Martin Scorsese: el director més cinèfil

Martin Scorsese recorda el que deia als alumnes un dels seus professors, Haig P. Manoogian, quan estudiava cine a començaments dels 60: “Rodeu el que coneixeu”. El director es va aplicar aquesta regla, però no en el sentit d’alguns dels seus companys de generació, com Brian De Palma, que va realitzar diversos pastitxos del cine d’Alfred Hitchcock, o Peter Bogdanovich, que va fer homenatges o imitacions de 'Los viajes de Sullivan' i 'Quina fera de nena!'. 

Scorsese és un cinèfil, però, mai, un cineasta mimètic. Ha dirigit o produït documentals sobre el cine nord-americà clàssic ('Un recorrido personal con Martin Scorsese por el cine norteamericano'), l’italià ('El cine italiano según Scorsese-Mi viaje a Italia'), Elia Kazan o el productor Val Lewton, però està molt més a prop dels autors de la Nouvelle Vague pel que fa a la forma que tenien aquests d’incorporar en la seva pròpia obra les vivències com a espectadors i la influència d’altres realitzadors. 

No en va, va ser convidat a coordinar el número 500 de la revista 'Cahiers du cinéma', en què Jean-Luc Godard i companyia havien exercit la crítica. Llavors va escriure la millor definició sobre aquella generació de cinèfils, convertits en crítics irats i, després, en innovadors cineastes de la Nova Onada: “Aquests joves ja eren directors quan van començar a escriure i van continuar sent crítics quan van dirigir les seves pel·lícules”.

'Duelo al sol’

Al seu documental sobre el cine nord-americà, en què reivindica  Ida Lupino com a directora i mostra el seu entusiasme per Jacques Tourneur ('La dona pantera') i Max Ophüls ('Carta d’una desconeguda'), Scorsese explica com va descobrir la fascinació del cine veient els colors saturats i la sexualitat lúbrica de 'Duelo al sol’. En el seu viatge pel cine italià remarca el deute contret amb Luchino Visconti (l’estilització de l’alta burgesia a 'L’edat de la innocència' i algunes parts de ‘Gangs of New York’ remet a 'El gatopardo'), Michelangelo Antonioni i Federico Fellini.

‘El màgic d’Oz’

A 'Alicia ja no viu aquí', descobreix la seva admiració per 'El màgic d’Oz', film (i novel·la) que han influït també David Lynch ('Cor salvatge') o John Boorman ('Zardoz'). Quan retrata alguns racons de Hollywood a 'L’aviador', el seu 'biopic' de Howard Hugues, el referent és 'Cautivos del mal’, de Vincente Minnelli, retrat agre d’un productor megalòman. 

És un admirador rendit de Sam Fuller. “Les pel·lícules de Sam tenien una força i una urgència que polvoritzaven els clixés que havien florit al voltant dels temes que tractaven”, va escriure a 'Mis placeres de cinéfilo’. En un dels films més barats de Fuller, 'Casco de acero', ambientat en la guerra de Corea, però rodat en un parc de Los Angeles, l’efecte de la boira al bosc es va obtenir mitjançant barres de fòsfor enceses i col·locades sota de la càmera. Scorsese va utilitzar el mateix efecte artesanal en una escena de boxa de 'Toro Salvatge'. Anys després, quan preparava 'Shutter island', va reunir els seus col·laboradors i els va projectar diverses pel·lícules de sèrie B dels 40, entre les quals, 'Bedlam', relat ambientat en un manicomi i produït per Val Lewton. Els hi va mostrar perquè sabessin l’atmosfera precisa que volia per a la seva pel·lícula.

Restauració

Els complexos moviments de càmera de Scorsese tenen a veure amb els de l’elegant Ophüls. Li agrada molt 'El vividor', de Robert Rossen, i no va dubtar a fer una continuació, 'El color dels diners’. També és fan del 'thriller' psicòtic dels 60 'El cap del terror', i va acceptar fer-ne un 'remake', 'El cap de la por', amb Robert De Niro en l’agressiu paper de Robert Mitchum a l’original. Ha recolzat la restauració de cintes de Michael Powell ('El fotògraf del pànic' és un altre dels seus films predilectes) i, recentment, va apadrinar una mostra de cine polonès. És un devorador insaciable del cine dels altres.

Notícies relacionades

Thelma Schoonmaker: la muntadora de Scorsese

Martin Scorsese: 12 curiositats

Per si no fos prou, és addicte a participar en les llistes de les millors pel·lícules de la història com les que elaboren The Criterion Collection i Sight and Sound. Acostuma a esmentar aquestes: 'El gatopardo', 'El desprecio', 'Vuit i mig', 'L’aventura', 'Cenizas y diamantes’, 'Cuentos de la luna pálida’, 'El río', 'Les sabatilles vermelles’, 'Centaures del desert’ i '2001: Una odissea de l’espai'. Molt bon gust.