PERFIL

Michael Robinson: bitxo bo mai mor

Després d'anunciar que pateix càncer, l'exfutbolista i presentador ha rebut una onada d'afecte entre un públic que l'adora

zentauroepp46319678 mas periodico michael robinson por tassies181220133523

zentauroepp46319678 mas periodico michael robinson por tassies181220133523

4
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

En no poques ocasions, l’exfutbolista i avui presentador i comentarista esportiu Michael Robinson s’ha definit a si mateix com «un paio atípic». No li falten raons per defensar la seva naturalesa heterodoxa: va néixer a Leicester (Regne Unit) el 1958, però es declara «gadità del barri de La Viña»; com a davanter va fer fortuna a l’àrea petita, territori propici a la impostura, però jura que mai va simular un penal i la moviola no el desmenteix; el futbol el va fer campió europeu, però la fama la va trobar en un plató de televisió; a la pantalla transmet l’empremta del burleta que se sap tots els acudits, però en persona es confessa seriós, tímid i introvertit. 

L’última originalitat d’aquest bitxo estrany anomenat Michael Robinson ha consistit a anunciar que pateix un càncer amb metàstasi com si comentés una situació d’un partit de futbol. Ho va fer aquest dilluns en el programa 'La ventana' de la cadena SER, en què és col·laborador, i tot seguit es va animar a fer bromes sobre els possibles efectes benèfics de la quimioteràpia sobre la seva dificultat per pronunciar la lletra erre. 

L’anunci ha generat una d’aquestes inusuals onades d’afecte que només es donen quan el personatge en qüestió és deu vegades més estimat que admirat pel públic. I és que, tret dels madridistes ultres, que el consideren del Barça, i els culers acèrrims, que el veuen ‘merengue’, és pràcticament impossible trobar algú que parli malament de l’anglès. Fins als més puristes del llenguatge li perdonen que després de 30 anys vivint a Espanya continuï manejant l’idioma com un guiri acabat d’aterrar.

'You'll never walk alone'

A un davanter no se li demana caure bé, sinó ser un 'killer'. No obstant, Michael Robinson ha tret més profit de la seva simpatia que de l’instint assassí que es presumeix en un 9. Tot sigui que la seva brúixola mai hagi apuntat a la victòria o a l’èxit, sinó a l’afecte de la gent. Criat als voltants de l’hotel que la seva família regentava davant la platja de Blackpool, a una hora de Liverpool, el dia que el seu pare el va portar a veure el seu primer partit dels 'reds', el va deixar anar: «Papa, jo vull ser futbolista». Però no era el futur davanter el que parlava per aquella boca, sinó el nen que va quedar corprès al sortir a la graderia i sentir com Anfield cantava a plens pulmons 'You'll never walk alone'. Els que ho han viscut asseguren que hi ha poques expressions d’afecte comunitari que s’hi assemblin.

Proletari de la pilota

El futbol li va donar triomfs, diners i un nom: va guanyar una Copa d’Europa, una Copa d’Anglaterra i una Lliga anglesa amb el Liverpool després de jugar amb el Preston, el City, el Brighton i vestir 24 vegades la samarreta d’Irlanda per la seva ascendència irlandesa, però cap èxit va aconseguir esborrar-li cert aire de proletari de la pilota que sempre l’ha acompanyat. A la tardor de la seva carrera, a l’hora de triar retir daurat, va rebutjar suculentes ofertes per anar-se’n a fer els seus últims gols amb l’Osasuna, equip que no sabia situar al mapa però que, segons ha confessat, li va provocar un pressentiment: «Vaig sentir que aquí m’estimarien més, vaig venir per romanticisme». Una lesió de genoll va accelerar el seu abandonament dels terrenys de joc als 30 anys.

Ha tret més
profit de
la seva simpatia
que de l’instint 
assassí que
es presumeix en
un 9

Els micròfons solen irrompre en la vida dels esportistes més loquaços amb la promesa d’un nou ofici després del retir. En el cas de Robinson, més que la seva loquacitat, va ser la seva espontaneïtat i, sobretot, el seu marcat accent forà, el que va donar perfil propi a la seva incipient carrera de comentarista. Va debutar ressenyant els partits del Mundial d’Itàlia de 1990 i, un any més tard, va fitxar per 'El dia después’ (Canal+), el programa que li va canviar la vida. No només perquè el va descobrir al gran públic, sinó perquè va acabar definint el seu estil: més que l’anàlisi tècnica i professional, el seu fort és el to cordial i el comentari jocós, una aproximació a l’esport que es fixa més en la persona que en el resultat.

Després del precipitat final d’‘El dia después’ el 2005, que va viure com si li haguessin tret un fill –«vaig plorar més que quan em vaig deixar el futbol», ha reconegut–, el comentarista ha trobat el seu lloc en els dos programes que actualment dirigeix i presenta: 'Informe Robinson', a Movistar+, i 'Acento Robinson', a la cadena SER. Tots dos giren al voltant de l’esport, però que ningú esperi sentir-lo glossant les gestes dels guanyadors, sinó explicant històries menors, sovint protagonitzades pels perdedors, que normalment no acaparen els grans titulars. 

El follet gadità

Aquesta mirada humana i arran de terra li va fer creditor del premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu l’any passat i té molt a veure, junt amb el seu tarannà entranyable, en la unànime abraçada que ha rebut aquesta setmana després d’anunciar la malaltia que pateix. L’última li ha brindat l’Ajuntament de Cadis, que acaba d’anomenar-li fill adoptiu. 

Notícies relacionades

La seva relació amb aquesta ciutat i amb el seu equip local, del qual va arribar a ser conseller i director esportiu, dona la mesura del personatge. ¿Què hi pinta un anglès de vint-i-un botó amb accent britànic vinculat a aquesta cantonada del sud d’Europa? «Em va enamorar la forma que té aquesta gent d’afrontar la vida. Aquí la gràcia surt natural, Cadis té ‘duende’», ha assegurat. En la batalla que es disposa a entaular contra el càncer, i que ha promès guanyar, fins i tot el ‘duende’ gadità està del seu costat.

 

Temes:

Càncer