Francia Márquez: «Som part de la natura, no els seus amos»

Francia Márquez va pagar amb el desterrament enfrontar-se a poderoses empreses multinacionals mineres. La història es repeteix. En nom del desenvolupament van esclavitzar els seus avantpassats, i avui, amb la mateixa excusa, l’han tret del seu territori després d’amenaçar-la i ser declarada objectiu militar per grups paramilitars. No ha pogut tornar, però continua liderant la mobilització de les comunitats afrodescendents afectades per l’economia extractiva a La Toma, un aïllat corregiment (demarcació territorial) de les muntanyes andines del nord de la regió del Cauca, al sud-oest de Colòmbia.

Gairebé ningú sabia res d’aquesta dona ni de la seva causa fins que fa uns mesos va rebre el premi Goldman, considerat el ‘Nobel verd’, que es concedeix a defensors del medi ambient. El seu emotiu discurs el dia que el va recollir es va fer viral: “Soc part dels que aixequen la veu per parar la destrucció dels rius, els boscos i els paratges, dels que somien que un dia els éssers humans canviarem el model econòmic de mort per donar-nos pas a construir un model econòmic que garanteixi la vida. Soc part d’una història de lluita i resistència que va començar amb els meus avantpassats, portats en condició d’esclavitud...”. Márquez va acabar la intervenció recordant l’activista hondurenya Berta Cáceres, assassinada el 2016 i que un any abans va obtenir aquest mateix guardó.  

Segueix la inquietud.

Colòmbia, com Honduras, no és precisament el lloc més propici per ser un defensor ni de drets humans ni del medi ambient. Més de 300 líders socials han sigut assassinats des que es va firmar la pau fa dos anys. “Eren moltes les persones vinculades amb la defensa dels seus territoris que es van enfrontar a la mineria il·legal, als megaprojectes petroliers, a l’avenç de l’agroindústria, a la presència de cultius de coca o que reclamaven les seves terres espoliades per part del paramilitarisme. Si els avantpassats volen que jo sigui viva per llarg temps, així serà, sinó el destí ho dirà”, diu sense por aquesta líder del Consell comunitari de La Toma que pertany també al Procés de Comunitats Negres (PCN), una xarxa d’organitzacions afrocolombianes.  

Per a les comunitats negres de La Toma, que durant tant temps van viure enmig del conflicte armat, el final de la guerra entre la guerrilla de les FARC i el govern colombià va suposar un cert alleujament. Ja no hi ha bombardejos i els enfrontaments van disminuir, però la inquietud continua. “La mineria a gran escala encara no ha arribat a la meva comunitat però fa anys que en notem els efectes. El govern va entregar títols d’explotació a empreses mineres sense el nostre consentiment. Vam interposar una demanda perquè ens restituïssin les terres i el Tribunal va resoldre al nostre favor, ordenant suspendre aquests títols. Vuit anys després, la sentència no s’ha aplicat. En aquest temps es van posar actors armats, van sembrar cultius de coca i va arribar la mineria il·legal”, lamenta Márquez. 

Altres guerres

El premi Goldman a Márquez va servir per amplificar aquestes altres guerres de Colòmbia, les que continuen patint especialment les comunitats indígenes i afrodescendents a causa de la piconadora del desenvolupament i que reivindiquen els seus drets etnicoterritorials. I és que dos anys després de la firma de la pau, la violència no ha desaparegut i bona part de la conflictivitat actual es troba travessada per l’extracció de recursos. Colòmbia és potser el país amb més conflictes mediambientals del planeta. La desforestació i la mineria il·legal s’han convertit en dos dels seus problemes més greus i afecten principalment els territoris ètnics. En el cas de l’anomenada mineria il·legal, els seus efectes són devastadors per al medi ambient. “A La Toma utilitzen dinamita, mercuri i cianur per extreure l’or de la terra i les roques. Aquests químics tòxics després van directament cap al riu Ovejas, i contaminen la nostra única font d’aigua dolça. Ja no només ens assassinen, sinó que també ens maten enverinant el territori. La mineria il·legal és només una estratègia per justificar l’entrada de la gran mineria presentant-la com la solució per acabar amb la il·legal”, afirma convençuda.

