En ruta per les carreteres i pobles de l'endimoniada frontera d'Irlanda del Nord

Mervyn Johnston i John Maguire viuen a quatre passes, però un resideix al Regne Unit i l’altre, a la República d’Irlanda. Johnston és protestant i unionista i Maguire és catòlic i nacionalista, però tots dos són de la mateixa quinta, voregen els 80 anys, i són veïns de Pettigo, un petit poble de tot just 600 habitants situat just al mig de la frontera que divideix els dos països. La línia fronterera, avui invisible, la marca el Termon, un rierol generós en truites que passa per la població. Per creuar d’un costat a l’altre només s’han de fer unes quantes passes pel seu vell pont, que data de 1820.

Aquest matí de pluja fina, habitual en aquestes terres, Johnston està com cada dia treballant al taller de reparació de cotxes que regenta juntament amb el seu fill, Karl, al costat del riu i el pont. Som en territori britànic, al comtat de Fermanagh, un dels sis que formen Irlanda del Nord. El veterà mecànic és excampió de ral·lis de cotxes i un nostàlgic del model dels Mini Cooper dels setanta. Els tuneja i els deixa com nous. El seu fort són els automòbils clàssics, els moderns no li interessen.

A aquella mateixa hora, però al costat irlandès, al comtat de Donegal, Maguire esmorza a la cafeteria delTermon Complex, un equipament esportiu, cultural i de lleure construït el 2014 amb fons europeus. Feliçment jubilat després de molts anys repartint refrescos als dos costats de la frontera, Maguire es menja un parell d’ous ferrats, una salsitxa, unes mongetes amb tomàquet i pa de patata. Un suculent i energètic plat molt de la zona per començar el dia.

Tant Johnston com Maguire recorden amb angoixa els anys de violència sectària que va viure Irlanda del Nord des del 1969 al 1998, l’època coneguda aquí com els “Troubles” (conflictes) i que va deixar més de 3.600 morts. 

A Johnston el va disparar un comando de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) el 1972, mentre muntava guàrdia al control militar aixecat a Pettigo. Llavors era voluntari del Regiment de Defensa de l’Ulster (UDR). Es va salvar pels pèls.

“Va ser un mal tret”,recorda. “També van atacar el meu negoci diverses vegades amb bombes incendiàries i una amb explosius”, explica. “Però qui ho va fer era gent de fora; ni llavors ni ara hem tingut problemes al poble entre una comunitat i l’altra. No hem deixat de compartir cerveses junts”.

Tot i que frescos en la memòria, els records dels anys durs dels ‘Troubles’ s’han anat esmorteint a poc a poc gràcies a les dues dècades de pau que ha viscut aquesta part del Regne Unit després de la firma delsAcords del Divendres Sant. Un procés de reconciliació encara en marxa que ara es veu amenaçat pel ‘brexit’ i la possibilitat que torni a imposar-se una frontera fortificada entre el Nord i el Sud, com es denomina aquí Irlanda del Nord i la República d’Irlanda.

“Sis comtats” o “Ulster”

L’endimoniada frontera que divideix l’illa en dos trossos és visible només sobre un mapa i ningú vol que torni a ser una realitat sobre el terreny. És una línia irregular i serpentejant de 499 quilòmetres de longitud que creua rius, llacs i camps i divideix propietats, ponts, i, fins i tot, un poble, Pettigo. Es va traçar el 1922, quan Irlanda es va partir en dos i a dalt van quedar 6 dels 9 comtats de la província de l’Ulster i a baix, els 26 restants. Els més republicans anomenen encara a aquest territori “els sis comtats”. El més unionistes s’hi refereixen com “Ulster”.

Quan circules en cotxe per aquestes zones limítrofes, la majoria de les vegades per carreteres secundàries, estretes i sinuoses, que creuen prats verds, llacs i turons, és difícil saber en quin costat ets. La indicació més visible són els senyals de circulació. Les milles es converteixen en quilòmetres quan passes del Nord al Sud. Un missatge t’avisa al mòbil que has canviat de país i els preus passen de lliures a euros.

La família McEntee viu en una de les zones més enrevessades de la frontera central, allà on la línia es cargola i s’empetiteix i el territori d’Irlanda del Nord es converteix en una petita península dins d’Irlanda. La licoreria que regenten la mare, Mary, i Peter, el seu fill, és en territori del Regne Unit, però a pocs metres del Sud. Just a la intersecció entre els dos països, un cartell contra el ‘brexit’ funciona avui a tall de lloc fronterer: “Hard border? Soft border? NO BORDER!” (¿Frontera dura? ¿Frontera tova? ¡SENSE FRONTERA!).

