¿ESTÀ FILTRANT L'IDEARI REACCIONARI EN ELS ESPAIS PROGRESSISTES?

Alerta ultra: l'esquerra s'agita

Sense complexos, algunes veus accepten debatre sobre qüestions com la immigració o la UE des de postulats que semblen propis de la ultradreta

En l'espai progressista creixen les crítiques per haver estat més pendents de lluites identitàries, com la LGTBI o el feminisme, que de la classe treballadora

zentauroepp45365387 demonstrators hold signs during a women protest against braz181011190011

zentauroepp45365387 demonstrators hold signs during a women protest against braz181011190011 / NELSON ALMEIDA

6
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

L’era postcrisi té pendent respondre una de les preguntes del milió del nostre temps: ¿com és possible que l’herència de la Gran Recessió sigui un panorama marcat per la desigualtat, la precarietat laboral i el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora i a aquestes hores els discursos d’esquerres, paladins tradicionals d’aquestes reivindicacions, no només no estan imposant el seu relat sinó que caminen a la defensiva en vista de l’empenta del neoliberalisme i l’extrema dreta?

El multimilionari Warren Buffett va saber veure-ho clar. «Això és una guerra de classes i anem guanyant els rics», va sentenciar al cap de poc d’enfonsar-se l’economia mundial. Però en el costat contrari del tauler no hi sembla haver la mateixa certesa en el diagnòstic i l’estratègia a continuar, en vista del paisatge polític que mostra la majoria dels països fuetejats per la crisi, marcat per l’emergència de personatges i formacions ultres que compten per èxits les seves cites amb les urnes i les seves posades en escena. Les últimes, la victòria del neofeixista Jair Bolsonaro al Brasil i l’efectista irrupció de Vox com a opció electoral. 

Pati regirat

Enmig del torb dretà, l’arbre de l’esquerra ha començat a agitar-se a Espanya amb l’aparició de propostes que qüestionen la resposta que s’ha donat a la crisi fins a la data pel directori progressista i que plantegen solucions que desborden el clàssic debat entre moderats i radicals, atrevint-se a posar sobre la taula unes anàlisis i uns preceptes que a primer cop d’ull semblen propis d’ideologies situades als antípodes.

"La classe treballadora sembla diluïda en grups que competeixen entre si", afirma Daniel Bernabé, autor de ‘La trampa de la diversidad’ 

Un article firmat per Julio Anguita, el diputat de Podem Manuel Monereo i el professor de Dret del Treball Héctor Illueca en el digital 'Cuarto Poder' generava recentment una forta polèmica per la seva defensa del 'Decret dignitat’ dictat pel govern italià, que promou propostes econòmiques de tall nacionalista i antieuropeista. Uns mesos abans, l’escriptor i periodista Daniel Bernabé generava acalorats debats a les xarxes socials en motiu de l’espasada que li clavava a la socialdemocràcia al seu llibre ‘La trampa de la diversidad’ (Akal), convertit en inopinat supervendes d’assaig polític de la temporada. La seva tesi és que els moviments i espais progressistes han atomitzat la seva acció política al centrar-se en lluites sectorials identitàries, com la LGTBI, la feminista, l’ecologista o l’animalista, mentre desatenien les raons materials que són subjacents a totes aquestes reclamacions. 

¿I l’agenda social?

El pati regirat de l’esquerra . «Però això no és una mala notícia. Al contrari: que estiguem parlant d’aquestes qüestions ja és un pas endavant», destaca Bernabé, que ha sigut titllat d’«obrerista reaccionari» a les xarxes socials per denunciar la badada que, segons la seva opinió, ha mostrat en els últims anys el full de ruta progressista.

«Per descomptat que aquestes demandes són justes i necessàries, però han acabat situant-se al mateix nivell que la qüestió econòmica, que és en la base de tots els problemes. Al final, siguis dona, gai o ecologista, pertanys a la classe treballadora, però aquesta sembla diluïda en una sèrie de grups que competeixen entre si», observa l’analista, i posa un exemple d’escala local per raonar la seva queixa: «El problema de les ciutats no és que hi hagi més o menys carrils bici, sinó que la gent no pot pagar els lloguers i no es construeixen vivendes socials. Els ajuntaments del canvi haurien d’haver donat prioritat a l’agenda social, i no ho han fet».

