PERFIL
¡Dura amb ells, Noemí!
A la directora de l'Acadèmia d''OT' se li amunteguen els problemes: a l'acomiadament d'Itziar Castro i la polèmica per haver-se «cagat» en la bandera de la Falange s'hi suma la rebel·lia dels alumnes
zentauroepp45897431 181115130112
Últimament, el personal està molt solt. Solt de ventre, de boca i fins i tot de nas: Willy Toledo es caga en Déu, la Verge i tots els sants ; Valtònyc demana que li enviïn a Bèlgica banderes espanyoles per netejar-se a gust el cul; Dani Mateo se moca a l’ensenya nacional i una mica més i el linxen...
Noemí Galera (Barcelona, 1967), directora de l’acadèmia d’'Operación Triunfo', no ha arribat a tant, perquè s’ha limitat, de moment, a cagar-se en la Falange –amb la consegüent protesta dels representants d’aquest pilar de la democràcia que és l’agrupació creada als anys 30 per José Antonio Primo de Rivera– i a sermonejar els participants de l’última edició d’aquest concurs tan irritant. Sembla que aquest any a la pobra Noemí li han tocat uns mocosos malcriats que acaben amb la paciència d’un sant: una nit de gresca es van grillar, van fer l’animal sense taxa i fins i tot van llençar objectes per les finestres de la casa on viuen a l’espera de l’anhelat triomf; els va caure la lògica esbroncada, però, en comptes d’acoquinar-se i reconèixer que són uns vagants, es van rebotar i es van tirar per terra, perquè se’ls havia prohibit accedir a les seves habitacions abans de les 22.30 hores; davant d’aquesta actitud, la soferta Noemí va haver de demostrar-los de nou qui mana a l’acadèmia, mentre alguns d’ells l’acusaven d’una preocupant falta d’empatia.
Traïció a la música pop
¿Falta d’empatia? ¡Jo els hauria pegat unes quantes fuetades! Però, és clar, jo no soc Noemí Galera. Ella estima 'Operación Triunfo' i jo el detesto des que va començar. ¿Per què? Doncs perquè constitueix una traïció a tot el que ens ha donat la música pop de bo i de noble: la novetat, l’enginy, una certa rebel·lia juvenil (o simples ganes de tocar els nassos, que també em val), una voluntat de fer evolucionar la música popular...O sigui, tot el que no trobes en aquesta colla de cantants de karaoke que surten a 'Operación Triunfo', unes persones a qui els seus amics els han dit que canten molt bé i que, amb una mica de sort, es poden forrar fent versions dolentes de cançons que ja ho eren en la seva versió original. 'Operación Triunfo' és totalment antirock i a les proves em remeto: pensem en els triomfadors del programa, en aquella Rosa de España (no som família) que vam enviar a Eurovisió, en aquell David Bisbal que salta i salta i canta unes simplicitats desoladores, en aquell Bustamante que et deixa amb la impressió que no havies sentit res més indignant en la teva vida fins que descobreixes l’obra de Manu Tenorio...
Gairebé beatífica
Pot ser que hi hagi persones que considerin Noemí Galera una estricta dominant, però jo la veig com una dona d’una bondat quasi beatífica. No podria ficar-me en les seves sabates sense que em donés un ictus. Però ella ho aguanta tot i aquest any li ha tocat la pitjor collita de tota la llarga història del programa en qüestió.
¡Jo els hauria
pegat unes quantes fuetades!
Però, és clar, jo no
soc ella, que estima
'OT'. Jo detesto el
programa des
que va començar
És normal que, de tant en tant, perdi els estreps i esbronqui els 'triunfitos'. Al cap i a la fi, aquesta dona –que va debutar a la tele com a concursant d’'Amor a primera vista', a TV-3– fa molts anys que està ficada en assumptes relacionats amb la música (o una cosa semblant) i va ser jurat de 'Mira quien baila' i de 'Tu sí que vales’. Només espera una mica d’agraïment i de disciplina per part dels seus alumnes, però l’únic que rep és insubordinació i vagància. Espero que li paguin bé, perquè és una dona casada (amb el músic Arnau Vila, director musical de 'Tu cara me suena') i mare de dos fills (l’Aina, de vuit anys, i el Lluc, de 6), per la qual cosa intueixo que preferiria estar amb la seva família i que, si li ha de torcar els mocs a algú, almenys que sigui a un dels seus fills.
Hi ha programes que, passat el temps, adquireixen la condició d’antigalla. El dubtós mèrit d’'Operación Triunfo' rau en el fet d’haver sigut una antigalla des del principi.
En aquest sentit, està en la mateixa línia que el festival d’Eurovisió –un esdeveniment que només capta l’interès d’alguns frikis i d’un sector del col·lectiu gai–, perquè va en direcció contrària a la realitat, on cada dia apareix algú que intenta oferir una cosa nova a l’oient; a 'Operación Triunfo' estan atrapats en una bombolla antiga a mig camí entre el festival de Benidorm i els programes de varietats de la televisió franquista: ¡només els falta un holograma de Franz Joham perquè la jugada els surti rodona!
'Gran Hermano' és menys ofensiu, perquè l’habiten ganduls a la recerca de fama, mentre que ‘Operación Triunfo’ acull gent que, en el seu deliri, creu tenir alguna cosa a veure amb la música pop. ¡Dura amb ells, Noemí!
