Frank Zappa, 25 anys sense el gran provocador

És una imatge icònica de la cultura pop: un paio grenyut amb mostatxo, els pantalons abaixats i assegut a la tassa del vàter, no un vàter qualsevol, sinó el del senyorial Royal Garden Hotel, de Londres. Instantània de Robert Davidson, del 1967, que va capturar la posició que va triar Frank Zappa per passejar-se per aquesta vida. Han transcorregut 25 anys des de la seva defunció, d’un càncer de pròstata (el 4 de desembre del 1993, als 52 anys), i Zappa torna a emergir com a barreja de músic indesxifrable, avi rondinaire i referent de les dissidències hagudes i per haver.

Un creador el llegat del qual aclapara: 62 àlbums editats en vida, i una cinquantena més ‘post mortem’. Cos que no facilita la comprensió de la seva obra, ja per si sola complicada. Però més enllà de si era un músic d’avantguarda, un rocker o tot el contrari, Zappa ens arriba com a referent contracultural; un dissident des del bressol amb molts fronts oberts: la moral burgesa, sí, però també el mateix rock, que va considerar un artefacte assimilat. Bufó il·lustrat, el seu enginy i verb enverinat van obrir esquerdes refrescants i controvertides. Procedim a introduir-nos en unes quantes.

Contra els ‘hippies’, fills de papà

Tot i que nascut a Baltimore, el 1956 es va establir amb els seus pares a Califòrnia, per tant, el despertar ‘hippy’ a San Francisco el va agafar de prop i amb uns vint anys. Però si bé Zappa va fer seu el rock com a instrument agitador, va tendir a menysprear els apòstols de l’era d’Aquari. Acusava el seu idealisme retòric i la seva condició de fills de papà que preferien flotar entre núvols de marihuana a emprendre l’acció directa. “Assholes in action”, els va anomenar. Gilipolles en acció.

Per ell, les drogues no estimulaven la crítica política, sinó que ensopien. I el 1968 va resumir les seves tesis sobre tot això a l’àlbum ‘We're only in it for the money’ (‘Estem en això només per la pasta’), la portada del qual parodiava el ‘Sgt. Pepper’s’ dels Beatles, grup que va considerar un exemple de la conversió del rock en producte industrial.

Màquina de frases cèlebres

Com és sabut, Zappa era un paio divertit. “Llegeix el ‘Kama-sutra’. ¿Quanta gent ha mort per llegir-se’l, comparat amb la Bíblia? ¿Qui guanya?”. Hi ha webs especialitzades a reunir les seves frases lapidàries, entre les quals, “tothom és idiota fins que demostri el contrari” o “la política és el departament d’espectacles de la indústria”.

El gremi de periodisme musical reserva els seus millors sentiments per als seus pensaments sobre la professió. Tenim el cèlebre “escriure sobre música és com ballar arquitectura”, i una variant no menys letal (i que no deixa a ningú fora de perill): “El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per a gent que no sap llegir”.

Flagell del poder (i del contrapoder)

Un traç de Zappa va ser arremetre no només contra el poder sinó també contra l’oposició, sempre titllada d’inoperant. Inclòs el pacifisme, incapaç, segons la seva opinió, de desafiar el sistema. A ‘Joe’s garage’ (1979) va especular metafòricament sobre un món totalitari en què la música estava prohibida, i en la cançó 'I don’t wanna get drafted’ va ridiculitzar el registre militar que Carter va imposar per agilitar l’allistament dels joves.

Amb Reagan va tenir més detalls: ja quan era governador de Califòrnia, el 1968, li va dedicar ‘Agency man’, on desfilava com un “somrient Gran Germà”, i sent ja president, en el videoclip de ‘You are what you is’ (ell únic de tota la seva carrera, el 1981), es va atrevir a treure un doble seu i fer-lo seure en una cadira elèctrica, on es posava brillantina i somreia com un papanates.

Fonamentalisme religiós, no, gràcies

El Zappa polititzat va anar a més als 80, mentre advertia de l’encreuament, a la mateixa Casa Blanca, de la ultradreta i el fonamentalisme religiós. Els Estats Units anaven camí de convertir-se en “una teocràcia feixista”, cosa que el va empènyer a gravar cançons com ‘Jesus thinks you're a jerk’ (‘Jesús creu que ets un idiota’), entorn dels telepredicadors (en l’època triomfava el sobreexcitat Jimmy Swaggart; això va ser abans que fos enxampat amb una prostituta), o ‘When the lie is so big’ (‘Quan la mentida és tan gran’, sobre la radicalització del Partit Republicà.

Les 'guerres del porno'

Quan, a mitjans dels 80, Tipper Gore, dona del llavors senador Al Gore, va emprendre la seva brigada puritana contra el llenguatge sexual, violent o satànic dels discos de rock posant-se al capdavant del PMRC (Parents Music Resource Center), Zappa va ser el músic que amb més afany va alçar la seva veu opositora. “Vull que els meus fills creixin en una societat lliure i que vegin, escoltin i pensin el que vulguin”, va defensar en el mateix Senat dirigint-se a la tropa censora, integrada per dones de polítics tant republicans com demòcrates. “¿Com s’atreveixen, senyores?”.

En conseqüència, Zappa, que als 24 anys havia passat deu dies a la presó per “conspiració per produir pornografia”, va titular irònicament el seu següent disc ‘Meets the Mothers of Prevention’ (picada d’ullet a la seva vella banda, Mothers of Invention) i va incloure una cançó titulada ‘Porn wars’. De l’activisme de Zappa en aquella època en va prendre nota un noi anomenat Michael Moore.

El president que no va ser

Notícies relacionades

Frank Zappa, com desintegrar el rock'n'roll

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Els seus últims anys, Zappa va protagonitzar la campanya ‘Don’t forget to register to vote’, amb un vídeo en què s’adreçava als nois de 18 anys perquè fessin el favor d’anar a l’oficina de correus més pròxima i registrar-se per exercir el dret al vot. “Pot sonar-te avorrit, però si no ho fas, aquella gent podrà canviar la teva vida d’una manera que no t’agradarà”.

Va congeniar amb el president txec Vaclav Havel, fan seu (i pròxim al grup Plastic People of the Universe, batejat el 1968, en l’escena dissident de Txecoslovàquia, en honor a la seva cançó ‘Plastic people’), que li va donar un càrrec oficiós d’adjunt cultural. Potser animat per l’experiència del seu amic, i vistes les coses als Estats Units de Bush pare, es va animar a anunciar la seva intenció de presentar-se a les eleccions del 1992. La malaltia va frustrar aquest somni. Potser algú reculli algun dia la seva torxa.