20 ANYS DE LA SEVA MORT

Maria-Mercè Marçal: la segona vida de la poeta lliure

Dues dècades després de la seva mort, la figura i l'obra de l'escriptora tornen amb força

zentauroepp45883349 maria merc  mar al poeta foto fundaci  maria merc  mar al181115172833

zentauroepp45883349 maria merc mar al poeta foto fundaci maria merc mar al181115172833

8
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +

Vint anys després de la seva mort, acostar-se al llegat de Maria-Mercè Marçal (1952-1998) provoca cert vertigen. La poeta i assagista va deixar darrere seu un vast llegat que en part va quedar sepultat per la seva totèmica divisa –ja la coneixen: «a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel»–, però que els temps s’han encarregat d’excavar amb un vigor que ella, que lamentava l’estrabisme amb què la crítica sovint la llegia, segurament celebraria amb passió, que és com solia viure i on trobava la pulsió per escriure. Estudis culturals, reedicions, poemes musicats, noves antologies i una monumental biografia –‘Una vida’, de l’escriptora i crítica Lluïsa Julià– van rere les empremtes d’aquesta autora que va trenar vida i obra de forma extrema, i que va trencar amb les gàbies que van anar a trobar-la, tant en els seus anys de militància en l’independentisme d’esquerres com en la sexualitat, la maternitat o la família.

“El seu compromís és, en el fons, amb la llibertat”, assegura la poeta Mireia Calafell, coordinadora de les Jornades Marçalianes

“La seva vigència es deu a la qualitat de la seva obra i a la seva posició com a escriptora compromesa amb el món a través de si mateixa, del seu cos –apunta la poeta Mireia Calafell, coordinadora de les Jornades Marçalianes que dimecres vinent, i sota el títol d’‘Al vent les algues lliures’, se celebraran a Lleida, en un Festival de Poesia de la ciutat també dedicat a ella–. El seu compromís es tradueix en el fet de reivindicar-se com a dona, catalana i d’esquerres, però també com a escriptora que expressa el desig d’un jo poètic per primera vegada lèsbic: el seu compromís és, en el fons, amb la llibertat i tots aquests grans conceptes –fonamentals però sovint massa vastos– que ella concreta en paraules i versos”. 

De l’Urgell a Barcelona

El cert és que una certa sensació de no encaixar va acompanyar Marçal des de petita. Nascuda a Ivars (Lleida) en una família benestant, els seus pares van ser expulsats de la casa pairal on vivien quan el germà gran del pare, l’hereu, la va cedir al seu fill i els va abocar a un estrany no-lloc. Després, becada, va estudiar a Lleida i, més tard, va arribar a Barcelona. Va cursar Llengües Clàssiques i va conèixerRamon Pinyol, que seria el seu nòvio, i després es va casar sota la pressió del pare, que en una visita sobtada va descobrir la seva intermitent convivència. En aquells anys preparatoris, Pinyol la va acostar a la literatura catalana, a l’ambient catalanista i antifranquista del seu Sant Boi natal i als cercles artístics de Joan Brossa i Antoni Tàpies, que els van ajudar a impulsar l’editorial de poesia jove catalana El Mall.

El 1976, es va enrolar a les files del PSAN, formació independentista de l’esquerra marxista

No obstant, no va ser fins al 1976, quan es va forjar la seva separació –la primera de les seves decisions difícils– i va deixar de sentir-se “com a consort”, quan va començar a publicar –va guanyar aquell mateix any el Carles Riba de Poesia amb ‘Cau de llunes’– i es va enrolar a les files del PSAN i després a les de Nacionalistes d’Esquerra, on va portar l’‘epifania’ feminista que s’havia viscut aquell mateix any en les Primeres Jornades de la Dona. Opressions nacionals i de gènere sempre van ser per a ella "dues cares de la mateixa moneda". “A mitjans dels 70, el descobriment del feminisme destapava, de cop, que una sèrie d’intuïcions personals, íntimes revoltes esporàdiques i aparentment anecdòtiques, prenien sentit i adquirien una coherència global”, va dir d’aquells anys en què la seva poesia va codificar el bategar de les joves i va donar compte de “la seva capacitat per posar veu al que es vivia”, apunta la seva biògrafa.

Desig i maternitat

Apassionada fins a l’obsessió, aviat va sentir que les cotilles de la parella i el desig normatiu premien massa –“l’escala fosca del desig no te barana”, va escriure– i va començar “encavalcar”, com solia dir, relacions. D’un amor “clandestí” amb un company de partit va néixer la seva filla Heura. Amb ella, gairebé a les palpentes en la tradició literària i no diguem ja en l’experiència quotidiana, va anticipar la maternitat monoparental i contemporània –buscant un part humà, sense “focus encegadors de la sala d’operacions”, vivint en pisos sovint compartits i participant en grups de criança.  I amb ella també va viure i va enunciar el vincle de la cura, l’asfixiant domesticitat, les culpes maternals i aquesta ambivalència extrema de sentiments que provoca la criança i a la qual la literatura actual torna una vegada i una altra. «Vaig tenir la sensació d’una cosa que m’envaïa i no sé per què vaig pensar en l’heura, suposo que per l’ambivalència que té, que per un moment sembla que es t’arrape, però que no saps fins a quin punt t’abraça o t’ofega», va dir dels inicis del seu «ventre altiu». “Va treure la maternitat del lloc miserable i culpable en què podria haver-la viscut, i la va positivitzar, i va fer-ne un procés d’autodeterminació vital i literari”, manté Lluïsa Julià al llibre.

