EL PASSAT CARCERARI D'UN POLÍTIC CARISMÀTIC

Els 4.500 dies en la foscor de José Mujica

La pel·lícula 'La noche de 12 años' recrea el temps que l'expresident de l'Uruguai va passar a la presó. Parlem amb ell d'aquell moment de la seva vida

zentauroepp45871894 mas  periodico  pelicula  la noche de 12 a os181115172420

zentauroepp45871894 mas periodico pelicula la noche de 12 a os181115172420

5
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

José Mujica se’l considera un dels polítics més atípics del món. A mesura que anava guanyant reconeixement internacional en la dècada passada, mentre es passejava vestint sandàlies gastades de pell i predicant contra la degradació mediambiental i a favor de la pau i la justícia, l’uruguaià va passar a ser vist com a una mena d’antídot en una època en què les elits no inspiraven confiança. I segur que, 30 anys abans, ni ell mateix esperava veure’s en aquesta situació. L’únic en el que havia de pensar llavors, mentre estava sol en un confinament en simples forats, era en sobreviure. 

Perquè, ¿com es pot mantenir un viu durant més d’una dècada enfrontat al més extrem dels tancaments, aïllat completament de l’exterior i obligat a dormir entre brutícia i rates? D’això en parla la nova pel·lícula d’Álvaro Brechner, als cines des de divendres vinent. Mentre recorda el llarg període de captiveri que Mujica va compartir amb els seus companys Mauricio Rosencof i Eleuterio Fernández Huidobro –ells dos van firmar el llibre 'Memorias del calabozo’, en el qual es basa la pel·lícula–, 'La noche de 12 años’ parla de com una persona empesa al límit de la resistència física i mental aconsegueix continuar sent persona.

 

Nova forma de tortura

La seva narració arrenca una nit de tardor del 1973. Nou presos pertanyents al Moviment d’Alliberament Nacional -Tupamaros són trets per força de les seves cel·les i dividits en grups de tres; i a partir de llavors, durant gairebé 4.500 dies, seran successivament traslladats a través de diverses casernes de tot el país, sotmesos a una nova forma de tortura. L’ordre militar és molt clara: «Com que no els vam poder matar, els farem tornar bojos». Estaran sovint en pous o corts, sense llum i gairebé sense menjar, sotmesos a tortures físiques i humiliacions psicològiques. «No cultivo la revenja», ens explicava Mujica en la passada Mostra de Venècia, on va ser presentada ‘La noche de 12 años’. «La naturalesa ens va posar els ulls per mirar cap endavant, i per a això hi ha comptes que no s’han d’intentar cobrar, perquè de tota manera no els pagarà ningú.» Potser és per això que inicialment es va mostrar reticent a veure la seva història feta pel·lícula. «Però», admet ara, « potser algú entengui alguna cosa veient-la. Si això passa, ja haurà valgut la pena».

«Em vaig fer amic
d’alguns
soldats. Alguns
d’ells es van
jugar el
lloc por
donar-me una
poma»

Durant la seva reclusió tenia prohibit parlar amb els seus dos camarades; només s’hi comunicava a través d’un codi basat en copets a les parets. Les seves grans companyes eren, sí, les rates; compartia molles de pa amb elles. «També vaig tenir moltes converses amb els soldats», recorda. «És més: em vaig fer amic d’alguns, i l’amistat es manté fins avui. Alguns es van jugar el lloc per donar-me una poma». Va sobreviure a l’abandonament caminant sense parar a dins de la cel·la, i fent dibuixos que canviava per tabac. «La bestiola humana és gregària, no pot viure sense els altres. La solitud és un dels càstigs més durs. No sé com ens les vam arreglar per resistir. Quan ens van alliberar, alguns psiquiatres van preveure que patiríem un esclat al cap. I sí, pot ser que ens quedéssim mig bojos». 

Lluita armada

Mujica és fill de grangers. El seu pare va morir quan ell tenia set anys, i això el va obligar a iniciar-se en el negoci familiar de cultiu de flors. Però en l’adolescència es va implicar en un nou moviment de pensadors i líders marxistes que es deien a si mateixos ‘tupamaros’ en homenatge al llegendari rebel inca Túpac Amaru II. «Em preocupaven molt la justícia social, i la lluita de classes i el fet que, malgrat que la democràcia liberal establia que tots som iguals, en realitat n’hi havia uns quants que eren més igual que d’altres». Els tupamares van començar a abraçar la violència robant bancs i negocis i distribuint els botins entre els pobres, i després es va passar als segrestos polítics. El Govern va respondre suspenent les llibertats civils. 

L’expresident uruguaià sortint, a Montevideo, del seu Volkswagen Escarabat de 30 anys amb què es mou habitualment. / NATACHA PISARENKO (AP)

La nit de la seva detenció, Mujica estava en una pizzeria. Les autoritats li van demanar que s’identifiqués i, en lloc d’això, ell va treure un revòlver. «Aquests són els meus papers», va exclamar abans de ferir un policia. Poc després va rebre sis trets a l’estómac, i va estar a punt de dessagnar-se a la vorera. Des d’aleshores, estaria empresonat de forma pràcticament ininterrompuda fins a l’amnistia que el 1985 va acompanyar la tornada de l’Uruguai a la democràcia. Immediatament va traslladar la seva lluita a l’àmbit polític i, gràcies a això, el març del 2010 es va convertir en el 40è president de la República.

«La bestiola humana
es gregària, no
pot viure sense
els altres. La
solitud és un
dels càstigs
més durs»

Notícies relacionades

«Si és la majoria del poble la que t’elegeix, el normal és que intentis viure com la majoria i no com les minories», sentencia ara per explicar el seu mode de vida mentre va ostentar el càrrec. En lloc de traslladar-se a l’elegant mansió presidencial a Montevideo, va preferir continuar vivint amb la seva dona Lucía Topolansky –antiga companya als ‘tupamaros’ i avui vicepresidenta del país– a la seva petita granja d’un dormitori, on hi cultivaven crisantems. Va decidir continuar conduint el seu Volkswagen Escarabat del 1987, i donar el 90% del seu salari a millorar l’accés dels pobres a la vivenda. «Durant els meus anys a la presó estava content cada nit que podia dormir en un matalàs, o cada vegada que podia beure un got d’aigua, o cada vegada que podia fer pipí... Suposo que és per això que des d’aleshores mai he necessitat gran cosa».

Avortament, marihuana...

Durant el mandat de Mujica, la pobresa del país es va reduir a la meitat, i l’atur va assolir els índexs més baixos de la seva història; l’Uruguai es va convertir en el país socialment més avançat de Llatinoamèrica, i va impulsar la legalització de l’avortament i el matrimoni homosexual i la marihuana. Després de deixar la presidència el 2015 va tornar a ocupar un escó al senat, i fa pocs mesos hi va renunciar per centrar-se en la militància popular. «Amb el temps apareixen la fatiga i el fàstic, i arribes a sentir que destorbes, i que fas ombra com un arbre vell», afirma resignat. Amb 83 anys, prefereix descansar que continuar engrandint el seu llegat com a símbol de les esquerre. «¿I quina importància té un tipus com jo en la immensitat d’un univers? Sumo menys que un poll. El meu únic llegat és haver resistit el mambo, cometent encerts i errors per igual, però sempre ple de ganes de viure».