Objectiu: el model econòmic

 «No hi ha ningú a l’esquerra que expliqui per què ara treballem més per menys sou i vivim pitjor, ni que doni la batalla contra el culpable d’aquesta situació, que és el model econòmic que ens han imposat. Això ha provocat un divorci de la classe obrera amb els partits que fins ara els havien representat», opina la politòloga Arantxa Tirado, coautora del llibre 'La clase trabajadora no va al paraíso’ (Akal), que ja va per la seva quarta edició. Contra tot pronòstic, l’assaig polític de tall progressista s’ha convertit en un filó per a les editorials fruit de l’interès que ha emergit per entendre què li passa a l’esquerra perquè camini tan perduda en un escenari en el qual, almenys en teoria, s’hauria de moure com un peix a l’aigua.

Aranxa Tirado, autora de 'La clase trabajadora no va al paraíso’, critica que "la socialdemocràcia
hagi acabat abraçant el social-liberalisme"

El retret de Tirado, com el de tantes altres veus que s’han alçat en els últims temps reclamant autocrítica, apunta al «complex de la socialdemocràcia», que no s’ha atrevit a combatre les polítiques neoliberals. «Al contrari, ha acabat abraçant el social-liberalisme», lamenta. «Els que deien que no som d’esquerres ni de dretes, sinó el nou contra el vell, haurien de fer-s’ho mirar, perquè si el criteri de prestigi és aquest, ara mateix el més nou és Vox», afegeix Bernabé.

L’'esquerra reaccionària' a Europa

Aquesta crida al replegament ideològic, que els crítics han desqualificat penjant-li l’etiqueta d’'esquerra reaccionària', no és nova a Europa i rima amb allò que plantegen formacions com la França Insubmisa de Jean Luc Melenchon o l’alemanya Aufstehen (En Pie). Amb una important excepció: en aquests països, les noves propostes progressistes han posat l’accent en reivindicar el fet nacional davant Europa i critiquen els moviments migratoris amb èmfasis propis de partits d’ultradreta.

«L’esquerra sobiranista s’està obrint pas per tot arreu», afirma Héctor Illueca amb entusiasme i sense complexos malgrat els retrets que li han caigut –a ell i a Anguita i Monereo- per la seva defensa de les polítiques econòmiques del Govern italià. «¿Com no aplaudirem que es lluiti contra la deslocalització empresarial que ha empobrit tants treballadors? Aquesta rebel·lió sobiranista la protagonitzen unes classes populars que ho han perdut tot i reclamen protecció i seguretat», entén. 

Proposta provocadora

La seva proposta és provocadora, però aquest factor forma part del missatge. «Hem aconseguit que s’obri el debat i es parli sense hipocresia sobre assumptes com la UE, que rebutgem obertament per estar dissenyada en benefici de les elits financeres alemanyes, o la immigració, que qüestionem per encobrir una autèntica deportació massiva de mà d’obra esclava», denuncia.

"Hiperventilar i criticar la migració o l’euro només servirà perquè creixi Vox", assegura la professora María Eugenia R. Palop

Notícies relacionades

¿La nova esquerra crítica ha fet seu l’argumentari de la ultradreta? «Si ho fa, s’equivoca, perquè això no li donarà mai més vots. Hiperventilar criticant la immigració o l’euro només servirà perquè creixi Vox. L’esquerra, per definició, no és euròfoba. ¿Han calculat quant s’empobriria la classe treballadora si sortíssim de la moneda comuna, tal com proposen alguns?», planteja la professora de filosofia política María Eugenia R. Palop

L’agitació que viu l’esquerra sembla tenir molt present l’eficàcia que està demostrant la ultradreta per atraure mirades i vots. «Però a aquestes formacions no se les combat comprant els seus missatges, sinó desmentint els seus pressupostos falsos. Si hi ha pobresa, és perquè la riquesa no es distribueix, no perquè els immigrants vinguin a treure’ns el treball. L’esquerra ha de donar la batalla contra el sistema econòmic que permet l’evasió fiscal, no tornant als models del segle XIX», conclou Palop.