Sara Ortiz Escalante: «L'urbanisme està pensat per a l'home que va amb cotxe"
Aquesta sociòloga pertany al Col·lectiu Punt 6, que repensa el disseny de les ciutats des d'una perspectiva de gènere
zentauroepp46368773 barcelona 27 12 2018 cuaderno entrevista a sara ortiz urba181227190636 /
Va ser estudiant Sociologia a l’Autònoma de Barcelona quan Sara Ortiz (Vilafranca del Pendès) va descobrir el feminisme, les seves lluites i referents. Un moviment que ha vertebrat la seva trajectòria acadèmica, professional i vital, amb estades al Salvador, Mèxic, els EUA o el Canadà. A Vancouver va començar la seva tesi doctoral per analitzar com afecta la planificació urbana les dones que treballen de nit.
–¿Quines són les claus de l’urbanisme feminista?
–En primer lloc, posar la vida quotidiana en el centre. Les ciutats donen resposta a tot el que té a veure amb el treball productiu en un sistema capitalista i patriarcal. Es planifica per a l’home que es mou de forma lineal, amb cotxe, de casa a la feina. No obstant, els estudis de Carme Miralles sobre la mobilitat quotidiana de les dones a Catalunya assenyalen que nosaltres ens movem a peu i en transport públic. L’urbanisme feminista dona valor a tot el que té a veure amb l’esfera de les atencions i el treball domèstic.
–I aquesta feina és la que històricament han fet les dones.
–Exacte, un altre dels nostres objectius és visibilitzar les tasques que les dones han fet gratis en benefici del sistema capitalista. Els espais públics poden contribuir a pal·liar les desigualtats de gènere i que l’atenció sigui una responsabilitat de tots. L’altre pilar és desjerarquitzar l’urbanisme: els veïns són els veritables experts en els seus barris, per això és imprescindible l’acció comunitària i la participació, sobretot de les dones, excloses dels processos de transformació urbana.
"Cal reforçar el transport públic i les infraestructures per acompanyar la mobilitat a peu, que és com es mouen les dones"
–Amb els veïns fan cada any el que anomenen 'recorreguts Jane Jacobs'.
–A més de recordar aquesta activista canadenca, reflexionem sobre com afecten les seves vides els carrers on viuen. Hi ha molt interès per l’urbanisme feminista perquè el model depredador promogut fins ara està acabant amb els nostres territoris.
–¿Per què l’anomenen urbanisme feminista si és comunitari?
–És una posició política, perquè van ser les feministes que van posar la vida quotidiana en el centre de l’agenda. Als anys 70, van començar a denunciar com l’urbanisme responia a models que no tenien en compte la vida de les persones. També perquè el feminisme va més enllà d’una anàlisi de gènere: treballa per transformar les desigualtats que ha creat el sistema patriarcal.
–Seguretat i visibilitat són dues de les variables amb les quals treballen. ¿Com passen de la teoria a la pràctica?
–S’ha fet bastant en percepció de seguretat a través de les marxes exploratòries iniciades a Mont-real i Toronto. Consisteixen a analitzar l’espai públic amb grups de dones per determinar quins elements es perceben com a insegurs i implantar solucions com ara places sense murs, barris senyalitzats amb mapes i temps d’espera del transport públic o marquesines transparents, amb un botó per demanar ajuda.
–Solucions factibles.
–Un dels projectes que va sortir de la llei de barris de Catalunya (2004) –la primera a Espanya que va incloure la perspectiva de gènere en urbanisme– es va fer a Granollers, a la plaça de la Llibertat, que ara és un espai obert amb jocs, llocs d’espera i cura, utilitzada per tots. Quant a la visibilitat, consisteix que els carrers tinguin nom, oficis o elements relacionats amb la dona. La urbanista Isabela Velázquez va fer un projecte molt interessant a Madrid. També recuperar espais que havien sigut femenins com els safarejos públics. A Caldes de Montbui s’han restaurat. Una part es pot continuar utilitzant i una altra serveix de memòria històrica.
Sara Ortiz (dreta) i la seva col·lega del Col·lectiu Punt 6 Roser Casanovas, amb el seu nadó. /
–¿Què plantegen davant els desplaçaments en vehicle privat?
–Reforçar el transport públic i les infraestructures per acompanyar la mobilitat a peu, que és com es mouen les dones: fan desplaçaments més curts i pròxims al seu domicili, però més complexos, no lineals, perquè enllacen activitat. Abans d’anar a la feina deixen els nens a l’escola i, al tornar, fan la compra o van al gimnàs. Hem de treure espai al cotxe i ampliar-lo per a vianants. A l’Eixample de Barcelona també analitzem com ajudar la gent gran. Estudiem quin tipus de bancs s’han de col·locar i on, perquè molts s’han eliminat per evitar que s’hi asseguin els sensesostre o els joves.
