14-D: el dia en què el país es va aturar

No va tenir el vertigen del 23-F, ni la commoció tràgica de l’11-M, ni l’emotivitat alegre de la inauguració dels Jocs Olímpics del 1992, però el passat recent conserva una altra data amb nom, lletra i número propis que està destacada en la memòria col·lectiva de la democràcia tot i que se’n parli menys. El 14 de desembre del 1988 –14-D per als annals de la història– va tenir lloc una cosa que no havia passat abans amb aquesta rotunditat, ni ha tornat a passar amb la mateixa magnitud:el país sencer es va aturar. Literalment. De nord a sud, del matí a la nit. Els sindicats UGT i CCOO havien convocat una vaga general per protestar contra la política econòmica del Govern de Felipe Gonzálezi la ciutadania per complet va respondre quedant-se a casa sense anar a treballar. Abans i després hi va haver altres aturades generals, però cap va aconseguir paralitzar l’economia d’una manera tan absoluta i unànime. Va ser la gran vaga de la història d’Espanya.

Aquell dia no hi va haver transport públic, ni consultes mèdiques als ambulatoris, ni alumnes a les escoles, instituts o universitats. No hi va haver diaris als quioscos, que van mantenir-se tancats, ni bars oberts on es pogués prendre un cafè. Van parar les fàbriques, els comerços, els organismes públics i les empreses privades. Es van aturar les ciutats i el temps es va congelar durant 24 hores al món rural. Els carrers, sobretot al matí, van lluir deserts com un 1 de gener de ressaca i recolliment i van oferir una estampa inaudita que a 30 anys vista és recordada com un somni estrany i irrepetible.

“Han tallat el senyal de RTVE”

Cada individu que va viure aquella jornada conserva la seva postal íntima i personal del 14-D. La deCarlos Solchaga trasllada fins a l’interior del seu cotxe oficial a primera hora del matí. “Recordo la sensació de baixar per la Castellana camí del Ministeri i veure Madrid convertit en una ciutat fantasma. Era dimecres, però no hi havia absolutament ningú al carrer. En aquell moment vaig comprendre que la vaga havia sigut un èxit”, recorda ara el llavors ministre d’Economia.

En realitat, la sospita se l’havia endut al llit la nit anterior. El president d’Àustria,Kurt Waldheim, havia arribat de visita a Espanya el dia 13 i a mitjanit encara continuava el sopar oficial que el Govern va oferir a la legació alpina al Palau de la Moncloa. “Poc després de les dotze, algú va entrar a la sala i li va donar un encàrrec al president Felipe, que a continuació em va transmetre: ‘Escolta, que han tallat el senyal de Televisió Espanyola’. El president es va quedar gelat”, recorda Solchaga.

El que a la Moncloa era ensurt i nerviosisme, a Torrespaña, seu central de RTVE, era una festa. Després de llargues hores d’assemblees, davant de la fèrria negativa de Pilar Miró, presidenta de l’ens públic, a negociar uns serveis mínims que visibilitzessin el recolzament dels empleats a la vaga, els treballadors van decidir que tallarien l’emissió per força. Però hi havia un problema: qui premés el botó de desconnexió s’exposava a una sanció o, fins i tot, a ser acomiadat.

Enmig del frenesí, aJosé María Fraguas, que aleshores era realitzador del magazín de sobretaula ‘Tal cual’, se li va encendre la bombeta: “Vaig proposar que tots els centres territorials deixéssim els telèfons oberts per dur a terme un compte enrere conjunt i a les dotze en punt ens aixecaríem dels nostres seients. I això vam fer: després de comptar del cinquanta al zero, la tele es va apagar. ¿Qui ho ha fet? Fuenteovejuna, senyor”, explica Fraguas, que divendres que ve, en el 30è aniversari del 14-D, rebrà un homenatge a TVE per crear una ocurrència que va situar la tele pública en el centre de la història.

En una època sense mòbils ni xarxes socials, el codi de barres de colors que els telespectadors van trobar de sobte en els seus televisors va ser el senyal que va anunciar que l’aturada anava de debò. “En realitat, Espanya ja se’n va anar al llit en vaga. Per una vegada, TVE va fer honor a la seva condició de servei públic”, remarca Fraguas. Mitja hora més tard, TV-3 també tallava la seva emissió.

La veritat és que fins aquell moment hi havia dubtes de l’èxit que podia assolir una aturada que els sindicats havien convocat per protestar contra elPla d’Ocupació Juvenilpresentat setmanes enrere pel Govern. La mesura consistia en una mena de contracte de pràctiques que permetia els empresaris ocupar joves sense experiència durant 18 mesos pagant-los el sou mínim interprofessional (SMI) –44.000 pessetes (264 euros) de l’època–, però sense abonar les seves quotes de la Seguretat Social i reduint al màxim els seus drets laborals.

“Calculem que cada patró es podia embutxacar 100.000 pessetes per cada contracte que firmés. Allò era una porta oberta a acomiadar la gent per contractar mà d’obra barata i sense continuïtat”, explica Antonio Gutiérrez, aleshores secretari general de Comissions Obreres, sobre un pla d’ocupació que va ser definit per Manuel Vázquez Montalván com “una mili laboral”.

