30 anys de 'Murphy Brown'

En el seu fabulós assaig 'Dueñas del show. Las mujeres que están revolucionando las series de televisión’ –que arribarà a Espanya al gener, publicat per Alpha Decay–, la periodista i crítica de tele Joy Press assenyala la doble irrupció de 'Murphy Brown' i 'Roseanne' com a quilòmetre zero de l’explosió recent de sèries protagonitzades i creades per dones.

Ara potser no sembla un personatge tan trencador, però amb la seva arribada a la tele el 1988, fa el dimecres 30 anys, ‘Murphy Brown’ va modificar totes les convencions sobre el que podia i no podia ser una heroïna televisiva. Brown era joiosament sulfurosa, en lloc de servil. Ja estava en els 40, no en els 20 o els 30. S’havia concentrat en la seva carrera com a reportera i presentadora del magazín informatiu 'FYI', en lloc de quedar-se a la cuina. Quan es va quedar embarassada, va ser sense voler.

Quan la vam conèixer, tornava a la feina després d’un mes en una clínica de desintoxicació per l’addicció a l’alcohol. Segons recorda la creadora Diane English al llibre de Joy Press, els executius de CBS preguntaven: "¿No podria tornar d’un ‘spa’ on ha anat a alliberar-se de l’estrès de la feina, en lloc de la Clínica Betty Ford?". Si el guió del pilot es va rodar sense retocar, va ser per una vaga de guionistes com caiguda del cel.

Encara avui, aquest capítol d’arrencada resulta tan efectiu com el primer dia. És pel guió, sobretot les rèpliques de Brown. I també per com es diuen aquestes rèpliques. Candice Bergen era una actriu de cine de prestigi, però en realitat havia nascut per ser reina de 'sitcom'. I rebent els seus talls hi havia actors amb tant carisma com ara Joe Regalbuto (el reporter d’investigació Frank Fontana), Grant Shaud (el productor Miles Silverberg) i Faith Ford (la gran Corky Sherwood, Miss Amèrica passada al món de les notícies).

Font de controvèrsia

'Murphy Brown' no va perdre pols durant les seves primeres quatre temporades, aquelles en què Diane English i el seu marit i soci productor, Joel Shukovsky, van ser al capdavant de la nau. La quarta va ser especialment explosiva per molts motius. Començava amb Brown decidint què fer amb la criatura engendrada durant un embolic d’una nit amb un ex. Al final del primer (doble) capítol decidia quedar-se el nen. I la dreta no va quedar contenta ni així.

Un dia després d’emetre’s el capítol del part, el 19 de maig de 1992, el vicepresident Dan Quayle va carregar en un discurs tristament famós contra els suposats efectes nocius de Murphy Brown sobre la societat nord-americana. Segons Quayle, els disturbis de Los Angeles es devien a l’erosió dels "valors familiars" als barris pobres, de la qual tenia culpa gent com Brown, per "burlar-se de la importància dels pares al criar un nen tota sola".

La guerra entre l’anomenada ‘elit cultural’ i l’Amèrica de l’interior es va posar tan seriosa que Bergen va haver de buscar-se un escorta. Hi va haver un gran contraatac des de la mateixa sèrie: en el primer capítol de la cinquena temporada, Brown recordava a Quayle, des del plató d’'FYI', que "de famílies, n’hi ha de totes les formes i totes les mides".

En resposta a Trump

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquelles dues sèries terratrèmol de les quals parlava Joy Press, 'Murphy Brown' i 'Roseanne', han tornat a irrompre el 2018 com a seqüela tardana. Amb polítiques bastant diferents: la segona estava (ha durat poc, gràcies a Twitter) liderada per una reconeguda partidària de Trump, mentre que la primera és una resposta directa als atacs del president a la llibertat de premsa.

Estrenada a CBS el 27 de setembre, explica la tornada de Brown a la tele per liderar un programa que coincideix en franja horària matinal amb el del seu fill Avery (Jake McDorman), ja crescudet i convertit en única veu liberal d’una cadena de dretes. Als seus 70 anys, English, que torna com a guionista, sap captar el pols absurd i ràpid dels temps: el clímax del primer episodi és una guerra de tuits en directe de Brown contra Trump.