Alguna cosa més que cementiris

Un oliverar que fa ombra a tombes de soldats alemanys, imponents catacumbes on descansen rics burgesos o un cementiri en què hi ha enterrats mestres maçons. Recorrem algunes de les necròpolis més curioses del país.

zentauroepp45583918 alcoy  alicante 22 10 2018  mas periodico  cementerios con e181024113001

zentauroepp45583918 alcoy alicante 22 10 2018 mas periodico cementerios con e181024113001 / Miguel Lorenzo

5
Es llegeix en minuts
Nacho Herrero
Nacho Herrero

Periodista

ver +

Hi ha vida, en aquest cas, mort, més enllà dels grans i mediàtics cementiris de La Almudena o Montjuïc. També, de cementiris molt fotografiats pels seus bonics emplaçaments, com l’asturià de Luarca o el càntabre de Comillas, amb el seu ‘Àngel que mira al mar' o per altres figures tan emblemàtiques com 'El petó de la mort', la calavera alada que rep un apol·lini jove al cementiri del Poblenou de Barcelona. Fins i tot d’aquells amb conjunts artístics tan destacats com els del donostiarra Polloe o el bilbaí de Derio. Hi ha cementiris singulars encara gairebé desconeguts a Espanya. Vegem-los.

Detall d’'El petó de la mort', del cementiri del Poblenou de Barcelona. / XAVIER JUBIERRE

Oficialment són la Galeria de Sant Antoni Abat, que també dona nom al recinte, de Sant Fabià i de Sant Sever, però se’ls coneix com les 'catacumbes’ del cementiri d’Alcoi, incloses des de fa uns anys en la ruta europea de cementiris significatius.

Els historiadors Lluís Vidal i Eloísa Beneyto, impulsors de la ruta ‘Alcoi, la ciutat adormida’, expliquen que les “galeries subterrànies” són una “gran singularitat” que fan únic a Espanya aquest cementiri. Responen a la formació com a enginyer d’Enric Vilaplana Julià, constructor del recinte. “La seva mentalitat era molt pràctica, i les galeries permetien aprofitar millor l’espai, a més, el cementiri està construït en un turó i era una manera d’aprofitar el desnivell del terreny”, explica Vidal. Arquitectònicament suposen també una fita, ja que inclouen ventilació i llum natural.

Model ‘romà’

Explica Vidal que inicialment van ser les famílies més acomodades les que van adquirir columnes de cinc nínxols, i que així es va sufragar també la construcció del cementiri, “però aviat van preferir fer-se un panteó, per tenir més visibilitat, i es van anar revenent”. Aquest canvi de gustos va fer que el model 'romà' no triomfés i no es van arribar a construir les tres galeries que hi havia projectades simètricament a l’altre costat.

No s’esperen gaires visites aquest dijous 1 de novembre a l’extremeny 'cementiri dels alemanys’ de Cuacos de Yuste, com se'l coneix. Potser algun avesat turista amb temps per trobar aquest peculiar cementiri poc senyalitzat. Tot i que, sí, el segon diumenge de novembre, el dia de dol a Alemanya, quan el mateix ambaixador germànic acostuma a anar-hi a un acte de record pels caiguts que inclou missa protestant, catòlica, un concert i un dinar.

Guerres mundials

En aquest racó de la comarca de La Vera, hi ha 180 creus idèntiques sota les quals són enterrats els soldats germànics que, per una causa o una altra, van morir a Espanya durant la primera guerra mundial i la segona, 26 en el primer cas i 154 en el segon. Vuit no tenen nom i pertanyen a soldats desconeguts.

Molts dels identificats, gairebé 40, eren tripulants del submarí de l’exèrcit nazi U-77 que el 28 de març del 1943 va ser enfonsat a prop del penyal d’Ifac a Calp per l’esquadró anglès amb base a Gibraltar i que encara avui roman a les aigües del Mediterrani. Gairebé tots van morir per hipotèrmia i els seus cossos, com els dels nou supervivents, van ser rescatats pels pescadors del poble alacantí.

'Cementiri dels alemanys’ de Cuacos de Yuste.

Al principi, se’ls va enterrar a Altea i Alacant, però més tard van ser traslladats a Cuacos, com els pilots de la Luftwaffe abatuts en terra espanyol, cinc submarinistes d’un O-966 i diversos tripulants de vaixells.

Sota 180
creus jeuen,
a Cuacos
de Yuste, el mateix nombre de
soldats
alemanys

Una recerca de Gabriele Poppelreuter, alemanya resident a Mallorca, va facilitar al Volksbund Deutsche Kriegsgräberfürsorge, la institució que s’encarrega dels cementiris de soldats germànics, trobar-ne les tombes disseminades i traslladar-los a tots fins a Cuacos de Yuste entre el 1980 i l’1 de juny del 1983, quan es va inaugurar.

Explica José María Hernández, alcalde de la localitat, que es va elegir la ubicació “com a denominador comú” entre tots dos, ja que allà va anar a retirar-se i a morir Carles V d’Espanya i I d’Alemanya. “És en un oliverar, a uns 200 metres del monestir on va residir el rei i té una petita capella”, explica. El terreny el va comprar al seu dia l’ambaixada, que té contractada una persona del poble per al seu manteniment.

A finals del segle XIX, el Govern espanyol va instar a tots els ajuntaments de més de 600 habitants i a tots els municipis que fossin cap de partit judicial a disposar d’un lloc per enterrar els no catòlics. Van néixer així els anomenats 'cementiris dels anglesos’, començant pel de Sant Jordi a Màlaga, construït per allotjar els molts comerciants britànics que es van establir allà en l’època.

Aquesta disposició va obrir la porta als cementiris maçònics, com el de la localitat valenciana de Bunyol, creat el 1886 per Joaquín Ballester, alcalde de la localitat i un dels 42 mestres maçons que hi estan enterrats. L’escaire i el compàs de dues puntes de les seves làpides així l’hi reconeixen. Entre aquests n’hi ha dos de grau 20, dels 33 possibles en el ritu escocès antic i acceptat, que estan sota l’anomenada torre Jakim.

Enterraments ostentosos

Però, en aquest cementiri brollen les columnes truncades, els ulls que tot ho veuen o els triangles equilàters, en part per la creació a la comarca de la Lògia dels Onze Germans, el 1891. Més de 400 tombes amb algun símbol d’aquest tipus el converteixen en una de les concentracions més altes d’enterraments maçònics i, sens dubte, en una de les més ostentoses, perquè estranyament van ser immunes a l’ordre de Franco del 1938 de retirar qualsevol símbol que pogués molestar l’Església.

Obelisc d’homenatge a la maçoneria al cementiri maçònic de Bunyol. / MIGUEL LORENZO

No hi ha cap explicació oficial, però Pepe Medard, guia del cementiri, creu que la primerenca industrialització va fer d’aquest municipi una societat “molt permeable” a noves ideologies i, al mateix temps, bastant tolerant. 

Notícies relacionades

A l’acabar la guerra civil, els franquistes no es van acarnissar amb les làpides. “Fins i tot durant la dictadura es va continuar enterrant amb simbologia maçònica, tot i que difuminada amb algun signe religiós. Però les autoritats n’eren conscients i ho permetien”, explica Pepe Medard.

L’any 1995, es va fer un acte d’homenatge als maçons allà enterrats i representants d’algunes de les lògies més importants van acudir a la inauguració del monòlit que presideix l’entrada a aquesta zona d’un cementiri que, paradoxalment, incompleix el precepte maçó de ser “discret, però no secret”. Ni una cosa ni una altra.