I van arribar les dones difícils (a les sèries de TV)

Una nova generació d'antiheroïnes ha revolucionat en els últims anys les trames i els conflictes de la ficció televisiva

zentauroepp46372026 mas periodico serie orange is the new black181228200836

zentauroepp46372026 mas periodico serie orange is the new black181228200836

5
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +

Des que la fosa negra final de 'Los Soprano' va fer pensar que al carismàtic i monstruós Tony finalment l’havien cosit a trets, un altre funeral va començar a forjar-se en les sèries de televisó. Quan anys després 'Mad Men' es disposava a firmar la seva última temporada, el crític A. O. Scott de 'The New York Times' es va animar a escriure l’elegia de l’era televisiva que havia estat marcada per antiherois quarantins, de classe mitjana, heterosexuals, brillants, turmentats i cruels, i quan no directament sociòpates, que ens havien convidat a participar en els seus autoenganys i que havien reflectit la fallida del sistema mentre afrontaven les infinites variants del poder i el combat masculí.

Les dones que acaben fagocitant Don Draper a 'Mad Men'.

El final dels “últims patriarques”, va escriure el crític ja el 2014, en al·lusió a Tony Soprano, Walter White i el Don Draper –els guionistes del qual, s’ha de dir, havien llegit historiografia feminista per perfilar uns personatges femenins que van acabar fagocitant el tron del protagonista de 'Mad Men’–, implicava un canvi d’ordre, i no només en la televisió. “Al suggerir que el patriarcat és mort no vull dir que el sexisme hagi acabat, pot ser que sigui un home blanc de mitjana edat, però no soc idiota –deia. Però al món dels pensaments i les paraules hi ha més convicció i intel·ligència en la crítica al privilegi masculí que en la seva defensa. La supremacia dels homes ja no pot prendre’s com un reflex de l’ordre natural o del costum”.

Creadores com Jenji Kohan i Lena Dunham van fer escampar la sospita que hi havia conflictes més interessants que els dels senyors torturats

En efecte, més enllà d’aquest “’monument valley' de patriarques moribunds”, d’aquests homes enfadats que la crítica associava gairebé exclusivament amb la “televisió de qualitat”, havien anat aflorant creadores com Jenji Kohan ('Orange is the new black'), Lena Dunham ('Girls') i Jill Soloway ('Transparent'). 'Showrunners' que van obrir l’escotilla d’altres mons i, ajudades per la gana ferotge de continguts i nous formats que provocava l’eclosió de noves plataformes, van propagar la sospita que hi havia històries més interessants, acudits més divertits i crisis i conflictes –de gènere, raça i classe– més complexos, i sobretot menys grapejats, que els dels senyors torturats.

El llegat de ‘Sexe a Nova York’

En realitat, pot dir-se que el canvi havia començat a gestar-se molt abans. De fet, la pulitzer Emily Naussbaum, crítica a 'The New Yorker', ja va donar una puntada de peu al vesper quan va assegurar que 'Sexe a Nova York', durant anys l’útil escopidora de la crítica, havia sigut tan important per a HBO com l’obra de David Chase. “Els Soprano mereix el bombo –va dir, sempre a punt per rebentar els cànons–, però hi ha alguna cosa boja en com el xou i els seus germans de sang han arribat a dominar la conversa i han tret del marc altres formes de grandesa”.

Les antiheroïnes ‘pijes’ i irritants de 'Sexe a Nova York'.

“‘Los Soprano' mereix els elogis, però hi ha alguna cosa boja en com la sèrie i els seus germans de sang han arribat a dominar la conversa", va escriure la crítica Emily Naussbaum

Segons Naussbaum, 'Sexe a Nova York' –malgrat el seu catastròfic final i del seu repartiment ple de persones blanques d’uns 30 anys i de classe alta– s’havia barallat fins al final amb els límits de la comèdia romàntica i havia creat “la primera antiheroïna televisiva”. Una dona, Carrie Bradshaw, que mentre parlava dels seus desitjos i frustracions, va passar, per exemple, de suscitar la típica identificació entre l’audiència femenina a plantejar la pregunta “¿jo també soc així?” quan el seu enamorament es torna un llarg enverinament i ella es converteix en una dona ansiosa, obsessiva, a estones mesquina i esforçada en ajustar-se a les expectatives del seu gran (i tòxic) amor.

De 'Girls' a 'Insecure'

És possible que d’aquell cap solt –i una vegada que 'Los Soprano' ja ens havia llançat oficialment a l’anomenada edat daurada de la televisió– sorgís alguna de les arestes de 'Girls', la sèrie amb la qual Dunham va curtcircuitar l’androcentrisme del gènere i va donar una coça a un munt de preceptes que se suposava que havien de tenir i no tenir les ficcions fetes per dones.

Lena Dunham (amb camisa de quadros) a 'Girls'.

D’alguna manera, el xou sobre noies d’uns 20 anys egolàtriques –que va contribuir a erosionar la vergonya sobre el mateix cos i a redefinir des del consentiment fins a l’amistat i la sexualitat femenines– es va convertir en “el permís”, va explicar la mateixa Jill Soloway, que necessitava per tirar endavant 'Transparent'. Ja ho saben: la sèrie autobiogràfica sobre un professor de 70 anys que s’endinsa en un procés de transició de gènere i en un conflicte d’identitat que acaba arrossegant els seus abstrets i fracturats fills, mentre es reflexiona sobre el feminisme, les sexualitats i identitats a la intempèrie de la norma i els privilegis de gènere i, en menor mesura, de classe i raça. Temes que, juntament amb les violències, ha tractat Jenji Kohan durant anys (i pot ser que abans que ningú).

Issa Rae (al centre, amb brusa blanca), en una seqüència de la seva sèrie, 'Insecure'.

Les violències, els privilegis, el feminisme i les sexualitats no normatives copen el nou ordre del dia de la ficció

Notícies relacionades

Amb la tapadora d’'els altres’ aixecada, doncs, han sorgit històries que tracten des de la violència contra les dones (‘The fall’, 'Big little lies') fins a, més recentment, el que significa ser negre o negra als EUA ('Atlanta', 'Insecure'), la criminalitat i l’autodestrucció femenines ('Heridas abiertas’), la masculinitat en ruïnes ('El método Kominsky') i les entreteles enverinades del poder, vistes des d’un bufet de negres i dones que documenten i discuteixen el present en marxa ('The good fight'). Els crèdits, no obstant, continuen copats per homes –insisteixen els últims estudis–, i això ha tornat a alimentar una polèmica que, com la llum a Times Square, mai s’apaga: amb aquestes 'altres’ històries convertides en filó comercial i vistes les dificultats a l’hora de crear de dones i minories racials i sexuals, ¿fins a quin punt els que sempre han estat al comandament estan legitimats per explicar conflictes que mai han viscut? I, sobretot, ¿això té alguna cosa a veure amb la veritat?