Anar al contingut
La crida de l'Àfrica

UN RECORREGUT PER LES SELVES I SABANES

La crida de l'Àfrica

El periodista Xavier Moret homenatja, en el seu últim llibre, els primers exploradors del continent, en el qual aconsella viatjar amb la ment oberta a l'imprevist

Juan Fernández

La primera vegada que Xavier Moret (Barcelona, 1952) va trepitjar Zanzíbar va ser després de viatjar amb autobús per l’interior de Tanzània rumb al port on va agafar el vaixell que el va portar a aquesta illa de l’Índic. En la seva ruta, el vehicle va patir una punxada que va deixar tirats els viatgers durant una hora enmig d’una sufocant calor africana a la vora d’una acàcia. Atabalat per la temperatura i les mosques, el periodista i escriptor va maleir la seva mala fortuna, fins que va sentir un tanzà dir: «¡Quina sort hem tingut de punxar al costat d’aquesta acàcia!». Va ser l’ombra d’aquell arbre el que va fer suportable l’espera. 

Cascades de Murchison (Uganda). /XAVIER JUBIERRE

De tots els motius que existeixen per voler anar a l’Àfrica, Xavier Moret, que confessa excitar-se cada vegada que se li presenta un viatge a aquest continent, es queda amb la promesa de l’inesperat que comporta aquesta terra. Hi ha llocs que atrauen per la garantia de l’experiència que anuncia el fullet. A l’Àfrica, en canvi, el magnetisme rau en la sospita que pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment, que és el més semblant a l’aventura que pot viure un occidental a aqustes altures de la civilització. «Si et poses nerviós, estàs perdut. Si et poses a favor del que passi, tot el que passi t’enriquirà per dins. L’Àfrica t’ensenya que improvisar no necessàriament ha de ser dolent», afirma el periodista.

Un cocodril ataca una zebra a Masai Mara (Kenya). /XAVIER JUBIERRE

La primera vegada

Així va ser la primera vegada que va visitar aquest continent, en la dècada dels 80, i així ha continuat sent la desena de vegades que va tornar a recórrer-lo en els últims 30 anys. De totes aquestes excursions, Moret sempre va tornar a casa carregat de paisatges colpidors, històries increïbles i experiències úniques, però sobretot va arribar amb la sensació d’haver viatjat per l’interior de si mateix. «L’Àfrica desperta una part intuïtiva que la cultura occidental ens té tapada. Fins i tot el temps aquí té una altra dimensió. Aquest lloc ofereix un compàs d’espera, i mentre esperes, pots veure com el temps esclata en mil bocins davant dels teus ulls. Ho diuen els mateixos africans: els europeus teniu els rellotges, però nosaltres tenim el temps», explica.

El massai al seu poblat de Tanzània que apareix a la portada de ‘Tras los pasos de Livingstone’. /XAVIER JUBIERRE

Els viatges de Moret pel continent negre li han servit per publicar infinitat de reportatges en diferents mitjans, com EL PERIÓDICO, i el llibre ‘A la sombra del baobab’ (2006), en el qual passava revista als exemplars més espectaculars d’aquest arbre a la sabana de Botswana (també és autor d’obres sobre Islàndia, Grècia, Armènia, Hong-Kong i els Estats Units). En el seu últim llibre, ‘Tras los pasos de Livingstone’ (Península), l’escriptor proposa un recorregut per cinc territoris de l’Àfrica oriental (Zanzíbar, i els estats de Tanzània, Uganda, Kenya i el Congo) seguint les rutes que van traçar els grans exploradors. 

