Carles d'Anglaterra es fa gran

Carles d’Anglaterra és un home impacient. Ho confirmen els qui l’envolten i fins i tot la seva esposa. Una paradoxa per a qui està obligat a esperar per mandat diví. Esperar en el seu cas més que cap dels seus predecessors, aspirants al tron d’Anglaterra. El que va néixer confiat a convertir-se en rei, passarà a la història com l’etern hereu. Carles Felip Artur Jordi, príncep de Gal·les, duc de Cornualla, duc de Rothesay, comte de Carrick, baró de Renfrew, comte de Chester, lord de les Illes i príncep i administrador d’Escòcia fa 70 anys dimecres que ve. Més que l’edat de la jubilació, sense haver ocupat encara el lloc promès des del bressol. Serà un monarca ancià, si arriba a ser-ho alguna vegada, amb molt més passat que futur.    

El príncep de Gal·les és una figura una mica decadent i controvertida. En un sondeig fet el gener d’aquest mateix any només un 9% dels britànics l’elegia entre els membres favorits de la família reial. Observat i jutjat des que va néixer el 14 de novembre del 1948 al palau de Buckingham, fins i tot els defensors de la monarquia tenen serioses reserves sobre la seva capacitat per succeir la seva mare, Elisabet II. Pocs volen que aquest moment arribi.

“Francament, tenim molta sort que no sigui rei”, afirma Tom Bower, autor d’‘El príncepe rebelde’, una biografia no autoritzada sobre l’hereu. “Perquè si bé la Reina ha sigut una sobirana exemplar i ha mantingut l’estima per la monarquia de la majoria de la gent, crec que Carles la farà malbé». Bower el mostra a la seva obra com un personatge excèntric, capritxós, obsessionat amb l’opinió pública, incapaç d’acceptar una crítica. “Presideix una cort en què no hi ha lloc per a la democràcia o els punts de vista dissidents, com un senyor feudal”, assenyala.  Fins i tot alguns dels seus fidels temen que, una vegada arribi al tron, actuï pel seu compte, sense fer cas de consellers i assessors.

Entremetedor

En un documental emès aquesta setmana per la BBC amb motiu de l’aniversari, Carles es defensa dels qui l’acusen d’entremetre’s en assumptes públics. “Si entremetre’s és preocupar-se de les barriades d’extraradi, com vaig fer fa 40 anys i en el que hi passa i no hi passa, les condicions en què la gent viu, si això és interferir, n’estic orgullós”.

El documental, fet a la mesura, el presenta com un treballador infatigable que prolonga les jornades fins a mitjanit.  “Realment vol salvar el món. Dins d’ell hi ha una passió per ajudar”, afirma Camila. Són sabudes les innombrables cartes que el príncep ha dirigit a primers ministres i membres del Govern expressant els seus variats punts de vista, que són molts, sobre ús de diners públics, el menjar a les escoles, l’equipament de l’exèrcit o advocant per la regulació de les medicines alternatives, de les quals és un ferm defensor. Aquestes i altres intervencions li han valgut ser acusat de saltar-se el principi de neutralitat que regeix en la monarquia constitucional britànica. En el passat es va revelar haver mantingut 36 reunions amb membres del govern en un període de tres anys. L’ex primer ministre Tony Blair el considerava un element “tòxic” i amb David Cameron va tenir una enganxada i li va cridar, quan va suggerir que el control dels parcs reials a la capital passés a dependre del govern local de Londres.

“Hi ha moltes coses sobre les quals he provat de cridar l’atenció al llarg d’aquests anys, perquè vaig pensar que era necessari i ningú ho estava fent. Potser ara, alguns anys més tard, estiguin començant a adonar-se que el que provava de dir no era tan forassenyat com ells van pensar”, va declarar el príncep en una entrevista amb el seu fill petit, Enric, l’any passat.

¿Casen ecologia i luxe?

Els seus defensors ressalten la tasca d’ajuda als joves a través del Prince’s Trust, des dels anys 70. Lloen també la seva preocupació pel destí del planeta. Però aquestes inquietuds ecològiques encaixen malament amb una vida de luxes i dispendi.  El Príncep viatja en jet privat, utilitza el tren reial, els seus desplaçaments són els més cars de tota la família Windsor i té un exèrcit de servents a la seva disposició, fins i tot per a les tasques més nímies. Tampoc escatima despeses a les seves festes, una prodigalitat que la Reina, molt més austera que ell, no comparteix.

La vida de Carles va quedar marcada per sempre pel seu tràgic matrimoni amb la princesa Diana. Mai s’ha recuperat dels escàndols dels anys 90, les filtracions a la premsa, les infidelitats i el brutal final de la princesa a París. La seva llarga espera com a hereu ha servit perquè a poc a poc el públic hagi anat acceptant Camila, a qui es va culpar de la ruptura d’un matrimoni inviable des del principi. 

Relació freda amb els fills

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El príncep de Gal·les exigeix que una vegada arribada la successió, la seva esposa sigui nomenada Reina consort, una cosa que no tots veuen amb bons ulls. Tampoc ha sigut fàcil la relació amb els seus dos fills. En una altra recent biografia, aquesta vegada autoritzada, titulada, 'Carlos a los 70: pensamientos, esperanzas y sueños’, el seu autor, John Blake, afirma que el fill primogènit, Guillem, té el temperament calent de la seva mare i li diu les coses al seu pare a la cara. Entre tots dos existeix una certa fredor. Enric també té un caràcter volàtil, però la presència de Meghan, per la qual Carles sent pel que sembla estima, l’hauria apropat al seu fill petit. 

Tota la família reial s’asseurà a la taula la setmana que ve per celebrar l’aniversari del Príncep en el banquet organitzat per la Reina, que als 92 anys continua gaudint de bona salut. Carles l’impacient apagarà les espelmes. I continuarà esperant.