 Desenvolupament qüestionat  

Per al sector ambientalista més acadèmic, Colòmbia està als antípodes del desenvolupament sostenible, però el país està decidit a projectar-se com un gran país miner i convertir l’extractivisme en un dels pilars de la seva economia. “La pau no s’aconseguirà si aquests conflictes socioambientals no es resolen, si continuen venent el país a la mineria i violentant els drets de les comunitats”, considera Márquez. I és que el model extractiu que s’està impulsant no va ser tema de discussió en l’acord de pau. La concepció de desenvolupament que proposa l’Estat contrasta amb la cosmovisió afrodescendent i dels 103 pobles indígenes que hi ha a Colòmbia per als quals el territori és un espai de vida essencial que els permet ser poble i comunitat. “Som part de la natura, no som els seus amos. Sempre han dit que on eren els negres no hi havia progrés i aquest discurs no ha canviat. A La Toma tenim una gran presa com La Salvajina que ja ens va causar desferra i empobriment. La meva comunitat no té aigua potable ni electrificació d’aquest embassament quan hauria de ser el mínim. Llavors una es pregunta per a qui és el desenvolupament i està clar que el desenvolupament no és per a nosaltres, és a costa de nosaltres”, lamenta.

Per a Márquez, l’Estat no ha complert amb la seva missió de protegir els pobles ancestrals malgrat les disposicions que emanen de la mateixa Constitució, d’algunes lleis i de diverses sentències del Tribunal Constitucional, que reconeixen la diversitat ètnica i cultural de Colòmbia, així com l’obligació de preservar-la. La líder afro està, a més, preocupada perquè el dret a la consulta prèvia, un dels mecanismes que tenien per defensar-se contra el model extractiu, està en risc. Un projecte de llei vol reglamentar-la al considerar-la un obstacle per al desenvolupament. En vista de tanta indefensió, com a territori ancestral, les comunitats negres de La Toma en reclamen la titularitat col·lectiva, igual com tenen algunes zones afro del Pacífic colombià. “Això ens blindaria, així ens usurpin, perquè el territori sempre continuaria sent de la comunitat negra i l’Estat en algun moment estaria obligat a rescabalar-nos”, explica. 

Flaqueses i racisme

Francia Márquez viu avui com a desplaçada a Cali amb els seus dos fills, però no baixa la guàrdia. Continua amenaçada i ha d’autocuidar-se. “De vegades m’he quedat dies tancada a casa meva apel·lant a l’espiritualitat. Tinc un esquema de seguretat estatal que he hagut de canviar diverses vegades perquè els que suposadament em protegeixen solen ser homes exmilitars i blancs, amb una actitud que sembla que es preguntin per què han de cuidar una dona negra i pobra i no un ministre. Canviar-los em genera més vulnerabilitat perquè no sé el que poden fer després amb tot el que saben de mi”, indica preocupada.  

Reconeix que no falten els moments de flaquesa. Des dels 15 anys fa que està vinculada a la defensa del seu territori, i avui en té 36: “Som éssers humans i tenim dret a dir ja no puc més, que segueixin els altres. El dia que em vaig desplaçar creia que em moria perquè, a més, havia posat en risc els meus fills. Però molta gent em va dir que si no ho fèiem nosaltres, no només serien els meus fills i jo els que sortirien desplaçats sinó tota la comunitat. Havíem de seguir”. 

Notícies relacionades

La mà que va ordenar matar Berta Cáceres

Berta Cáceres, una dona assassinada per defensar la seva gent

La seva lluita no és només contra la mineria i en defensa del territori. També contra el racisme estructural que diu que està instal·lat a Colòmbia i que pateix en carn pròpia. «Ser dona a Colòmbia no és gens fàcil, però ser dona i negra multiplica per tres les dificultats» Sortir forçosament desplaçada amb fills i arribar a una gran ciutat que et tanca les portes és molt dur. Només des de l’educació podrem desmuntar aquest racisme estructural i també tenint veu pròpia. Als negres ens han utilitzat tota la vida, sempre n’hi ha d’altres posant la veu per nosaltres. Necessitem crear un moviment polític negre que ens permeti tenir veu com a comunitat”, conclou l’activista.