ENTREVISTA

Victoria E. Henao: "Pablo Escobar em va seduir com un psicòpata a la seva presa"

La vídua del narcotraficant assegura que la va modelar per ser una dona submisa

zentauroepp46177646 barcelona  06 12 2018  cuaderno victoria eugenia henao  viud181213120130

zentauroepp46177646 barcelona 06 12 2018 cuaderno victoria eugenia henao viud181213120130 / JORDI COTRINA

8
Es llegeix en minuts
Begoña González

Victoria Eugenia Henao (Medellín, 1961) va suportar amants, humiliacions, mentides, atemptats, violacions de domicili, amenaces de segrest, però mai va marxar del seu costat. Assegura que va viure alienada per l’home que estimava. Però, després d’haver-se internat en un procés d’autoconeixement i de perdó, ha decidit recuperar la seva veu recordant alguns dels episodis més dolorosos de la seva relació al llibre 'Pablo Escobar: mi vida y mi cárcel' (Ediciones Península).

–¿Per què ha decidit parlar justament ara

?–Després de molts anys sense atrevir-me a fer-ho, fa un temps vaig començar un procés d’introspecció cap a les profunditats de la meva ànima. Sempre vaig tenir molta por i vaig sentir que el silenci seria el meu gran aliat, però em vaig adonar que havia d’esfondrar aquesta expectativa i assumir la meva història. Vull que, amb aquest llibre, moltes dones que se senten ofegades, aterrides o atrapades en relacions doloroses, vegin que hi ha sortides i que els homes que es posen en aquests negocis prenguin consciència de quant val la llibertat, perquè els diners no serveixen per a res si estàs tancat.

"A Colòmbia
la dona no té dret a preguntar. Has de complir amb els rols de la llar,
i això vaig fer"

–Va conèixer Pablo Escobar quan era una

nena.–Jo tenia 12 anys quan va començar tot. Pablo era un veí més del barri La Paz. Els meus pares es van oposar a la nostra relació perquè ell era 11 anys més gran que jo. Òbviament, en la meva ingenuïtat i la meva innocència mai vaig veure el que realment era. Fins que la meva filla va complir els 12 anys no em vaig adonar que la persona gran que em regalava xocolatines i m’escrivia coses maques, alhora, em modelava la vida. Tot i així, jo em vaig enamorar d’un home que no tenia ni un peso i així va ser durant diversos anys.

–¿Com es va convertir aquest Escobar que vostè recorda en qui va ser

després?–Durant molts anys Pablo va ser reconegut al país com un empresari d’èxit. Gestionava negocis immobiliaris i de ramaderia, i tenia contactes amb polítics. Llavors jo era mestressa de casa, em cuidava dels meus fills i estudiava, així que no estava preocupada per entendre què feia ell. Vivia en una cultura molt masclista. A Colòmbia els homes prenen les seves decisions, surten a treballar i mai et comuniquen res. Ni tan sols tens dret a preguntar. Simplement has de complir els rols de la llar, i això vaig fer.

Victoria Eugenia Henao, al passeig de Gràcia. / jordi cotrina

–Al llibre, revela un moment molt dolorós de la seva vida: als 14 anys, Escobar la va violar i la va obligar a avortar. En aquell moment, encara no teníem un compromís. ¿Es va plantejar

fugir?–Llavors jo no tenia ni idea de què era la sexualitat. A Colòmbia era un tabú, i ho continua sent ara, gairebé 35 anys després. Per a mi, allò que va fer era un pecat mortal; no vaig entendre què passava i vaig estar en silenci tots aquests anys perquè no l'hi podia explicar a ningú. Em vaig refugiar en la por i no ho vaig processar fins als 56 anys, quan treballava la meva història amb un terapeuta.

–¿Quina comporta li va obrir?–

Em va ensenyar que, a aquestes edats, una relació sexual amb una persona cinc anys més gran que tu se’n diu violació, i Pablo me’n portava gairebé 12. Jo en aquell moment no ho vaig viure així, però el que sí que tinc clar és que quan Pablo em va portar a avortar, en cap moment em va preguntar ni em va advertir del que em podia passar. Simplement va passar, i aquest va ser un primer punt de la submissió en la qual vaig anar creixent al llarg dels anys. El meu terapeuta em va dir que aquell fet em va fer ser la dona submisa d’un psicòpata. El psicòpata sempre encanta a la seva presa, la sedueix, i això és el que jo sento que va passar amb nosaltres.

