Anar al contingut
Expedient Weinstein: per què ha servit el #MeToo (i per què no)

STEVEN HIRSCH

Expedient Weinstein: per què ha servit el #MeToo (i per què no)

Núria Marrón

Fa just un any, hauria sigut impossible imaginar que el totpoderós productor Harvey Weinstein acabaria a l’estrada dels temps convertida en la icona del depredador sexual. Però va passar. El 5 d’octubre passat, el diari The New York Times en va tenir prou amb 10 paraules –“Harvey Weinstein va pagar durant dècades per amagar els seus abusos sexuals”– per començar a aixecar la tapa d’aquest pou cec incommensurable que són les violències sexuals.

La resta de la història ja la coneixen. L’actriu Alyssa Milano va reactivar a Twitter una vella campanya animant que les víctimes de les agressions –aquesta espiral de violències que van des de l’assetjament de carrer i laboral fins a la violació i la mort– utilitzessin el‘hashtag’ #MeToo. I de les xarxes va anar brotant un fil de testimonis que aviat es va convertir en un guèiser i que, només als EUA, s’ha materialitzat en desenes de sumaris contra homes poderosos de Hollywood, la televisió i la flor i nata del poder a Washington; en nous protocols antiabusos en empreses, el cine i la moda, i en una nova conversa que ha piratejat els silencis i clixés –al tron de tots ells: la culpabilització i la desacreditació de les víctimes– que durant segles han estat apuntalant l’anomenada ‘cultura de la violació’.

¿On són els Harvey Weinstein locals?

Que l’auditoria del fenomen a Espanya no presenti taques tan fosques no té una sola explicació. Quan a juristes, activistes i sindicalistes se’ls pregunta: “¿On són els Harvey Weinstein aquí?”, coincideixen a contestar que la precarietat, la vergonya i, sobretot, el temor de no ser cregudes, tant entre la gent propera com en els tribunals, encara fan que moltes vegades les possibles denúncies es quedin entre la porqueria de sota l’alfombra.

"A més, els punts de partida entre Europa i els EUA són diferents: aquí queda molt per fer, perquè en la implementació de polítiques d’igualtat la falta de recursos econòmics i humans és endèmica, però en qüestió de protocols i estructures institucionals en aquesta matèria, els EUA parteixen del desert", apunta Tània Verge, politòloga i directora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra. I després, és clar, hi ha Hollywood i el seu fabulós entramat de poder. La mateixa maquinària que durant dècades va servir per silenciar abusos, arribat aquest “jo acuso” –que van començar, recordem, un grapat de secundàries i van amplificar després les xarxes i van trencar el cercle de la por–, ha donat altaveu i autoritat a les denúncies, també, segurament, empeses per l’efecte de tenir un president que compra el silenci d’amants i es vanta d’“agafar les dones pel cony”.

Curtcircuit cultural

Tot i així, l’aterratge del #MeToo en la pista local –redoblat pel judici de ‘La manada’ i l’eclosió feminista del 8-M– no ha sigut menor. Com en tantes altres parts del món, milers de dones han contribuït a aquest gran sotrac culturalal posar-se a parlar, amb embafament i sovint de forma intuïtiva, de diferents experiències d’abús que, de tan naturalitzades, de vegades ni havien identificat. No, això no només els havia passat a elles. I no, no era culpa seva. Boom.

Verge posa així les coordenades d’aquest canvi en marxa. La primera: “S’ha fet visible la magnitud de les violències sexuals en la vida quotidiana de les dones, que es produeixen en tots els àmbits i en totes les edats”. La segona: “Ha tingut un efecte multiplicador de recolzament al feminisme entre les més joves –¿recorden a totes les noies de la facció ‘chandalera’ del 8-M, que desfilaven amb el nervi dels seus 15, 16 i 17 anys?– que igual encara no han viscut en la seva pròpia carn les desigualtats derivades de la maternitat o el mercat laboral, però sí que han patit ja alguna violència d’aquest tipus”. I la tercera: ha circumscrit el fenomen al marc de les relacions i els abusos de poder: “Ha quedat clar que aquestes violències es donen perquè els qui les exerceixen tenen una estructura social darrere que no els ha parat els peus i els ha permès ser impunes –apunta– . Les desigualtats produïdes per la ideologia patriarcal impregnen totes les estructures socials, polítiques i econòmiques. I el #MeToo i altres campanyes han evidenciat que això va de poder i, cada una a la seva manera, han servit per trencar la fal·làcia de la igualtat”.

Canvis legislatius

¿I què feia el Govern mentre milers de dones documentaven aquesta memòria col·lectiva de violències i opressions a través de ‘hashtags’ locals i gremials com #Cuéntalo i #SerActriuÉs o #SerPolíticaÉs? ¿Mentre els titulars continuaven explicant morts? Doncs el cert és que, durant mesos, tota aquesta onada... s’ha estat estavellant contra el mur governamental. Després de la retallada del PP de les partides destinades a Igualtat, el setembre del 2017 es va firmar el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere. L’acord, que incloïa 200 mesures de les quals cap s’havia posat en marxa sis mesos més tard, no va comptar amb dotació econòmica fins a l’agost, ja amb el PSOE en el pont de comandament de la Moncloa.