Podria haver-se guiat per un altre criteri, «perquè cada viatge a l’Àfrica dona per a un llibre», assegura, però va triar aquest en homenatge els aventurers britànics que, com David Livingstone, Richard Burton, John Speke i Henry Stanley, van omplir d’accidents geogràfics i toponímia les zones del mapa de l’Àfrica que a mitjans del segle XIX continuaven sent taques blanques. Ho van fer com es feia llavors, sense GPS i a cop de matxet, endinsant-se amb curiositat i valentia per territoris ignots, i si bé avui és impossible viatjar amb el sentit de l’aventura que a ells els animava, l’excursió que proposa Moret darrere dels seus passos dona per imaginar com es devia sentir el primer home blanc que va trepitjar aquelles terres. A continuació mostrem quatre postals d’aquesta excursió.

Zanzíbar

L’illa situada davant les costes tanzanes va ser la porta d’entrada a l’Àfrica per als exploradors europeus, igual que abans ho havia sigut per als traficants d’esclaus i anteriorment havia servit de parada i fonda per als navegants portuguesos en l’era dels descobriments. Totes aquestes osques de la història són visibles avui a Zanzíbar, convertit en el territori més turístic de l’est africà després que les grans cadenes hoteleres descobrissin l’encant que tenien les vetustes construccions colonials si se les dotava de serveis de luxe. 

L’autor del llibre, Xavier Moret, a Masai Mara. /XAVIER JUBIERRE

A mitja hora en barca des de Stone Town, la capital del país, hi ha l’illa de Changuu, abans coneguda com La Presó. «Esgarrifa pensar que on avui els turistes prenen el sol i es fan fotos amb tortugues gegants, milers d’esclaus es van amuntegar abans de ser venuts», explica el viatger il·lustrat. Entre el 1800 i el 1873, a Zanzíbar s’hi van vendre cada any 40.000 esclaus, normalment enviats a treballar a les plantacions de cotó d’Amèrica. 

Tanzània

Ujiji, a la riba del llac Tanganyika, 10 de novembre del 1871. Després de set mesos de recerca, el periodista gal·lès Henry Stanley compleix la missió que li ha encomanat el propietari del ‘New York Herald’: trobar el missioner i explorador escocès David Livingstone, que es va endinsar a la selva cinc anys enrere a la recerca de les fonts del Nil i del qual no s’ha tornat a saber-ne res. La salutació que li va brindar ha passat a la història: «Doctor Livingstone, suposo». Avui, una placa situada al costat d’un mango identifica el lloc de la trobada i un modest museu rememora la figura de l’explorador. «Tanzània no només és el Kilimanjaro i els parcs nacionals, aquest racó del país té un encant especial i permet evocar com va ser aquella època d’aventurers», opina Moret.

Uganda

Trobar el naixement exacte del Nil va ser un dels trofeus perseguits amb més afany pels exploradors del segle XIX. Qui ho va aconseguir va ser John Speke, que el 1862, als voltants del llac Victòria, va donar amb la font de la qual brolla el segon riu més llarg del món. «El lloc decep una mica perquè  la presa d’Owen, construïda el 1954, resta espectacularitat a les cascades que hi havia originàriament, però és emocionant veure brollar una aigua que acabarà desembocant al Mediterrani. Sents que estàs al cor de l’Àfrica», assenyala el periodista. Un obelisc i una inscripció recorden la gesta exploradora de Speke.

Kenya

Des de Mombasa surt la línia ferroviària que comunica Uganda amb l’oceà Índic. La construcció d’aquesta via, batejada pels anglesos com a Lunatic Express per l’inhòspit lloc que recorria, dona per a un serial d’aventures per entregues. Com en les pel·lícules de l’oest americà, els raïls es col·locaven a mesura que avançava el tren. L’obra, que es va iniciar el 1896 i va durar cinc anys, va costar la vida a 2.000 operaris, molts d’ells devorats pels lleons o morts per les llances dels guerrers massais, que s’oposaven a l’arribada d’aquell monstre de ferro i fum. El 2017, un tren modern i ràpid de fabricació xinesa va aconseguir reduir la distància entre Nairobi i Mombasa de 24 a quatre hores. «La Xina és el colonialisme de nou encuny», sospira Xavier Moret. 
 

Temes: Àfrica Llibres