La majoria dels clients dels McEntee són de la República d’Irlanda, de la zona de Cavan, i per comprar els seus vins i altres begudes alcohòliques han de circular per la carretera N54 i enllaçar amb l’A3, el que suposa traspassar diverses vegades la línia fronterera en tot just uns quants minuts. Fa anys era impossible: les carreteres petites estaven bloquejades i les més grans plenes de controls militars, el que obligava les famílies de la zona a recórrer molts quilòmetres i sotmetre’s a registres i preguntes per visitar amics, anar a l’església o comprar a l’altre costat de la frontera.

“En l’època dels ‘Troubles’ l’Exèrcit britànic no deixava de patrullar per les carreteres. Ser jove era molt difícil aquí, perquè sempre t’interrogaven en els controls”,explica Mary, de 67 anys. “Abans tenies present que eren ells contra nosaltres. Ara ja no és així”, afegeix el seu fill mentre cobra a una clienta carregada amb dos grans paquets de cervesa Guinness.

Després de l’acord del Divendres Sant van desaparèixer els controls militars i amb el Mercat Únic Europeu, que va entrar en vigor el 1993, es van eliminar els llocs duaners. Ara els habitants de les zones frontereres circulen sense barreres, viuen i treballen on volen, porten els seus fills a les escoles que prefereixen i compren la gasolina a Irlanda i el menjar i el querosè per alimentar les seves calefaccions al Regne Unit, perquè fer-ho a l’altre costat els sortiria més car. Per això els antics sortidors dels MacEntee estan ara en desús.

Dos moneders i dues divises

Els inconvenients són pocs. Anne McGroddy viu a Muff, la localitat irlandesa on mor (o neix) la línia fronterera al nord-oest de l’illa. Al carrer principal del poble hi ha quatre estacions de servei i el mateix nombre de pubs. Al costat d’un d’aquests es conserva la caseta que dues dècades enrere feia la funció de duana, una construcció rosegada pel temps.

El límit territorial que divideix la sobirania entre els dos països hauria de continuar a través de les aigües de l’estuari del riu Foyle, però aquesta és una batalla que ni Dublín ni Londres han volgut mai abordar. Les aigües del Foyle són terra de ningú, excepte de les ostres i dels pescadors d’un i un altre costat que les crien en vivers i les exporten a França, Espanya i altres països.

McGroddy és una de les 35.000 persones de la frontera que salta de país a país almenys dues vegades al dia. Ella recorre d’anada i tornada els 30 quilòmetres que disten de Muff al seu lloc de treball en un hospital de la segona ciutat del país, el nom de la qual és difícil d’escriure si un no vol escollir bàndols: Derry, per als nacionalistes, i Londonderry, per als unionistes. Porta a la bossa dos moneders, un amb lliures esterlines i un altre amb euros, i té oberts dos comptes bancaris, una per a cada divisa. Si no fos per aquestes petites molèsties, i sobretot pel brexit, hauria gairebé oblidat que existeixen dues irlandes. “El ‘brexit’ ha contribuït que tornem a tenir present que sí que hi ha una frontera. És un factor psicològic important”,afirma.

Per a ella, com per a molts habitants de la zona fronterera, sortir de la Unió Europea significa recórrer un camí incert ple de perills. És el cas també dels McEntee, que com la gran majoria de catòlics nord-irlandesos van votar a favor de quedar-se a la UE.

El mateix va fer el mecànic Johnston, malgrat que és unionista i votant delPartit Democràtic Unionista(DUP), la força política del Nord afí a les tesis antieuropeistes i de desconnexió total amb Brussel·les. A falta de govern a Irlanda del Nord des de fa dos anys, la DUP és l’única veu nord-irlandesa capaç d’influir en les negociacions: els seus deu diputats en el Parlament de Westminster sostenen la majoria conservadora de la primera ministra Theresa May.

 “Ni a Londres, ni a Belfast ni a Dublín entenen el que implica el ‘brexit’ per a nosaltres. Són uns tossuts”, assenyala Johnston.

La seva opinió està molt estesa pels pobles i localitats frontereres amb la República d’Irlanda. Aquest és el cas de Belleek, la primera localitat que va visitar May quan es va desplaçar a la zona el juliol passat, dos anys després del referèndum, per conèixer de primera mà les seves preocupacions. És improbable que la primera ministra visités les restes del fortí que la Royal Ulster Constanbulary va aixecar a la població, ubicades en un terreny avui posat a la venda al mercat immobiliari, o que es prengués una cervesa al pub del carrer principal, el Black Cat Cove, on el bàrman explica als parroquians que som“a la Irlanda ocupada”i que n’hi ha prou amb creuar el riu per visitar“la Irlanda lliure”.

