Anar al contingut
Roxane Gay: «No m'importa gens com encaixen els homes el #MeToo»

Roxane Gay: «No m'importa gens com encaixen els homes el #MeToo»

Va ser violada als 12 anys i ara reuneix al llibre 'No hay para tanto' més de 30 històries que curtcircuiten el silenci

Núria Marrón

En l’últim cop de volant dels temps, l’assagista i escriptora Roxane Gay (Omaha, EUA, 1974) s’ha convertit en una d’aquestes veus que importen en la cultura nord-americana. Amb tarima a publicacions com ‘The New York Times’ i ‘The Guardian’, l’autora de ‘Mala feminista’ s’acomoda ara a la falda la capsa dels trons del #MeToo i prologa i edita un esborronador tractat forense sobre la cultura de la violació titulat ‘No hay para tanto’ (Capitán Swing). El nom de l’artefacte –en què una trentena de personalitats aporten vivències autobiogràfiques que contribueixen a posar les coordenades de la depredació sexual– és irònic, és clar, i autoreferencial. Perquè precisament “no n’hi ha per a tant” va ser la falca que es va repetir ella una vegada i una altra després d’haver patit als 12 anys una violació en grup.

Aquell mantra enverinat, explica, li va permetre descompondre el trauma en una cosa més suportable. No obstant, també va enterrar a molta profunditat el llistó per mesurar com mereixia ser tractada. Gay contesta a EL PERIÓDICO per correu electrònic. Les respostes apareixen, aquí, després d’un paràgraf del pròleg de ‘No hay para tanto’, escrit per ella.

–”Si violar-me en grup no era per a tant, llavors encara ho era menys que m’empenyessin, m’agafessin del braç, marcant-me, o que em fiquessin mà a les calces. La llista de maltractaments que vaig tolerar va acabar per resultar-me insuportable. No vaig poder més”.

“Ens diuen que ‘els nois són nois’ i que hauríem d’estar agraïdes per l’atenció que ens dispensen”

–Va mantenir la seva violació en secret ni més ni menys que 25 anys. ¿En quin moment va decidir que havia arribat l’hora de desenterrar aquella historia?
–Jo ‘no vaig enterrar’ el secret. Simplement el vaig guardar. No els hi vaig explicar mai als meus pares, però és una cosa que sí que en vaig parlar a teràpia i també, de tant en tant, amb algun ésser estimat. Vaig decidir escriure ‘Hambre’ perquè volia indagar sobre ser grassa i com de vegades recorres al menjar per suportar el trauma. Haver sigut violada formava part d’aquesta història, per això ho vaig incloure al llibre.

–Després de recopilar històries sobre violacions, ¿s’ha fet una idea de per què a les víctimes els resulta tan difícil dir: “M’ha passat això i, en efecte, sí que n’hi ha per tant”?
–És complex perquè sovint es continua minimitzant la violència sexual. Ens diuen que “els nois són nois” i que hauríem d’estar agraïdes per qualsevol atenció que ens dispensin. Ens diem a nosaltres mateixes que no és tan dolent, perquè així no hem d’enfrontar-nos a com n’és realment, de dolent.

–¿Com ha viscut la irrupció de l’huracà #MeToo?
–M’alegra veure que el moviment es manté al capdavant del debat cultural. Ha tardat molt temps a arribar i, tot i que això és només el començament, és un començament necessari i també encoratjador.

“Per fi estem tenint converses públiques sobre la violència sexual”

–¿Quin creu que és el seu principal impacte?
–Ha aconseguit que les persones, finalment, tinguem converses reals i públiques sobre l’abast de la depredació sexual i la violència. En alguns casos, estem veient les conseqüències reals per als perpetradors d’aquests delictes. El moviment no està cometent cap error. Mai hi haurà res de dolent en el fet de parlar de violència sexual, en responsabilitzar les persones per cometre actes d’aquest tipus i en exigir un canvi cultural en el lloc de feina i dins del sistema de justícia.

¿En quina mesura el debat està posant en perill les lleis sobre el consentiment en les relaciones?
D’entrada, la conversa està variant. Quedarà per veure si al final es converteix o no en un canvi real.

–Llegint el llibre, un s’adona que, algunes vegades, els agressors no són del tot conscients dels seus actes. En una de les històries, un noi explica que la primera trobada amb la seva nòvia va ser quan aquesta, llavors una desconeguda, estava absolutament beguda. ¿Com estan vivint els homes l’impacte del #MeToo? 
–Doncs no ho sé perquè no m’importa gens. Crec que és responsabilitat seva sintetitzar el que està passant i, amb una mica de sort, convertir-se en millors persones gràcies a això.

–Escolti, ¿què passa als campus universitaris? Una de cada cinc dones és agredida sexualment.
–Doncs que hi ha joves que experimenten llibertat i accés il·limitat a l’alcohol per primera vegada. Exploren aquesta nova llibertat i, amb massa freqüència, no tenen ni idea del que és un consentiment entusiasta ni res que se li sembli.

–¿I què pensa sobre veus, com la de la feminista Germaine Greer, que han qüestionat el valor i l’eficàcia del #MeToo, argumentant que està presentant les dones com a víctimes ploraneres que no saben dir “no” ni gestionar les seves vides?
–Crec que Germaine Greer és una mentidera, demostra mandra intel·lectual  i és irresponsable per part seva dir coses així.

–En un article recent, escrivia vostè que alguns homes assenyalats estan preparant grans tornades i que després de la caiguda, el seu aterratge en realitat està sent còmode. Més enllà dels tribunals, ¿hi ha una restitució pública? 
–En primer lloc, crec que hi hauria d’haver una disculpa genuïna a les víctimes, una al·locució de l’error que han comès, una restitució financera i contribucions econòmiques i d’un altre tipus a organitzacions sense finalitats de lucre que treballen per combatre la violència sexual.