Anar al contingut
Jacinda Ardern: una 'wahine toa' (dona forta)

PERFIL

Jacinda Ardern: una 'wahine toa' (dona forta)

La primera ministra de Nova Zelanda, que ha acudit a l'Assemblea General de les Nacions Unides acompanyada del seu nadó, es va foguejar a Downing Street com a assessora del primer ministre laborista Tony Blair

Albert Garrido

Fa 125 anys les dones neozelandeses van ser les primeres a veure reconegut el dret de sufragi –les espanyoles van haver d’esperar a la Constitució republicana del 1931–, fa tres mesos Jacinda Ardern (Hamilton, Nova Zelanda, 26 de juliol del 1980) es va convertir en la segona dona a donar a llum sent primera ministra –abans va ser Benazir Bhutto el 1990–, i des de dimarts és la primera mandatària que s’ha presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides acompanyada d’un nadó, la nena Neve Te Aroha –Brillant Amor, la traducció–, a qui va tenir en braços fins que li va tocar intervenir en la commemoració del centenari de Nelson Mandela, moment en què la petita va quedar a cura del seu pare, Clarke Gayford, una estrella de la televisió. S’aquivoca de mig a mig si algú diu que va fer un Bescansa (la diputada de Podem que va alletar el seu fill de sis mesos al Congrés, el 13 de gener del 2016). 

«Tot el que falta
per aconseguir la 
igualtat de 
gèneres està
dalt de tot de la meva llista 
d’objectius»,
ha declarat

Al seu país, a ningú li sorprèn les maneres d’Ardern, que es defineix com a socialdemòcrata, progressista, republicana, feminista i agnòstica sense menysprear la seva ocupació de cap de l’Executiu neozelandès des del 26 d’octubre de l’any passat. «Cada família té una història d’una dona pionera, una wahine toa –dona forta en maori–. Però aquestes dones encara existeixen avui i la seva lluita es manifesta en la nostra vida diària», proclama Ardern, que es pot incloure en la categoria, segons es desprèn de la seva lluita sense descans per la igualtat entre dones i homes, pel seu compromís en la defensa dels drets dels nens en situació vulnerable i per la seva precocitat política. Amanit tot amb una «enèrgica seguretat personal», d’acord amb un dels seus companys d’oficina quan va ser assessora política a Londres del primer ministre Tony Blair, on va conèixer els secrets de l’ofici envoltada de professionals bregats. 

La diputada més jove

Van ser els seus estudis de Comunicació Política i Relacions Públiques a la Universitat de Waikato els que li van permetre trobar feina al Regne Unit, els que van fer possible el seu ascens molt de pressa en l’escalafó del Partit Laborista neozelandès fins a arribar a la presidència de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes el 2008 i els que aquell mateix any la van convertir en la diputada més jove fins aleshores de la història del seu país, reelegida el 2011, el 2014 i el 2017. Sempre amb un eslògan feminista per bandera: «Tot el que falta per aconseguir la igualtat de gènere està al capdavant de la meva llista d’objectius».

Lluny de tot arreu

Si fins ara el coneixement immediat de Nova Zelanda es reduïa a la ‘haka’, el ritu que practiquen els All Blacks –la selecció de rugbi del país– abans de cada partit, el gest d’Ardern a l’ONU convida a sortir dels tòpics i trobar algunes dades que configuren el perfil d’un arxipèlag lluny de tot arreu. I sorgeix al fer-ho el sentiment d’identitat diferenciada d’Austràlia, el gegant al nord de les illes, l’herència de la cultura maori i la idea que l’Estat ha de ser «la xarxa de seguretat per a aquells que no es poden mantenir per si mateixos», en paraules d’Ardern, defensora del matrimoni entre persones del mateix sexe –es va sumar a la desfilada del Dia de l’Orgull Gai, va ser el primer governant del seu país a fer-ho–, de la despenalització del consum de cànnabis i del manteniment de la discriminació positiva per als maoris.

Quan la periodista Eleanor Ainge Roy, del diari britànic 'The Guardian', li va preguntar a Ardern el 2016 pel futur que esperava, va descartar tot el que després ha sigut en política. «Ardern havia dit moltes vegades que no volia la millor feina –recorda Roy–: volia una família. Havia patit ansietat, que creia que li impedia ocupar llocs de lideratge». Una cosa que fa que Roy tregui la següent conclusió: «Fa que les coses extraordinàries semblin corrents».

Heroïna de l’esquerra

L’escriptora australiana Van Badham, feminista destacada, afirma que Ardern és «la veritable heroïna que l’esquerra global necessita en aquest moment». Les seves metes immediates són, no obstant, més modestes: s’acontenta amb consolidar «una nació amable i equitativa en la qual els nens prosperin, i l’èxit es mesuri no només pel PIB, sinó per una vida més ben viscuda per la seva gent». Una cosa apresa de la seva referència ideològica reconeguda, l’exprimera ministra laborista neozelandesa Helen Clark, administradora del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament del 2009 al 2017. Una certesa les vincula totes dues: «La crisi colpeja els que no la van causar», una realitat defugida per la majoria dels polítics convencionals.