El nou Govern també s’ha compromès a abordar les violències sexuals, un focus encara ocult: s’estima que el 80% de casos passen en l’entorn de confiança i que, d’aquests, amb prou feines n’afloren el 20%. O sigui, que, en contra del que sol repetir el clixé, ni són fruit de quatre pertorbats mentals ni són fets aïllats. Així, abans de final d’any, la legislació inclourà com a violència de gènere no només les agressions que es donen en l’àmbit de la parella o exparella, sinó totes les que pateixen les dones pel fet de ser-ho, també les sexuals, d’acord amb el Conveni d’Istanbul, firmat, atenció, el 2011. El nou expedient governamental també estudia revisar la diferència penal entre abús i agressió (amb l’argument que l’accés sexual contra la seva voluntat de l’altre sempre implica un grau de violència), i modificar la tipificació del consentiment, un dels grans melons oberts amb el #MeToo i 'La manada’, perquè aquest hagi de ser explícit.

   
Del ‘no és no’ al ‘sí és sí’

L’advocada Carla Vall està d’acord que el consentiment "es generi en positiu". I ho està perquè l’evidència forense internacional apunta que, sovint, les víctimes entren en xoc, es paralitzen i no poden dir que no, i perquè, al cap i a la fi només un sí, assegura, hauria d’obrir la comporta a l’altre. No obstant, les juristes especialitzades en violències masclistes, assegura Vall, no dipositen “grans expectatives” en les reformes legislatives. ¿Saben per què? Perquè sense una formació transversal que aconsegueix obrar “el canvi de mentalitat que ja hi està havent al carrer i que encara és anecdòtic en els tribunals”, se seguirà desacreditant les dones, tant quan demanen mesures de protecció, com quan, en els processos per violència sexual –“una autèntica carrera d’obstacles”– la defensa qüestiona una vegada i una altra “com és i què va fer la víctima per arribar fins allà”.

Ja coneixen la cançoneta. Com va vestida. A què es dedica. Si té moltes o poques relacions. “Al final, s’acaba validant un sol tipus de víctima, un perfil que sembla que mereix protecció”. I si alguna cosa ens ha ensenyat el #MeToo, apunta Vall, és que la realitat, tossuda, és una trituradora de clixés. “Les dones amb veu pública que han denunciat han desdibuixat el vell perfil de víctima: amb elles hem vist que qualsevol pot ser-ho i que les violències es donen de maneres molt diferents –assegura l’advocada–. També hem descobert que els agressors ho són partint del seu poder i que totes les històries que no han sigut cregudes podrien ser certes. Aquí s’ha obrat un canvi de paradigma”.

Draps bruts i masculinitat

¿I com està afectant a la masculinitat que surtin tots els draps bruts del patriarcat? La politòloga Tània Verge creu que un gruix d’homes estan fent l’esforç d’escoltar abans d’opinar –“perquè una experiència que no vius en primera persona o escoltes o no l’entendràs mai”– i han començat a revisar-se. “No fa falta que hagin sigut agressions greus, sovint són menyspreus, invisibilitzacions o relacions en les quals ha pesat més la voluntat d’una persona que de l’altra”. Les resistències, no obstant, recorda la politòloga, són una constant al llarg de la història en els grups que no pateixen un determinat tipus d’opressió –ja sigui de gènere, classe, raça o capacitat–, perquè, directament, no la veuen. Ja saben la dita: quan una dona negra es mira al mirall veu una dona negra; una dona blanca veu una dona, i un home blanc, un ésser humà. “El privilegi és invisible per a qui el té. A més, aquí estem tocant os, perquè tot el que té a veure amb el poder es conquereix, costa molt que qui el té el cedeixi graciosament». 

No obstant, sí que hi ha certa impressió que alguna cosa s’està esquerdant sota els nostres peus. I no només per aquest missatge d’“aneu amb compte” que, segons l’antropòloga Mercedes Fernández Martorell, s’ha llançat a tots aquells que se sentien impunes. “El #MeToo, com la reacció a ‘La manada’ i el 8-M, indica que hem arribat a un punt de no retorn en el qual ja no serveix mirar cap a un altre costat i en el qual el que abans era tolerable ja no ho és”, assegura Ritxar Bacete, especialista en noves masculinitats.

38 dones assassinades i una violació cada sis hores

Segons la seva opinió, la majoria d’homes estan vivint “amb un cert desconcert el canvi de les regles del joc que abans eren vàlides per a la nostra satisfacció”. No obstant, el desafiament més gran que posa sobre la taula apunta cap als més joves i la coeducació, l’eterna assignatura pendent. «La nova era del #MeToo té un rostre  femení, de noies poderoses i hereves de les transformacions de les seves mares i àvies, però ¿on són els referents alternatius perquè els nous codis arribin als nois? ¿On són els futbolistes gais? Les violències masclistes no són un problema de les dones, són un problema dels homes”.

No són precisament preguntes retòriques les que llança Bacete. “Les nenes s’estan socialitzant amb models poderosos i transformadors, i els nens, en canvi, encara estan exposats als mandats rígids i tòxics de la masculinitat tradicional –apunta l’especialista–. Això és una dissonància cognitiva i, si no hi posem remei, s’estarà gestant el conflicte del segle XXI”. 

I amb aquesta advertència acabem aquesta mena d’auditoria del #MeToo que, desgraciadament, no ha servit per evitar que cada dia es denunciïn quatre agressions sexuals –repunt que els experts relacionen amb una conscienciació més gran– ni que aquest any hagin sigut assassinats 38 dones i tres de menors.