Marçal solia lamentar que la crítica passés de puntetes, per miopia, menyspreu o proteccionisme, per la seva temàtica lèsbica

Poc després va tenir la seva primera –i turmentada– relació lèsbica, que tot just va durar uns mesos, però que, traslladada a ‘Terra de Mai’, li va servir per posar a la literatura catalana en territori verge. L’editorial, no obstant, va fer fallida, l’obra no es va distribuir i quan va ser inclosa en un treball posterior, la crítica o no la va entendre o bé la va desdenyar o, com acostumaria a passar en endavant, va obviar el tema lèsbic per “un estrany proteccionisme”, lamentava ella. “Hi ha una hostilitat larvada –va criticar en el programa ‘Stromboli’ del Canal 33– i la invisibilitat encara és més gran en la dona lesbiana”.

Genealogia femenina

Per al bosc vital i literari en què s’endinsava, Marçal –que sempre va treballar com a professora de català– va trobar brúixoles en poetes com Adrienne RichMarina Tsvetáieva i Sylvia Plath. “Crec que tenim pesos enormes sobre la llengua, sobretot les dones, i veure que algú més temerari que tu –va dir en al·lusió a Plath– va a llocs perillosos, facilita que, quan tu hi vagis, ja no et sigui mortal”. A totes “les devorava amb gana carnívora” i el seu diàleg amb elles la va situar “en el panorama literari occidental”, assegura la biògrafa. No obstant, va ser a una poeta lesbiana, maleïda i de "furor ombrívol" a qui va acabar dedicant 10 anys d’investigació i la seva única novel·la, 'La passió segons Renée Vivien'.

Va dedicar 10 anys d’investigació i la seva única novel·la a la poeta maleïda lesbiana Renée Vivien

Així, es va interrogar sobre les identitats sexuals i la possibilitat de ser i d’estimar qui es volgués –el que després es va anomenar ‘queer’– i sobre l’art de les dones i la seva invisibilitat, però també sobre la seva soterrada potència, i va establir paral·lelismes amb les asfíxies de la llengua i la cultura catalanes. I quan el 1984 va morir el seu pare, va conèixer la filòsofa Fina Birulés –el seu “amor diamant” que la va acompanyar en endavant–, i va deixar la militància activa, la política va seguir en la seva obra, diu Julià, “d’una forma més profunda, transformant l’imaginari patriarcal i trencant així amb l’‘establishment’”. Els versos amb què va enterrar el pare, el real i el simbòlic, són centrals en el seu treball.

El cos malalt

Notícies relacionades

La seva filla Heura la recorda “apassionada i curiosa”, i amb una insòlita capacitat de concentració, ja fos quan escrivia –una vegada es va topar amb flames a casa perquè no s’havia adonat que un incendi havia obligat a desallotjar l’edifici– o quan parlava hores amb les amigues. No escrivia si no tenia res a dir. Dubtava i reflexionava sobre quant vivia, i avançava per camins no trillats, sovint dolorosos i difícils. De fet, ho va fer fins al final. A diferència de, per exemple, Montserrat Roig –que va morir el 1991 i que va firmar a l’hospital la seva última columna per a l’‘Avui’, potser esperant desesperadament que la literatura l’allunyés de la mort–, ella va convertir la seva malaltia en objecte de reflexió literària, i va deixar un tractat abissal sobre el cos malalt, els comiats (“no ploris per mi mare, plora amb mi”), la vulnerabilitat de la vida i els afectes que la sobreviuen.

Va convertir la seva malaltia en objecte de reflexió literària i va deixar un tractat abissal sobre la vulnerabilitat de la vida i els afectes que la sobreviuen

D’aquell adeu ja en fa 20 anys. ¿Com veuria el món d’avui?  “Crec que s’alegraria de l’ampliació de les llibertats individuals i sexuals, però no de l’avenç de la ultradreta ni el racisme”, apunta Heura. A Calafell li agradaria parlar amb ella de “la situació política a Catalunya al magnífic moment de la poesia jove catalana”. “Però si hagués de triar una qüestió –afegeix– li preguntaria què pensa del feminisme, de moviments com el #MeToo, què hem guanyat i hem perdut en aquesta explosió –en cas que sigui una explosió– i quin paper ha de continuar tenint la poesia com a generadora d’un diàleg que suma, tot i que no sigui mai per la via evident i fàcil”. Una vegada Marçal va desitjar que les seves paraules no només perduressin, sinó que, llegides en nous contextos, adquirissin nous significats i es convertissin en “nova sang” per a un públic lector. És de suposar que avui estaria contenta.