Zona de convivència

El mapa de la votacióa la consulta de fa dos anys mostra com 11 de les 18 circumscripcions electorals d’Irlanda del Nord van apostar per quedar-se a la UE. Entre aquestes, hi ha totes les frontereres. La mitjana del vot contra el ‘brexit’ a tot el territori va ser del 55,8%, però en alguns comtats fronterers va arribar gairebé al 70%. A Foyle, es va acostar al 80%, el percentatge a favor del ‘remain’ més alt del Regne Unit després de Gibraltar, que va batre tots els rècords superant el 95%.

Garrett Carr és irlandès i es va criar en una localitat del comtat de Donegal propera a la frontera. Professor d’escriptura creativa a la Queen’s University de Belfast, va decidir fa un parell d’anys recórrer a peu la línia limítrofa, des de l’estuari de Carlingford, a l’est, fins al de Foyle. Una experiència que va recollir al llibreThe rule of the land, publicat l’any passat.

Durant la seva etapa, Carr va descobrir més passos fronterers que els 208 registrats oficialment. En va comptabilitzar més de 270, entre carreteres, senders, pistes de terra, i es va adonar que més que una línia de separació, la frontera és una zona amable de convivència i de tolerància comunitària, oblidada per Londres, els mitjans de comunicació i els centres de poder.

“El partit laborista no es presenta a Irlanda del Nord i el partit conservador és molt petit. No van tenir en compte l’impacte, o no els van interessar els efectes d’un ‘brexit’ a la zona fronterera”, afirma.

Si els que van forjar el ‘brexit’ van obviar la problemàtica nord-irlandesa i no van preveure que acabaria convertint-se en el principal escull per abandonar Europa, molts nord-irlandesos tampoc van calibrar el problema que els queia al damunt. Només així s’explica que en aquest territori es registrés l’índex més gran d’abstenció de tot el Regne Unit: un de cada tres electors es va quedar a casa.

Una de les que no va votar va ser Kavina Duddy, una estudiant de 24 anys, nascuda a Derry-Londonderry i que des de fa sis anys resideix a Belfast, on estudia idiomes a la Queen’s University.

“Cap dels meus amics va anar a votar aquell dia. Crèiem que el ‘brexit’ no tiraria endavant. Ara me’n penedeixo i si hi hagués un altre referèndum votaria segur”,es lamenta en una cafeteria situada davant l’Ajuntament de la capital. “Si hi hagués una frontera, em sentiria atrapada dins d’Irlanda del Nord. És un territori molt conservador on, a diferència de Gran Bretanya i Irlanda, estan prohibits l’avortament i el matrimoni homosexual”.

Esquena contra esquena

Duddy és massa jove per recordar els Troubles o per témer que puguin reproduir-se, però el conflicte va deixar diversos morts en la seva família, de fort arrelament nacionalista. El que hagués sigut el seu besoncle patern, Jackie Duddy, va morir el 1972, als 17 anys, quan les tropes britàniques van obrir foc a Derry-Londonderry contra una manifestació pels drets civils. Va ser un de les catorze víctimes mortals del Diumenge Sagnant i és avui el protagonista de la pintura mural que recorda la matança al barri del Bogside.

Ella s’ha criat i ha crescut amb el procés de pau, però dues dècades no són suficients per tancar ferides. La segregació continua sent molt forta a les zones urbanes, on cada comunitat té el seu barri, les seves escoles, les seves botigues i fins i tot la seva pròpia piscina. Tot i que porta sis anys a la capital, Duddy no ha gosat encara visitar els barris protestants de Belfast. “Em fan por i els evito”, afirma en perfecte castellà.

Una altra cosa és la frontera. Allà, com remarca el professor Carr, resultaria impossible viure esquena contra esquena. “Als territoris fronterers es viu en proximitat i és present la cultura de la discreció. Si saps que el teu veí no vota o no pensa com tu, simplement no parleu de política. La gent s’ha comportat així a la frontera durant generacions”,explica.

Notícies relacionades

Amb un peu a cada país

La ciutat partida

A Pettigo, el mecànic Johnston aprofita que ha deixat de ploure per a endinsar-se, com cada dia, en territori irlandès. S’acosta l’hora del dinar i potser es dirigeix abans a prendre una cervesa a ‘The pub on the river’, un local situat davant del seu taller però a l’altre costat del riu, al costat de l’antiga caseta de duanes. Allà xerrarà amb veïns com Maguire, assidu també del pub i, si ens fiem de la seva inflada panxa, probablement un incondicional consumidor de pintes Guinness.

Són molts anys de convivència, i tot i que un defensi continuar formant part d’un Regne Unit dins de la UE i l’altre aspiri a una sola Irlanda unida i republicana, cap dels dos desitja que una nova barrera els impedeixi creuar el Termon amb llibertat. Johnston està segur que no serà així, tot i que matisa: “El que passi, passarà. He vist de tot en la meva vida”.