Anar al contingut
Chuck Lorre, el geni de la telecomèdia

DANNY MOLOSHOK

CREADOR CATÒDIC

Chuck Lorre, el geni de la telecomèdia

El superguionista ha coronat (ara per ara) amb els dos Globus d'Or per a 'El método Kominsky' una carrerassa, en la qual 'The big bang theory' continua sent el seu gran 'hit'.

Juan Manuel Freire

Si algun dia Chuck Lorre (Plainview, Nova York, 1952) va curt d’idees per a sèries, no faria malament a mirar enrere i adaptar la seva pròpia vida. Acolorida ho ha sigut. Abans de convertir-se en el Rei Mides de la telecomèdia, el cocreador de ‘The big bang theory’ va fer el gandul a la universitat, va provar de fer música per a ell i per a d’altres (va arribar a compondre l’èxit de Debbie Harry ‘French kissin’ in the USA’), i va intentar guanyar-se la vida venent parafernàlia nadalenca porta per porta.

Va ser així com va anar a parar a una companyia d’animació, on va demanar feina i l’hi van donar. Han vist encara més sèries de Lorre de les que creuen, sobretot si van créixer en els 80: aquest home va copilotar la sèrie d’animació del gat Isidoro, va ajudar a compondre la música de ‘Les Tortugues Ninja’ i va passar per ‘Mi pequeño pony’ i ‘Los Pequeñecos’, de les quals va ser acomiadat.  

A finals de la dècada, va canviar el ‘cartoon’ per la ‘sitcom’, primer formant part de l’equip de ‘Mis dos padres’ i, després, de ‘Roseanne’, en la qual només va durar tres anys. De nou, no per voluntat pròpia: va ser acomiadat. Però els seus productors li van demanar que desenvolupés una telecomèdia, ‘Frannie’s turn’, sobre una família de Staten Island. Va durar cinc... setmanes.

Alguna cosa li va fer clic

Lorre volia que el seu següent projecte fos una adaptació de ‘Dirk Gently’, la novel·la de culte de Douglas Adams, però el que li van proposar va ser escriure sobre una mare soltera. Ell tenia els seus dubtes; preferia el detectiu holístic. I no obstant, ‘Grace al rojo vivo’ va ser la sèrie que va acabar canviant el curs de la seva carrera.

Convertit en cap de si mateix, va produir una rastellera d’èxits gairebé sense igual en la història de la telecomèdia moderna: 'Cybill', 'Dharma & Greg', 'Dos hombres y medio', 'Mike y Molly', 'Big bang', 'Mom'... Qualsevol hauria viscut aquest camí vital entre la descreença i l’alegria, però Chuck Lorre va viure fins gairebé els 50 “una joventut dissoluta”, en les seves pròpies paraules, arrossegant problemes amb l’alcohol, les drogues i el maneig de la ira.

Res d’això li va impedir forjar ni matrimonis (s’ha casat en tres ocasions, el 1979, el 2001 i només fa uns mesos, amb la ‘instagrammer’ de fitnes Arielle Mandelson) ni sòlides relacions professionals; molt fidel als seus, continua comptant amb guionistes que treballen al seu costat des dels dies de ‘Dharma & Greg’.

Un gir dramàtic

En els pròxims mesos, ‘Big bang’, un dels seus èxits més grans, si no el més gran, emetrà el seu final de sèrie. No suposa un gran maldecap per a Lorre, que sempre té un grapat de projectes en desenvolupament i diumenge passat va veure com una de les seves últimes creacions, ‘El métode Kominsky’, s’emportava dos Globus d’Or, a millor sèrie còmica (guanyant ‘La maravillosa Sra. Maisel’, ‘Barry’ o ‘The good place’) i millor actor de sèrie còmica (Michael Douglas).

És fàcil posar peròs a ‘El método Kominsky’, sèrie en la qual Lorre intenta, amb un èxit moderat, fer-nos creure que les seves habilitats com a guionista s’estenen al terreny del drama intimista i la reflexió sobre l’edat i la malaltia. Tot el poder dramàtic que pugui tenir aquest títol de Netflix sorgeix de Douglas i d’Alan Arkin, previsiblement excel·lents com, respectivament, un professor d’actuació i el seu agent i millor amic, o més ben dit, únic amic.

Vell llop de la indústria, Chuck Lorre no descarta la comèdia de cadena generalista, però es mou ara amb excel·lència en les lligues de l’‘streaming’. A més d’estrenar sèries a Netflix, té en desenvolupament una adaptació a minisèrie de La foguera de les vanitats amb Amazon Studios.

SIS ÈXITS DEL CREADOR

Grace al rojo vivo. La sèrie que Chuck Lorre va fer gairebé sense voler i, no obstant, li va canviar la vida. Brett Butler era encantadora com l’atabalada mare divorciada del títol, paper que li va valer una nominació al Globus d’Or. Un èxit enorme entre el 1993 i el 1994, la sèrie va ser cancel·lada el 1998 per l’addicció de Butler als calmants.

Cybill. Lorre se’n va anar de ‘Grace al rojo vivo’ abans dels veritables problemes, el 1994, per crear una sèrie a mida de Cybill Shepherd, l’estrella femenina de ‘Luz de luna’. La sèrie li va valer un Globus d’Or a Shepherd, que feia com Butler, de mare divorciada (dues vegades), i un Emmy a la gran Christine Baranski.

Dharma & Greg. Un exemple de la fidelitat a què ens referíem: Lorre va cocrear ‘Dharma & Greg’ amb Dottie Zicklin, guionista i productora de les dues sèries anteriors. El joc còmic es basava ara en el contrast entre extrems, és a dir, entre la ‘hippy’ Dharma (Jenna Elfman, guanyadora del Globus d’Or) i el prosaic Greg.

Dos hombres y medio. Cocreada amb Lee Aronsohn, aquesta sèrie de gran èxit, sobretot als Estats Units, també jugava amb els oposats. Quan el llepafils Alan (Jon Cryer) s’ha de mudar a casa del seu germà ‘womanizer’ Charlie (Charlie Sheen), només poden saltar espurnes. Les espurnes van saltar també entre Sheen i Lorre.

Big bang. ¿Necessita presentació? És un dels grans fenòmens pop del segle XXI. De nou, els oposats s’atrauen: sobretot en els seus inicis, l’humor sorgeix del xoc entre el món ‘geek’ de dos físics teòrics i el real, tirant a vulgar, de la seva nova veïna. Fa riure fins que recordes quant cobren tots per capítol.

Mom. Lorre tornava a les seves arrels, a les comèdies sobre mares solteres, amb aquesta sèrie a més glòria dels dots còmics d’Anna Faris. Tot i que hi haurà qui digui que la veritable estrella és Allison Janney, robant escenes com la mare del títol, que, com la seva filla, prova d’oblidar-se de l’alcohol; sense el mateix afany.