–¿Com convèncer els qui estan en contra d’iniciatives com Madrid Central?
–El cotxe privat ocupa el 70% de l’espai a les ciutats, però és un transport que només utilitza el 20%, la majoria homes. Per tant, són els que no utilitzen el cotxe que haurien de tenir més veu. També és una qüestió de salut: tenim un greu problema de contaminació i per la nostra biologia, les dones ho patim més. Com mostren els estudis de Carme Valls, nosaltres tenim més matèria grassa i acumulem més nombre de contaminants.
–Vostè parla de justícia de gènere.
–Sí. L’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, va demanar un informe d’impacte de gènere perquè així ho diu la llei i ha de posar-lo en pràctica, tot i que molts se'l saltin. És evident que s’ha de reduir el trànsit rodat i contaminant.
–De tots els problemes de la dona en l’espai públic, ¿quin urgeix solucionar com a societat?
–Les dones tenim limitat el dret a la mobilitat. La violència de gènere s’estén a l’esfera pública i no podem utilitzar el carrer a qualsevol hora, lliures d’assetjament sexual, amb casos com el ‘la Manada’ [o l’assassinat de Laura Luelmo]. Fins i tot se’ns culpabilitza per ser on no havíem de ser. També hi ha problemes com la vivenda, la pobresa o el nostre dret de participació activa en la ciutat, perquè no prenem decisions ni se’ns té en compte.
–També parlen de les urbanitzacions que limiten la vida quotidiana. ¿De quina manera?
–Té a veure amb l’urbanisme que separa funcions, influït pels suburbis nord-americans després de la segona guerra mundial, quan van treure els ciutadans del centre per vendre més cotxes. Si has de conduir per a tot, la teva vida quotidiana és més complexa. Vam fer el treball Postsuburbia i vam estudiar la comarca del Garraf, un model que en l’àmbit energètic i humà consumeix massa. Proposem rehabilitar aquests entorns des de l’experiència dels qui hi viuen.
"Una casa pensada des de la perspectiva de gènere no es planteja amb habitacions de diferents mides, sinó iguals"
–¿Com repensar els espais domèstics des de la perspectiva de gènere?
–Des de la diversitat, perquè ja no responem al model de família nuclear. Avui més del 50% de les unitats de convivència són monoparentals, comparteixen, etcètera. La vivenda tradicional no pensa en ells, ni que tenim diferents necessitats al llarg de la vida. Una solució són els elements mòbils per canviar la distribució. Abans les cuines eren petites, sense comunicació amb la resta de la casa, on les dones es quedaven aïllades. Avui cada vegada es fan més obertes.
–Més.
–Hi ha el cicle de la roba. Cal crear espais còmodes per rentar, assecar, planxar. Una casa pensada des de la perspectiva de gènere no es planteja amb habitacions de diferents mides, sinó iguals i, si és possible, que tothom tingui una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Així s’eviten jerarquies i es promouen relacions igualitàries.
–¿Quina és la ciutat de referència per a l’urbanisme feminista?
–Des de finals dels 90, és Viena, on han fet molts projectes per incloure la perspectiva de gènere en el disseny de parcs o mobilitat a peu. Un bon exemple és un projecte de vivendes construït per i per a dones amb les diferents unitats que comentava. Altres referents són Umea (Suècia), Mont-real i Toronto (Canadà). També la Red Mujer y Hábitat cerca reduir la violència de gènere a Rosario (Argentina) o Ciutat de Mèxic. Tot i que sigui de manera parcial, s’hi va treballant.
Notícies relacionades–¿I Espanya? ¿Estem en el bon camí?
–Crec que sí. Hi ha hagut un creixent interès en els ajuntaments del canvi: Barcelona, Madrid, València, Cadis, la Corunya... A Euskadi fa temps que treballen i a Catalunya, des de la llei de barris, alguns consistoris l’han incorporat de manera creïble, d’altres ho van fer només per tenir l’aprovat, fins que van tallar el finançament. El que veiem ara és una lluita que va començar fa 40 anys, amb arquitectes, urbanistes i investigadores des d’universitats i col·lectius. I tot això ha començat a tenir impacte en els 2000. La transformació sempre costa. Necessitem voluntat política i ajuda dels equips tècnics, perquè encara hi ha resistències.