Més enllà de les bondats i trampes que podia amagar aquell model de contracte, seria injust atribuir l’èxit massiu de la vaga a la indignació que va causar la seva presentació sense tenir en compte el creixent emprenyament que s’havia anat instal·lant entre amplis sectors de la societat contra el Govern. La reconversió industrial i els ajustaments aplicats sobre l’economia espanyola per aproximar-la a la dels països de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), en què es va ingressar el 1986, havien provocat un insòlitaugment de l’atur, que ja vorejava els tres milions d’aturats, i una precarització de les condicions de vida de les classes treballadores.

Sis anys després que el PSOE arribés al poder,el 70% de les pensions continuaven estant per sota del SMI i els sous s’havien estancat davant de l’imparable encariment de la vida. “Quan els sindicats ens reuníem amb González, sempre ens deia amb arrogància: ‘per repartir millor el pastís, primer se l’ha de fer créixer’. Però la veritat és que el pastís creixia i el repartiment no arribava a les classes baixes. Les empreses sumaven desgravacions fiscals any rere any, però els sous havien perdut un 12% de poder adquisitiu des del 1983. González ens va ficar a la CEE pel costat més baix del mercat: competint en costos i salaris, no modernitzant el nostre sistema productiu”, assenyala Gutiérrez.

La dècada de la ‘beautiful people’

Aquell panorama de cinturons ajustats contrastava amb els senyals d’alegria que va començar a emetre el Govern la segona meitat de la dècada dels 80. “Els treballadors continuaven passant-ho malament, però el ministre d’Economia presumia d’haver fet d’Espanya el país on era més fàcil fer-se ric. Tot allò de la ‘beautiful people’ va enfadar molt la gent”, recorda José Babiano, doctor en Història Contemporània i coordinador del llibre ‘14-D. Historia y memoria de la huelga general’ (Cascada).

El terreny estava abonat, perquè una convocatòria de vaga general, tot i que hagués sigut organitzada per protestar contra una cosa tan concreta com un model de contracte laboral, aconseguís simpaties entre múltiples sectors de la societat. Fins i tot el Sindicat de Futbolistes, ambEmilio Butragueño y Míchel al capdavant, va emetre un comunicat en què se sumava a l’aturada i un miler de destacades figures del món de la cultura i la societat es van animar a estampar la seva firma amb la del filòsofJosé Luis López-Arangurenen una carta oberta que reclamava recolzament per als sindicats.

Un atur de 7,8 milions de treballadors

“No només es van tancar les fàbriques, també van parar els metges, els mestres, els negocis familiars, els professionals liberals... Més que una vaga, va ser una mobilització democràtica”, valora Babiano. Fins a 7,8 milions de treballadors –el 95% dels 8,2 milions d’assalariats que hi havia en aquell moment a Espanya–van secundar l’aturadade 24 hores, que van transcórrer sense gairebé incidents destacats, però que van suposar la vaga general més gran d’un país europeu des del final de la segona guerra mundial. Va ser una “bufetada en tota regla”, en paraules de l’exministre d’Economia.

Una bufetada que el Govern no va veure venir. “Honestament, no ens ho esperàvem. El PIB creixia al 5%, estàvem controlant l’IPC, l’economia anava bé, no hi havia motius per parar el país. Crec que el que va indignar els sindicats i els va portar a convocar la vaga va ser l’aire de superioritat amb què els tractàvem, com si només el Govern sabés el que necessitava Espanya, i ells, no”, reconeix Solchaga. Hi ha notícia: trenta anys després, l’exministre d’Economia i l’antic líder de Comissions Obreres estan d’acord: després del 14-D hi va haver molt de xoc d’egos. “El que va provocar la vaga va ser l’arrogància del Govern i la seva negativa a asseure’s a negociar i reconèixer errors. Aquella derrota de González va ser provocada per la seva pròpia supèrbia”, afirma Antonio Gutiérrez.

Neixen les pensions no contributives

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’endemà de la vaga, el Govern va anunciar que guardava en un calaix el seu controvertit Pla d’Ocupació Juvenil i va convocar els sindicats a iniciar unes negociacions que tardarien encara diversos mesos a donar els seus primers fruits comptables. Després un primer paquet extra de despesa social de 200.000 pessetes anunciat el març del 1989, van ser els Pressupostos del 1990 els que van posar lletra i número a l’èxit de la vaga:els sous dels funcionaris rebien una pujada afegida, les pensions mínimes s’igualaven a l’SMI, les pagues de jubilació s’actualitzarien a partir de llavors segons l’IPC real, no el previst, i la conquesta social més gran del 14-D: naixien les pensions no contributives.

¿Va ser un botí proporcional a l’èxit i la dimensió de la vaga? “Va ser raonable. La vaga va servir per fer abaixar els fums al Govern i va consagrar la unitat d’acció dels sindicats, que des d’aleshores han caminat junts. El 14-D va ser una conquesta democràtica”, opina Gutiérrez. En el diagnòstic del saldo, les distàncies entre els qui van ocupar trinxeres oposades aquell dia tornen a remarcar-se: “La vaga va reajustar l’equilibri de forces i ens va obligar a prendre mesures socials no previstes, però la política econòmica del Govern, en línies generals, no va canviar. Europa tampoc ens ho hauria permès. En aquest sentit, el 14-D va ser pólvora gastada en res”, analitza Solchaga. Deu mesos més tard, el 29 d’octubre del 1989, el Partit Socialista tornava a guanyar les eleccions generals.