seva etapa gràcies al suport de l’institut és Quentin Tarantino, que poleix a les seves dependències, i sota la batuta de directors com ara Monte Hellman, el guió de ‘Reservoir dogs’ (1992). Redford porta el projecte més enllà quan el 1983 cristal·litza el Sundance Film Festival, des d’aleshores una cita inexcusable, el mes de gener de cada any, per a qualsevol independent sigui o no nord-americà.

El mite de la frontera

El pistoler Sundance Kid que va encarnar a ‘Dos hombres y un destino’ és, sens cap dubte, un dels personatges predilectes de Redford. Representava en el context històric d’aquella pel·lícula una certa independència en un moment concret, al final del mite de la frontera i del concepte de l’Oest Llunyà, en el pas del segle XIX al XX. Redford va agafar el nom d’aquell malfactor atractiu i romàntic, segons la visió del film, per donar nom a un projecte sense el qual avui no estaríem parlant del cine independent com ho fem. Redford va culminar totes les seves aspiracions (actor secundari, actor principal, estrella, productor, director i mecenes de nous valors) amb la creació de l’institut i el festival Sundance. 

Quentin Tarantino
va iniciar la seva etapa
gràcies a Sundance,
sota l’auspici
del qual va polir el guió de
‘Reservoir dogs’

El director David Lowery, responsable d’un dels grans títols indie dels últims anys, ‘A ghost story’, dedica un homenatge a tot plegat a ‘The old man and the gun’, film realitzat a la mida perfecta de Redford, icona encara als 82 anys. 

Hi afegim una vida exemplar fora dels platós després d’una joventut més rebel i itinerant (casat entre 1958 i 1985 amb Lola van Wagenen, de creences mormones i amb qui va tenir quatre fills, un d’ells mort per mort sobtada, i després amb la pintora alemanya Sybille Szaggars), cap escàndol, pocs fracassos estrepitosos, afició al budisme i escassos papers perduts precisament per ser tan guapo: Mike Nichols el va desestimar com a protagonista d’‘El graduat’ perquè va pensar, amb bon criteri, que amb aquesta aparença no tindria cap problema per aconseguir l’amor d’una noia, per la qual cosa va preferir Dustin Hoffman. Robert Redford, l’home (gairebé) perfecte.
 

Temes: Cine