Marc Fleurbaey: "La democràcia ha de començar a les empreses"

Durant quatre anys, 260 experts de tot el món –l’economista Marc Fleurbaey inclòs– han construït junts el retrat de la desigualtat i –aquí ve l’interessant– plantegen solucions perquè el futur no sigui definitivament una apocalipsi zombi. El Panel Internacional del Progrés Social –així s’ha batejat el batalló de savis– l’acaba de publicar en tres volums titulats 'Repensant la societat per al segle XXI'. Les mesures a prendre, coincideixen, són tècnicament fàcils. El que és difícil de nassos és que els privilegiats deixin enrere els seus privilegis.

¿Anem directe a les solucions de la desigualtat?

N’hi ha dues, que poden ser complementàries i adaptar-se a països amb tradicions diferents.

Endavant.

La primera és el model escandinau. La socialdemocràcia és un sistema coherent que utilitza la disciplina de mercat, però es completa amb la redistribució, a través d’una gran inversió en el capital humà i la negociació col·lectiva dels salaris, que condueix a la compressió del ventall salarial en l’empresa.

Disculpi, però aquesta solució no és nova...

... i se sol dir que està concebuda per a països del nord, amb una població petita, homogènia i disposada a fer concessions.

Tal qual. Per no assenyalar que a Suècia puja la ultradreta.

Als polítics deshonestos els resulta molt còmode explotar l’angoixa d’una comunitat sobre la identitat. Fins i tot en la societat més justa. Però això no invalida el model.

Prossegueixi, doncs

, el que no s’ha entès és que l’escandinau és un model de futur –insisteixo, per la complementarietat entre el sistema de negociació i de redistribució– i que es pot generalitzar. És possible adaptar-lo a Llatinoamèrica, però combina malament amb països que tenen una tradició centralitzada, amb poc hàbit de negociació entre els interlocutors socials. Com França, el meu país d’origen, que té una patronal que prova de conservar el poder i uns sindicats febles.

Aquesta és la tònica general, ¿no?

El que és realment nou és que la fórmula es recolza en la descentralització, i apunta a democratitzar els processos de decisió política i econòmica.

Expliqui’s.

En aquesta crisi la gent té la impressió d’haver perdut el control sobre les seves vides, que les decisions polítiques i econòmiques que els afecten es prenen molt lluny. Aquesta angoixa de veure que no hi ha manera de reaccionar és la que ha aprofitat la ultradreta. L’eslògan del populisme és "tornar el poder al poble", només que en el seu llenguatge vol dir repartir-lo entre uns quants. ¡És urgent democratitzar l’economia!

'Democratitzar l’economia' sona a fer ballar un elefant el 'Trencanous’.

Encara hi ha massa empreses que tenen el poder de manera no democràtica, i és més difícil cedir els privilegis que la riquesa. Però ja hi ha homes de negocis que empenyen cap a l’alliberament de les empreses.

¿Què és això?

Un exemple és Corporate Rebels, una companyia interessada que l’estructura de decisió sigui horitzontal. Un fundador i pocs càrrecs intermedis disposats a ser votats cada dos anys i la construcció del model d’organització amb els empleats. ¿Això perjudica l’eficàcia de l’empresa? Si es fa bé, augmenta la motivació del personal i facilita l’adaptació de la companyia quan el mercat és menys favorable. Aquest aspecte està relacionat amb el model escandinau, la negociació, però en comptes de ser a escala nacional, s’aplica en cada empresa.

¿I això es pot generalitzar?

La democratització de l’economia i la política no és fàcil. L’única solució és tenir una combinació de gent de baix que empenyi i d’un bon número d’il·luminats de l’elit que vegi que és la via a seguir. El defecte possible és que augmentin les desigualtats entre les empreses. Perquè, a diferència del sistema centralitzat, on la compressió dels salaris es fa a escala nacional, aquí la discussió salarial es fa a l’interior de cada empresa, i n’hi haurà que siguin molt reeixides i d’altres que no ho siguin tant. La política, llavors, ha de fomentar un salari mínim entre les que tinguin problemes per adaptar-se.

¿Què passa amb tota la gent que està fora del mercat laboral?

S’ha de mirar una altra vegada al model escandinau i copiar la seva fort inversió en sanitat i educació (la formació contribueix a evitar exclosos estructurals). Una altra mesura és la renda universal, que es concedeix automàticament, no estigmatitza i dona forces per intentar reinserir-te.

Fa uns anys sonava més utòpic, vostè. ¿Què li ha passat?

L’hi explicaré amb un símil. Un soviètic que va emigrar als EUA va dir: "A la URSS la democràcia està en l’empresa i la dictadura, en el sistema polític, mentre que als EUA tenen democràcia en el sistema polític i dictadura en el treball". El panel proposa democràcia en els dos costats. Continuar sent capitalista, però amb un acord entre els interlocutors socials. Però s’aplica de manera descentralitzada: l’empresari és responsable davant del conjunt de les parts, cosa que elimina una dels errors del capitalisme, la dictadura del treball. ¡Aquest és un autèntic canvi!

Una proposta que passa per la voluntat...

Tècnicament és fàcil, però soc pessimista en la seva realització. Mentre predomini el sistema autoritari –les empreses capitalistes tradicionals– serà molt difícil canviar el sistema. Perquè la democràcia sigui estable és necessari que el medi polític doni garanties contitucionals que el medi econòmic sigui democràtic. Un exemple, en el sistema polític està prohibit vendre el dret a vot.

És així.

Però en el sistema econòmic pots acceptar convertir-te en un subordinat mal pagat i silenciat. Perquè això no passi, són necessàries garanties constitucionals, la política ha d’imposar que les empreses funcionin de manera democràtica. Entre altres coses, les empreses més democràtiques són més responsables amb el medi ambient, que és un altre bé comú.

Total, més capitalisme.

Las empreses transnacionals tenen poder sobre les decisions polítiques, socials i mediambientals. El debat clàssic entre dreta i esquerra sobre si més mercat o més Estat s’oblida del que és essencial: l’empresa. Convé transformar el mode de decisió a les l’empresa, que no és ni mercat ni Estat. 

¿I això acabarà amb la desigualtat?

No només de recursos, sinó de poder i de dignitat. El que no garanteix és el respecte a la naturalesa ni l’elevació moral. Però, segons la meva opinió, una part del problema sobre l’acumulació per a un mateix ve de l’oblit de la sort de les generacions futures. Hi ha d’haver representants de les generacions futures en parlaments i governs per vetllar per les conseqüències de l’actual presa de decisions.

Ells heretaran la sequera.

Sí. El canvi climàtic alentirà la reducció de la pobresa i provocarà efectes en la política. L’elecció de Donald Trump als EUA, per exemple, va estar influïda per la psicosi dels moviments migratoris que es produïen a Europa i que venien del conflicte de Síria, en part causat pel canvi climàtic (la sequera va desestabilitzar l’economia agrícola i va conduir a problemes socials, el planter perfecte per al terrorisme).

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Escolti, ¿té explicació per al que passa a Catalunya?

No. Crec que hi ha d’haver tanta autonomia com sigui possible, perquè millora el control. Però la independència és una altra cosa. Si reposa en qüestions d’identitat resulta inquietant. ¿Qui se’n sent part? Si és una decisió presa pel 47% és un tema delicat. Allò d’"una persona, un vot" no és del tot veritat, perquè pot acabar en la dictadura de la majoria. La veritable democràcia és la que reconeix que les persones no estan afectades de la mateixa forma per la decisió. S’ha de donar més control als que estan més tocats per les conseqüències de la decisió.