Pintada en una façana de Medellín. / raul arboleda (afp)

–Psicòpata per a uns, un exemple per als altres

.–Per a mi ha sigut molt complex entendre-ho. Costa molt mirar el personatge de Pablo que s’ha creat i, alhora, ser conscients del preu que pagarem fins a l’últim dels nostres dies per ell i la nostra història. És molt dolorós. Sento molt dolor, llàstima i vergonya per tot el que els va passar a les víctimes. Me’n sento moralment responsable i els he demanat perdó. D’altra banda, hi ha les persones que es van beneficiar del que va fer Pablo, com la gent que vivia en tuguris o els joves que van poder disfrutar dels camps de futbol que va construir. Coses materials que la gent no tenia, i que Pablo els va oferir. És gent que vivia entre escombraries, i és normal que sentin gratitud pel que els va deixar ell en vida.

"Li vaig proposar separar-nos
moltes vegades, però ell sempre em deia que els nens i jo érem el més important que tenia"

-¿Escobar era sincer amb vostè? ¿Va compartir algunainformació?

–Mai. I a més de no explicar-me res, em negava qualsevol resposta al que jo li preguntava (quan ho podia preguntar). Si en els primers anys la quotidianitat ja era complicada, al final, per carta o en les trobades que se succeïen cada dos o tres mesos, encara ho va ser més. Jo escoltava coses als mitjans, però ell sempre em negava que això fos cosa seva, sempre deia que l’involucraven en tot. 

–Al llibre, explica que el seu marit portava una doble vida. Una al seu costat i els seus fills i una altra, de luxe i diners, amb altres dones.

–Alveure-ho amb la perspectiva del temps, m’adono que vaig passar molts anys provant de protegir-me de les bombes, les violacions de domicili, els segrestos i els atemptats, i que el que em feia Pablo era una gran humiliació. Més enllà de la meva figura de dona, posava en risc les nostres vides alhora que vivia totes aquestes coses. Era descoratjador. Jo li vaig proposar moltes vegades separar-nos, però ell sempre em deia que no perquè el més important que tenia en la vida érem nosaltres.

–¿Vostè l’ha perdonat?

–Joel vaig idealitzar fins que vaig començar a escriure les meves memòries. A casa meva sempre li vam tenir molt respecte, però ara estic en un procés de transició, de conèixer l’home amb el que realment vaig viure. Durant aquest temps he sentit molt enuig amb Pablo: no sé si ell era conscient quan se’n va anar d’aquest món de fins on havia sigut capaç d’arribar. Tot i així, s’ha de perdonar. El rancor et fa emmalaltir i, al cap i a la fi, ell ja no és aquí i jo he de seguir amb la meva vida. 

–¿Quan va prendre la decisió de demanar perdó a les víctimes pel que va fer el seu marit?

–Va ser molt fort. Vaig sentir que em faltava l’aire i que no seria capaç de pronunciar ni una sola paraula, però també ho necessitava, per mi, pels meus fills i el meu net. Reconec en aquestes persones molta grandesa de cor, perquè malgrat el dolor de les seves pèrdues, han sigut capaces de diferenciar Pablo de nosaltres.

–D’alguna manera, ¿es considera una víctima d’Escobar?

–Perrespecte a les víctimes, i com deia el meu fill en el seu documental ['Escobar Exposed'], en tot cas ens considerem els últims en la llista.

–¿Com va ser per a vostès deixar el país que havia sigut casa seva i al qual encara no han pogut tornar?

–Va sermolt dur. Ens vam haver d’acomiadar del nostre país, de la família, de la meva mare i les meves germanes. Hem estat més de 10 anys sense veure’ns. Avui ho recordo amb molta nostàlgia, perquè no soc capaç d’imaginar que el meu net hagués d’anar-se’n lluny i desaparèixer del món. Però no teníem cap altra opció, sabíem que malgrat tot, era el millor, perquè l’altra opció era quedar-nos a Colòmbia a esperar la mort.

L’edifici Mónaco, a Medellín, residència dels Escobar. / luis eduardo noriega (efe)

–L’alcaldia de Medellín ha enderrocat l’Edifici Mónaco, a l’exclusiu barri d’El Poblado, on vostès vivien. Pretén evitar que sigui una ‘atracció turística’.

–He de respectar les decisions de l’Administració, però crec que els països i les cultures aprenen des de la memòria i des de l’evidència de l’horror. M’hauria agradat que el Mónaco, en comptes de ser enderrocat, es convertís en un museu de la memòria, on hi hagués espais per explicar als joves que el narcotràfic no és el camí a seguir. Hauria de servir per prendre consciència de l’horror que va viure el país i perquè les generacions venidores fossin capaces de dimensionar el preu que es paga pel comportament dels éssers humans. Crec que així s’ajudaria més.

Notícies relacionades

–D’alguna manera, ¿busca combatre la banalització del narcotràfic que presenten les sèries que s’han creat a partir de les sevesvides?

–Exactament. Em sembla irresponsable el que fan aquestes productores amb les sèries. Si hi ha adults que s’enlluernen amb les històries, no em vull ni imaginar el que provoquen en els nois de 13 i 14 anys que encara no coneixen el món.